(Publicat en el diari Levante-EMV divendres 21 de novembre del 2008)
Fa vint-i-cinc anys, la ciutat d’Alacant va fer història, ja que va donar nom a una llei aprovada a la ciutat, la Llei de 23 de novembre d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Una llei aprovada amb el consens de tots els grups polítics del parlament valencià. Una llei que cap govern ha modificat. Una llei que a hores d’ara cal analitzar-ne l’origen i les limitacions que té, però també, i molt especialment, la seua aplicació, els fruits i la projecció de futur. És cert que la societat valenciana de fa un quart de segle no té les mateixes característiques, necessitats i aspiracions que a l’actualitat i també és cert que la LUEV s’ha desenvolupat afavorint la normalització de la nostra llengua en el camp educatiu, però resta clarament coixa en el camp d’ús social.
Les dades més actuals (2005) a l’àrea de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports (nosaltres continuem reivindicant que la Política Lingüística hauria d’estar adscrita a la Presidència de la Generalitat i no en un departament perdut de la Conselleria d’Educació), ens diuen que el percentatge de població que entén perfectament el valencià és del 51,6%, que el sap parlar el 37,5%, el sap llegir perfectament el 29,6% i el sap escriure –sempre perfectament– el 18,1%. Però també hem de comptar amb la darrera enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2004) sobre l’ús social del valencià, que planteja la pèrdua de més de 10 punts de fidelitat lingüística en els darrers 10 anys.
La normalització del valencià sols s’ha projectat al món de l’ensenyament, no ha tingut continuïtat i complement en altres àmbits: la manca de referents, la imatge deplorable de TVV (on sembla evident que el seus programes informatius no serien capaços de retransmetre en directe l’entrada del rei Jaume a la ciutat de València, ni cap dossier informatiu sobre la celebració del 25 aniversari de la LUEV), i, com no, les actuacions polítiques dolentes (presidents castellanoparlants, consellers que tanquen els ulls a les evidències científiques sobre la unitat de la llengua). Tot això no ha ajudat en res.
Sembla que ningú posa en dubte que l’objectiu central que van proposar-se els promotors de la Llei d’Ús i Ensenyament fou l’equiparació de competències actives i passives respecte a les dues llengües, que el legislador sancionaria com a oficials. Amb tot i això, el present i el futur del valencià passa irremissiblement per l’aval institucional sense fissures a intenses campanyes mediàtiques de promoció, que a hores d’ara manquen quasi totalment.
El present i el futur del valencià passa també per la divulgació dels beneficis contrastats que reporta l’ensenyament en valencià; passa també per la salut de l’audiovisual valencià, per la imatge pública de la classe política, per la normalització lingüística en les esferes prestigioses de la cultura, per les televisions, per les ràdios, pels periòdics, per unes administracions sistemàticament respectuoses amb el marc legal lingüístic, pel requisit lingüístic en l’accés a la funció pública, per la solvència del mercat editorial i la indústria de l’oci i el temps lliure i, en definitiva, per la consolidació d’uns models de conducta lingüística que evidencien la normalitat del valencià en els àmbits d’ús amb major grau de prestigi social. Molts d’aquests aspectes s’haurien d’arreplegar en una revisió de la llei. Una llei que tinguera el seu paraigüa oficial en una Llei de Llengües estatal que reconeguera tant el dret com el deure a utilitzar i respectar les llengües minoritzades de tot el territori espanyol.
El valencià ha de convertir-se en la llengua usada amb naturalitat, en la llengua necessària i en la llengua de prestigi social. Per això paga la pena lluitar. Hem de donar la paraula als joves, als ciutadans i ciutadanes del futur. Hem de pensar i reconéixer que el valencià és futur. Cal un compromís per la llengua on des dels móns associatius, polítics, sindicals, no governamentals i també institucionals puguem avançar, treballar, sumar, fer propostes, implicar, crear confiança i prestigiar el nostre patrimoni cultural més important. I tot perquè els valencians i valencianes tenim molt clar que en valencià es de llei.
Diego Gómez, President d'Escola Valenciana.
Fa vint-i-cinc anys, la ciutat d’Alacant va fer història, ja que va donar nom a una llei aprovada a la ciutat, la Llei de 23 de novembre d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Una llei aprovada amb el consens de tots els grups polítics del parlament valencià. Una llei que cap govern ha modificat. Una llei que a hores d’ara cal analitzar-ne l’origen i les limitacions que té, però també, i molt especialment, la seua aplicació, els fruits i la projecció de futur. És cert que la societat valenciana de fa un quart de segle no té les mateixes característiques, necessitats i aspiracions que a l’actualitat i també és cert que la LUEV s’ha desenvolupat afavorint la normalització de la nostra llengua en el camp educatiu, però resta clarament coixa en el camp d’ús social.
Les dades més actuals (2005) a l’àrea de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports (nosaltres continuem reivindicant que la Política Lingüística hauria d’estar adscrita a la Presidència de la Generalitat i no en un departament perdut de la Conselleria d’Educació), ens diuen que el percentatge de població que entén perfectament el valencià és del 51,6%, que el sap parlar el 37,5%, el sap llegir perfectament el 29,6% i el sap escriure –sempre perfectament– el 18,1%. Però també hem de comptar amb la darrera enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2004) sobre l’ús social del valencià, que planteja la pèrdua de més de 10 punts de fidelitat lingüística en els darrers 10 anys.
La normalització del valencià sols s’ha projectat al món de l’ensenyament, no ha tingut continuïtat i complement en altres àmbits: la manca de referents, la imatge deplorable de TVV (on sembla evident que el seus programes informatius no serien capaços de retransmetre en directe l’entrada del rei Jaume a la ciutat de València, ni cap dossier informatiu sobre la celebració del 25 aniversari de la LUEV), i, com no, les actuacions polítiques dolentes (presidents castellanoparlants, consellers que tanquen els ulls a les evidències científiques sobre la unitat de la llengua). Tot això no ha ajudat en res.
Sembla que ningú posa en dubte que l’objectiu central que van proposar-se els promotors de la Llei d’Ús i Ensenyament fou l’equiparació de competències actives i passives respecte a les dues llengües, que el legislador sancionaria com a oficials. Amb tot i això, el present i el futur del valencià passa irremissiblement per l’aval institucional sense fissures a intenses campanyes mediàtiques de promoció, que a hores d’ara manquen quasi totalment.
El present i el futur del valencià passa també per la divulgació dels beneficis contrastats que reporta l’ensenyament en valencià; passa també per la salut de l’audiovisual valencià, per la imatge pública de la classe política, per la normalització lingüística en les esferes prestigioses de la cultura, per les televisions, per les ràdios, pels periòdics, per unes administracions sistemàticament respectuoses amb el marc legal lingüístic, pel requisit lingüístic en l’accés a la funció pública, per la solvència del mercat editorial i la indústria de l’oci i el temps lliure i, en definitiva, per la consolidació d’uns models de conducta lingüística que evidencien la normalitat del valencià en els àmbits d’ús amb major grau de prestigi social. Molts d’aquests aspectes s’haurien d’arreplegar en una revisió de la llei. Una llei que tinguera el seu paraigüa oficial en una Llei de Llengües estatal que reconeguera tant el dret com el deure a utilitzar i respectar les llengües minoritzades de tot el territori espanyol.
El valencià ha de convertir-se en la llengua usada amb naturalitat, en la llengua necessària i en la llengua de prestigi social. Per això paga la pena lluitar. Hem de donar la paraula als joves, als ciutadans i ciutadanes del futur. Hem de pensar i reconéixer que el valencià és futur. Cal un compromís per la llengua on des dels móns associatius, polítics, sindicals, no governamentals i també institucionals puguem avançar, treballar, sumar, fer propostes, implicar, crear confiança i prestigiar el nostre patrimoni cultural més important. I tot perquè els valencians i valencianes tenim molt clar que en valencià es de llei.
Diego Gómez, President d'Escola Valenciana.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada