Notícies 3cat24.cat

dijous, 25 de desembre de 2008

Una obsessió malaltissa (Sobre la recepció de TV3 al País Valencià - Vicent Luna)

Publicat en el blog de Vicent Luna dilluns 22 de desembre del 2008

http://in.directe.cat/vicent-luna/bloc/una-obsessio-malaltissa


Per Vicent Luna


Des que l'any 1985 un grup de radioaficionats de Sueca, i amb la instal·lació d'un repetidor casolà, van aconseguir per primera vegada veure la TV3, fins els nostres dies, tot han sigut problemes per part de l'administració perquè aquest canal de televisió puga veure's amb normalitat arreu del País Valencià. Al llarg de tots aquest anys, tant el Govern central com el valencià, del PSOE o del PP, han fet mans i mànigues, passant-se pel folre la més elemental llibertat d'expressió, perquè el senyal de la televisió catalana no arribara a les televisions del valencians i valencianes.Així, delegats del govern del PSOE com Eugenio Burriel, presidents de la Generalitat com el socialista Joan Lerma i els populars Eduardo Zaplana i Francisco Camps, i ministres socialistes com José Barrionuevo i José Montilla, van tindre en les seues mans la solució de possibilitar que entre dos països veïns, Catalunya i País Valencià, que tenen la mateixa llengua pròpia, pogueren veure amb total normalitat llurs televisions: TV3 i Canal 9.


I és que als Governs del PSOE i del PP els ha importat un rave que milers i milers de valencians i valencianes reclamaren, i reclamem, la recepció amb normalitat de la TV3. Han oblidat intencionadament que, tant la Constitució (Carta Magna intocable i que tantes vegades ens recorden quan els interessa), l'Estatut, com la LUEV, reclamen una atenció especial a la recuperació de les llengües minoritzades. La recepció del la TV3 al País Valencià contribueix sense cap mena de dubte a la normalització de la nostra llengua, i per tant hauria d'haver sigut l'administració pública estatal i autonòmica qui hauria d'haver propiciat aquesta recepció. No sent així, ha hagut de ser una entitat cívica, Acció Cultural del País Valencià, la que amb moltes dificultats ho fera realitat, tot i instal·lant, amb els diners dels socis i simpatitzants, una xarxa de repetidors arreu de les comarques valencianes. Els socialistes, que diuen defensar la llibertat d'expressió, no ho van solucionar quan tocava i van intentar el tancament d'aquests repetidors amb l'argument que eren al·legals. L'any passat els populars, que mai han cregut ni practicat l'esmentada llibertat d'expressió, aconseguiren tancar el de la Carrasqueta (l'Alcoià), i fa unes setmanes van clausurar el de la Llosa de Ranes (La Costera) i el d'Alginet (La Ribera Alta).


Si per al PSOE la recepció de la TV3 al País Valencià era i és incòmoda i inoportuna, per al PP és com un tumor que cal extirpar, com la mateixa ACPV, bèstia negra dels populars. Populars i socialistes sabien i saben que la recepció de la televisió catalana a les comarques valencianes contribueix, a més de la normalització lingüística com hem dit adés, a fomentar l'autoestima, a aprofundir en la identitat comuna, a cercar llaços de col·laboració i intercanvi, a despertar sentiments ofegats, a trencar tòpics anticatalanistes posats en circulació pel nacionalisme espanyol, a sentir-se orgullosos de parlar una mateixa llengua, a veure una televisió de qualitat: amb rigor, pluralitat i professionalitat, i a tantes i tantes coses més que ni als socialistes, ni als populars el fa cap gràcia. És més, els agradaria que els valencians i els catalans continunuàrem, per secula seculorum, enfrontats, donant-nos l'esquena, perquè així en trauran ells els beneficis.


Comtat i debatut, mentre la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació ha permés que al Principat de Catalunya s'hi puga veure Canal 9, ací, a casa nostra, el president Camps trenca l'acord de reciprocitat i es dedica a clausurar repetidors d'ACPV. El Consell li dóna les culpes al Govern central i els socialistes afirmen que la responsabilitat és del mateix Consell. Com veiem és la història de sempre, a cap dels dos partits els interessa i practiquen la mateixa política que amb el de la unitat de la llengua: la indefinició, la confusió, l'ara sí i demà no, l'ambigüitat, la dilatació dels acords...


Sembla que els catalans i els valencians ja n'estem acostumats i els deixem anar fent, mentre nosaltres anem perdent llençols en cada bugada. La nostra reacció és innòcua davant d'aquesta secular obsessió malaltissa per difuminar-nos, fer-nos desaparèixer.


Alcoi, 22 de desembre del 2008