dimarts, 27 de maig del 2008

Federació de Pilota Valenciana

La Pilota Valenciana és un dels esports més bonics i emocionants per a l'espectador. Amb aquesta pàgina, encetem una nova via de comunicació amb tots els aficionats a la pilota, dia a dia, moment a moment, i a més oferim una plataforma informativa que tindrà una actualització periòdica.

http://www.hascomnet.com/~fedpival/index1.htm

El joc de la pilota valenciana

Introducció, amb dades de la història d'aquest esport, competicions i principals jugadors, materials, modalitats i enllaços.

http://www.uv.es/pilota/

Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya

http://www.teatreamateur.com/

Judaisme

El judaisme és la cultura religiosa del poble jueu. És una de les primeres religions monoteïstes i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. Els dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'origen de l'islam està vinculat teològicament amb el judaisme per mitjà del personatge d'Abraham.
Per al jueu, a diferència de les religions occidentals, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, raça, terra, etnicitat i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història.

D'acord als teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme d'altres religions que existien quan aquest va emergir:

La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.

La segona característica és el concepte d'un Déu que és Esperit, i que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels deu manaments, i que el jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració.

En les religions politeistes d'aleshores, els déus estaven limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.

La tercera característica única de l'època, era la introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mitjà del qual s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitzvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Pel judaisme l'adoració a Déu dintre de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El sàbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple.

Atès que el cristianisme es considera a sí mateix el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.

Doctrina

La seva doctrina es recull en la Tanakh o Bíblia Hebrea (Antic Testament) i el Talmud, i es fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb el poble d'Israel, els deu manaments i la futura arribada del Messies.
Aquests són els punts principals de la doctrina jueva:

Déu és únic: el judaisme està basat en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el creador etern de l'univers i la font de la moralitat. Els jueus no creuen en una Trinitat ni dualitat de Déu.
Déu es omnipotent i omniscient.
Déu no té cos, i és etern.
Només a Déu s'ha de pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l'home i Déu és herètica.
La Bíblia hebrea, i les creences descrites al Mishnah i al Talmud, són producte de la revelació divina.
Les paraules dels profetes son veritables.
Moisès és el profeta més important.
La Torà (els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme.
Déu recompensarà als que obeeixen els seus manaments, i castigarà als que els violen.
Déu va escollir al poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell.
Hi haurà un maixíakh (messies) i una era messiànica. Tot i això el messies no és un ésser diví, sinó un alliberador polític. Per a algunes denominacions jueves, no hi haurà un messies. L'era messiànica és un ideal al què hem d'aspirar.
L'ànima és pura al naixement. Els nens neixen amb un ietser ha-tov, una tendència per a fer el bé, i un ietser ha-ra, una tendència per a fer el mal. Aleshores, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí.
Les persones poden realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l'oració, el penediment i del tsedakà (donar a la caritat, i als pobres).

Celebracions

El sàbat (xabat, dissabte) és el descans setmanal que comença la nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on es celebra la creació de Déu, i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el sàbat no es realitza cap feina. Les diverses definicions de què constitueix una "feina" ("melakhà") varien de denominació en denominació. Els jueus ortodoxos, per exemple, no condueixen ni encenen llums o aparells elèctrics. Els conservadors permeten conduir només sí és per a anar a la sinagoga. Per als reformistes i reconstruccionistes, l'observança és una decisió personal, i cada persona té dret de decidit què és per a ella "fer feina" i com pot honorar millor el dia de repòs. El sàbat és considerat la celebració més important del judaisme.
Altres celebracions són la festa de les cabanes o Sukot, la Pentecosta o Xavuot, el Cap d'Any o Roix ha-Xanà, el dia del Penediment o Iom Kippur i la Pasqua o Péssakh.

Denominacions del judaisme
Al llarg dels últims dos segles la comunitat jueva s'ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d'acceptar un jueu, i com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.

El judaisme ortodox, sosté que la Torà va ser escrita per Déu, dictada a Moisès, i que les lleis han de ser observades i són immutables. Els jueus ortodoxos consideren que el Shulkhan Arukh, un codi legal del segle XVI és la codificació definitiva de la llei jueva, i afirmen que hi ha una continuïtat entre el judaisme abans de la Il·lustració, i el judaisme ortodox modern. El judaisme ortodox consisteix del judaisme ortodox modern i del judaisme haredi. La majoria dels ortodoxos admeten una forma particular de la teologia jueva basada en els principis de Maimònides.

El judaisme reformat, també conegut com a "judaisme progressiu", i al Regne Unit com a "judaisme liberal", es va originar a Alemanya com a resposta a la Il·lustració. El judaisme reformat inicialment definia al judaisme com una religió i no pas com una raça o cultura i rebutjava les ordenançes rituals de la Torà. El judaisme reformat va desenvolupar les reunions d'oració en llengues vernacles. Avui dia, però, moltes congregacions reformades han retornat a les oracions en hebreu (a més que ja és la primera llengua de la majoria dels israelians), i promouen l'observació d'alguns preceptes de la llei jueva. Fou la primera denominació en ordenar dones rabines.

El judaisme conservador, conegut també com "judaisme masorti" (de l'hebreu que significa "tradicional"). Masorti és el títol oficial que té a Israel també, encara que té un significat més general. El judaisme conservador es va formar als Estats Units a finals del segle XIX per la fusió de dos grups: els jueus reformats que no volien el rebuig emfàtic de la llei jueva, i els jueus ortodoxos que no acceptaven la creença en la "llei oral" (que declara la continuïtat de la revelació de Déu al Sinai i la llei del Shulkah Arukh), i que preferien promoure l'estudi dels texts jueus i la història d'Israel. Els conservadors emfatitzen que els jueus constitueixen una nació i alhora una religió. També emfatitzen la seva identificació amb els amoraim, els savis del Talumd que acceptaven els debats sobre les interpretacions de la llei jueva.

El judaisme reconstruccionista va començar com la filosofia de Mordecai Kaplan, un rabí del judaisme conservador. Aquesta denominació emfasitza la re-interpretació del judaisme per adaptar-la a la filosofia dels temps moderns, la justícia social com a manifestació de la fe i la definició del Judaisme en tant que civilitazió evolutiva del poble jueu. Fou la primera denominació en ordenar rabins i rabines homosexuals.

La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar els jueus, sinó que el més important és la seva observació de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del sàbat i del Yom Tov (els dies religiosos), la Kaixrut i la puresa familiar, no són religiosos. Per als reformistes, el principal és aplicar els continguts ètics, no els rituals. Els reconstruccionistes pensen que qualsevol manifestació de la cultura i de la filosofia jueva és de fet "Judaisme" o al menys "Judeïtat."

Als Països Catalans són presents creients de les quatre denominacions i, encara que l'ortodoxa és avui majoritària, les tendències progressistes estan ràpidament guanyant terreny.