Fa molts segles que tenim la convicció que les persones podem conéixer el món en què vivim gràcies a cinc sentits: la vista, l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte. Però, un dia, Ramon Llull va rectificar el saber heretat d’Aristòtil: a més d’eixos sentits, en teníem un altre. Un altre que, per a acabar-ho d’adobar, pesa més que els altres cinc junts. ¿Quin és eixe sentit sisé? Segur que, a pesar de la importància tan crucial que té, no el trobareu, i això per molt que busqueu. De fet, no hi havia caigut ningú durant segles i segles, fins que el Doctor Il·luminat de Mallorca ens ho va explicar en el llibre Lo sisé seny. I el cas és que no podem fer res sense el sentit (o «seny») de Llull: si volem relacionar-nos amb algú, l’usem sense parar; si, en la intimitat, volem entendre qualsevol cosa, no parem d’usar-lo i usar-lo i usar-lo. I, això no obstant, no es gasta mai, diversament dels altres sentits. Encara més: com més l’usem, més madur i més vigorós esdevé.
És probable que, ara, ja sapieu quina és l’aportació sensorial de Llull: «lo sisé seny» és ¡la meravella del llenguatge! A primera vista, no hi ha cap relació entres els sentits i les llengües. Per a sospitar que anem errats, hem de tindre en compte que el llenguatge i l’intel·lecte són inseparables. Els pobres sentits no fan res per ells mateixos: necessiten que l’enteniment interprete o entenga les sensacions que ens aporten els sentits d’Aristòtil.: que els «done sentit». I això, lectors, és cada llengua humana: el resultat d’haver anat interpretant, molt a poc a poc, dia a dia, any a any, segle a segle, el món que ens envolta.
Ara, ja hem arribat al cap del carrer. El llenguatge és un sentit decisiu, crucial, indispensable. No debades complementa els altres sentits: és una creació social que, amb el seu germà (l’enteniment de cada u), ens permet interpretar les sensacions que ens aporten els sentits primaris. Llengua, cultura i vida humana (la individual i la col·lectiva) són nocions íntimament imbricades.
He volgut començar la col·laboració amb Viajer@s fent un homenatge a Ramon Llull perquè els sentits permeten parlar de moltes paraules valencianes, com ara tastar; o la substitució de oir per sentir; o la diferència entre sentir i escoltar. Des de les mans d’aquell home sabut i apassionat, davallarem a paraules que els valencians hem dit durant segles i, ara, tenen alguna tremolor com a conseqüència dels canvis precipitats en què vivim.
És probable que, ara, ja sapieu quina és l’aportació sensorial de Llull: «lo sisé seny» és ¡la meravella del llenguatge! A primera vista, no hi ha cap relació entres els sentits i les llengües. Per a sospitar que anem errats, hem de tindre en compte que el llenguatge i l’intel·lecte són inseparables. Els pobres sentits no fan res per ells mateixos: necessiten que l’enteniment interprete o entenga les sensacions que ens aporten els sentits d’Aristòtil.: que els «done sentit». I això, lectors, és cada llengua humana: el resultat d’haver anat interpretant, molt a poc a poc, dia a dia, any a any, segle a segle, el món que ens envolta.
Ara, ja hem arribat al cap del carrer. El llenguatge és un sentit decisiu, crucial, indispensable. No debades complementa els altres sentits: és una creació social que, amb el seu germà (l’enteniment de cada u), ens permet interpretar les sensacions que ens aporten els sentits primaris. Llengua, cultura i vida humana (la individual i la col·lectiva) són nocions íntimament imbricades.
He volgut començar la col·laboració amb Viajer@s fent un homenatge a Ramon Llull perquè els sentits permeten parlar de moltes paraules valencianes, com ara tastar; o la substitució de oir per sentir; o la diferència entre sentir i escoltar. Des de les mans d’aquell home sabut i apassionat, davallarem a paraules que els valencians hem dit durant segles i, ara, tenen alguna tremolor com a conseqüència dels canvis precipitats en què vivim.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada