Notícies 3cat24.cat

divendres, 12 de setembre de 2008

Grisolía i el "Manifiesto por la lengua común" (J. Leonardo Jiménez)

Algú imagina un líder sindical donant suport a una campanya per a suprimir el dret de vaga dels treballadors en nom de la llibertat de treball? O, més concretament, algú concep la directora de l’Instituto Cervantes firmant un manifest per la universalitat de l’anglés on s’instara a canvis constitucionals que determinaren que el castellà no fóra llengua vehicular en l’ensenyament, i sí l’anglés, a Espanya i a Hispanoamèrica?

Eixe tipus de despropòsits supose que només són imaginables en una pel·lícula de Berlanga, però també són concebibles i constatables ací, perquè això, més o menys, és el que ha fet Santiago Grisolía, firmant el Manifiesto por la lengua común, proclama del nacionalisme lingüístic espanyolista, promoguda per un grup d’intel·lectuals, que pretén denunciar una suposada discriminació del castellà en els territoris espanyols amb llengua pròpia.

El senyor Grisolía, que és president del Consell Valencià de Cultura, institució de la Generalitat que, entre altres, té la finalitat de «vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians», va dir que donava suport al Manifiesto sense llegir-lo i per telèfon. Després del temps passat ja deu haver-lo llegit i s’haurà adonat que les propostes d’eixe document, amb bones paraules, col·lideixen frontalment amb les normes valencianes de promoció i ús del valencià, ja que plantegen canvis constitucionals i estatutaris que les deixarien sense efecte, entre elles, la LUEV. Per exemple, el valencià desapareixeria, no sols com a llengua vehicular, sinó com a prioritària en educació, retolació, informació administrativa, etc. En canvi, sí que podria haver-hi escola en castellà vehicular en virtut dels drets individuals... que es negaria per al valencià. També va aclarir que, igualment, signaria manifestos pel valencià i per l’anglés. Però del mateix tenor? Supose que no, perquè això és impossible, llevat que tampoc els llija. No es pot ser defensa del Llevant en la primera part del partit i davanter del Real Madrid en la represa i endossar tres gols als granotes. Això podria ser en un partit amistós, d’eixos de Nadal, però no en un campionat on el Llevant es jugara la permanència.

El senyor Grisolía no cal que firme manifestos pel valencià, sinó que, en virtut del seu càrrec, pot instar les administracions a fer més efectives l’aplicació de la LUEV i normes que la despleguen; exhortar RTVV perquè el valencià siga llengua prevalent en tota la programació, incloent pel·lícules, publicitat, presentadors, etc., tot tenint en compte la massiva presència del castellà en la resta de mitjans; impel·lir TVE a augmentar la programació en la nostra llengua; apremiar l’administració de justícia a usar-la amb normalitat; reclamar que dirigents i autoritats la facen prevaldre en les intervencions públiques, i no sols en qüestions culturals.

Si el Manifiesto plantejara la defensa del castellà respecte de l’anglés i de l’excessiva penetració d’anglicismes innecessaris, la seua vigència a Puerto Rico o Filipines o per la seua puixança internacional, es podria entendre eixa vindicació, però és que, amb un esperit de terminació de conquesta, planteja fer innecessàries les altres llengües espanyoles, oposant-se als seus plans de normalització. És com si l’exèrcit nord-americà requerira adhesions perquè Costa Rica o Hondures modernitzaren la seua infanteria. O com si els neocons, en nom de la llibertat de mercat, arreplegaren firmes contra les subvencions escolars, els programes de l’Imserso, la VPO o els trams del IRPF en funció de la renda.

Sense els plans de normalització lingüística de les altres llengües espanyoles el retrocés es faria més patent gràcies a la pressió del castellà i les seues lleis normalitzadores i imperatives, vigents des de fa tres-cents anys. Ens conformaríem de ser idiomes reduïts, però normals, com el neerlandés, el suec o el danés. I que ningú passe pena, que les altres llengües mai podran ocupar el terreny propi del castellà, entre altres coses, perquè el prestigi i les possibilitats d’extensió d´un idioma estan en funció de la força de l’exèrcit (en passat o en present) o del poder econòmic que el sustenta.

Fins ara els manifestos es feien a favor de causes discriminades, amenaçades i en contra de forces poderoses o agressives, però, en este cas, es promou una reivindicació a favor d’una força dominant i vigorosa com és la llengua parlada per més de quatre-cents milions de persones, incloent-hi tots els espanyols que en tenim una altra, de llengua pròpia. En general, ningú s’oposa, sinó tot el contrari, al coneixement i a l’ensenyament del castellà, que no corre cap risc. El problema és el renovat nacionalisme lingüístic espanyolista del Manifiesto, per excloent i alimentador de discordances. La discriminació denunciada és inexistent; només cal guaitar les estadístiques de relacions socials, comercials o als mitjans de comunicació, i no es justifica que el president d’una institució valenciana, com és el CVC, subscriga eixes proclames, encara que siga per coherència institucional.

El senyor Grisolía, que va fer un excel·lent paper en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, devia fixar-se en la postura del director de la Real Academia Española, Víctor García de la Concha, i de la directora de l’Instituto Cervantes, Carmen Caffarel, que no han donat suport al susdit Manifiesto perquè el creuen innecessari i problemàtic, o en altres, que s’han esborrat dels signants, com Gamoneda, Ramoncín o Luz Casal, perquè mantenint la firma no fn cap bé al patrimoni lingüístic de tots els valencians.