diumenge, 3 d’abril del 2011

Noves sentències del Tribunal Suprem espanyol sobre els recursos contra la titulació en Filologia Catalana


SENTÈNCIES SOBRE OPOSICIONS I FILOLOGIA CATALANA
(4 de març de 2011)

El Tribunal Suprem humilia el Govern valencià i li recrimina els recursos contra Filologia Catalana

El Suprem condemna la Generalitat a 3.000 € de costes i li retrau que els seus recursos contra Filologia Catalana ni s’haurien d’haver admès a tràmit

Dues noves sentències del Tribunal Suprem (sentències de 4 de març de 2011 recaigudes en els recursos de cassació núm. 4640/2009 i 5452/2009) tornen a reconèixer, d'una banda, la validesa del títol de Filologia Catalana per a acreditar els coneixements de valencià en les oposicions de professors i mestres i, de l'altra, la legalitat del nom de llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia del País Valencià.

Aquesta equivalència ja ha estat reconeguda per totes les instàncies judicials possibles: el Tribunal Constitucional, el Tribunal Superior de Justícia valencià i també pel Tribunal Suprem, que és qui ha dictat aquestes dues darreres sentències i que confirmem les anteriors del Tribunal Superior de Justícia valencià que la Generalitat Valenciana havia recorregut perquè les havia perdudes.

La novetat, però, d'aquestes dues sentències és el ridícul que el Govern del Sr. Camps obliga a fer als serveis jurídics de la Generalitat Valenciana i que el Tribunal Suprem recrimina amb contundència:

Primer, el Tribunal Suprem afirma reiteradament que el Govern valencià aporta com a única i exclusiva base del recurs la suposada infracció de l'article 7.1 de l'Estatut d'Autonomia valencià. Diu literalment el Tribunal: "El recurso de casación interpuesto por la Generalitat Valenciana contiene un único motivo formulado al amparo del artículo 88.1 d) de la LJCA en el que denuncia la infracción por la sentencia impugnada [...] del artículo 7.1 de la Ley Orgánica 5/1982, de 1 de julio, del Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana [...] que dispone que "los dos idiomas oficiales de la Comunidad Valenciana son el valenciano y el castellano"" (fonament jurídic segon).

Segon, l'alt Tribunal recrimina al Govern valencià que les normes que al·lega com a infringides no tinguen cap relació amb les de la sentència que el Govern impugna, i afirma de manera contundent: “El recurso de casación exige una mínima vinculación entre las mismas [infracciones] que desde luego no se aprecia en el presente caso” (fonament de dret quart). Per tot això, conclou que “Tal desviación entre uno y otro escrito sería por sí sola determinante del rechazo del recurso" (fonament de dret quart). És a dir, que el recurs que fa la Generalitat no compleix ni tan sols els mínims arguments legals necessaris perquè prospere.

Però, així i tot, el Tribunal entra al fons de l'assumpte i, en fer-ho, les seues argumentacions encara resulten més dures: “advertimos que la recurrente [=la Generalitat Valenciana] [...] se limita a reiterar (incluso con la transcripción literal de algunos de sus párrafos, en distinto orden de exposición) la fundamentación jurídica del escrito de contestación de la demanda [...] y sin realizar una verdadera crítica razonada de la sentencia impugnada, cuya fundamentación y conclusiones [...] por el contrario y sorprendentemente parece compartir" (fonament jurídic cinquè). En altres paraules: que el recurs no està fonamentat jurídicament i que es limita a repetir el que ja havia dit (canviant-ho d'ordre!). I ací ve el disbarat jurídic més gros: que no discuteix, sinó que comparteix, els arguments de la sentència contra la qual recorre.

Per reblar el clau, en el fonament jurídic sisè, el Tribunal humilia jurídicament el Govern valencià quan afirma que “Prescindiendo incluso de lo expuesto hasta el momento, que sería suficiente para la desestimación del recurso de casación, éste en ningún caso podría prosperar, pues idéntica cuestión [...] ha sido rechazada en nuestra sentencia de 31 de marzo de 2010, recaída en el recurso de casación 5343/2006, interpuesto también por la Generalitat Valenciana”.

Per deixar-ho clar: després de trenta-una sentències (onze del Tribunal Suprem) pel reconeixement del títol de Filologia Catalana per a acreditar el domini del valencià en les oposicions, els recursos del Govern valencià no tenen cap base jurídica i el Tribunal Suprem es despatxa a gust en aquest punt. Per tant, només poden ser raons extrajurídiques, com el càlcul polític i l'obsessió anticatalana del Sr. Camps, les que expliquen que obligue els serveis jurídics de la Generalitat Valenciana a fer uns recursos sense cap fonament, que els desprestigien amb un ridícul evident davant la màxima instància judicial.

Per tot això, i com no podria ser d'una altra manera, el Tribunal Suprem acaba desestimant els recursos i condemnant en costes la Generalitat Valenciana, com ja havia fet també en les darreres sentències.

El trist resum d'aquesta fugida cap endavant del Govern valencià és que ha perdut trenta-set sentències de totes les instàncies possibles, la majoria corresponents als governs presidits pel Sr. Francisco Camps, i que només per aquests afers s'han hagut de pagar 21.000 euros de costes, que no han eixit de les butxaques del seus vestits sinó de tots els contribuents valencians.


En els següents enllaços es poden descarregar sengles còpies de les sentències:



1 d’abril de 2011