Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina avia, femení de avus, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.
Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]”
¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.
Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]”
¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada