Notícies 3cat24.cat

divendres, 12 de setembre de 2008

El dia següent / l'endemà (Eugeni S. Reig)

En català tenim dues paraules per a denominar el dia que segueix immediatament aquell del qual parlem: endemà i sendemà. La primera és d’ús general i és la que habitualment empra la llengua estàndard. La segona és àmpliament usada per valencians, tortosins i illencs. Les dues són vivíssimes i les dues són nostres i ben nostres. Són les que hem usat els catalanoparlants durant centenars d’anys, les que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. Darrerament s’usa cada vegada més la perífrasi gramatical “el dia següent” que, si bé no és incorrecta, és inadequada i improcedent. ¿Per quin motiu dic que no és adequat ni convenient que utilitzem la perifrasi “el dia següent”? Doncs perquè el seu ús i abús acabarà arraconant les paraules “endemà” i “sendemà” que són mots patrimonials catalans, que són vocables genuïns nostres, creats per l’enginy del nostre poble, i la conseqüència serà que les nostres paraules acabaran morint . El castellà no té altre remei que usar la perífrasi “el día siguiente” perquè no té cap paraula pròpia per a aquest concepte. Però pel fet que el castellà no en tinga ¿hem d’assassinar nosaltres vilment les nostres que encara són ben vives per tal d’acostar-nos més a la llengua veïna?

Potser heu llegit la magnífica novel·la “Júlia” d’Isabel-Clara Simó. La novel·la va ser publicada inicialment per La Magrana l’any 1988. L’autora, uns anys més tard, va revisar l’obra i, la nova versió, va ser publicada per Bromera l’any 2003. Us copie a continuació un fragment breu de “Júlia” com apareix en les dues versions (pàg. 134 de la 1a i pàg. 166 de la 2a)

«Li tocà ara el torn a una xica que no tenia ni vint anys i que havia parit bessonada. Era neta, alegre i plena de llet. Però al dia següent de començar la seua comesa, caigué fulminada per una paràlisi, i si no se l'emporten a casa d'ella cuita-corrents, potser hauria encomanat la criatura.»

«Li va tocar ara el torn a una xica que no tenia ni vint anys i que havia parit bessonada. Era neta, alegre i plena de llet. Però l’endemà de començar la seua comesa, va caure fulminada per una paràlisi, i si no se l'emporten a casa d'ella cuita-corrents, potser hauria encomanat la criatura.»

Podeu observar que, a banda de canviar el perfet simple pel perifràstic –cosa irrellevant que supose que va fer únicament per acostar el llenguatge de la novel·la a la manera de parlar d’Alcoi– va tindre l’encert de canviar “al dia següent” per “l’endemà”. (Si l’haguera canviat per “el sendemà” encara ho hauria acostat més al parlar del seu –i meu– Alcoi natal).

Tan de bo tots els catalanoparlants tinguérem la intel·ligència i el bon gust de canviar sistemàticament cada “dia següent” que ens ix al pas per un “endemà” o per un “sendemà”. És increïble que tenint dues paraules pròpies a on triar –curtes, sonores, boniques i elegants– ens decidim a emprar una perífrasi que no té res d’original. ¡Les coses que fa el servilisme lingüístic!