Les definicions sobre religió que provenen de les religions mateixes també són variades. El cristianisme, en el
Nou Testament defineix la religió com a activitat: "tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se de la contaminació mundana." Segons l'
Alcorà, la religió és l'islam mateix, la rendició de l'ésser a
Al·là.
Classificació
Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals:
Conceptual i històricament, la primera religió és l'
animisme, que és la noció consubstancial a l'
ànima humana segons la qual tota la resta d'objectes de la
natura posseeixen igualment una
ànima homologable a aquesta. La creença en les "forces de la
natura", pròpia de l'
animisme, cristal·litza en la divinització d'aquestes, és a dir en el
teisme, que utilitza el concepte de
Déu, bé sigui en plural
politeisme o bé sigui en singular
monoteisme. D'altra banda el conjunt de teoria i pràctica de l'
animisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt més ben estructurades, com és el cas del
xintoisme japonès, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen l'
hinduisme i el
budisme. Finalment, un altre pensament religiós, present des de l'
Antiguitat grega, és justament la negació de la possibilitat de demostrar tant l'existència d'una realitat sobrenatural com la seva inexistència: l'
agnosticisme; o bé la seva negació absoluta: l'
ateisme.
Demografia
Des de finals del
segle XIX i en especial des de la segona meitat del
segle XX, el paper de la religió, així com el seu nombre relatiu d'adherents, s'ha alterat profundament. Alguns països, la tradició religiosa dels quals estava lligada amb el cristianisme, en especial els països d'
Europa, han experimentat un declivi significatiu en el sentiment i la pràctica religiosa així com en en el nombre de persones que escullen abraçar una vida monàstica o sacerdotal.
Per contra, als
Estats Units, l'
Amèrica Llatina i en l'
Àfrica subsahariana, la religió encara juga un paper important en la vida social, tot i que el nombre de persones sense cap religió també hi ha crescut. A l'Amèrica Llatina s'ha observat que si bé el
catolicisme encara és la religió majoritària, el
protestantisme té un creixement accelerat, mentre que els catòlics creixen a taxes inferiors a les del creixement poblacional.
Religions per nombre d'adherents
Les tradicions religioses es poden classificar segons la religió comparativa d'acord amb llur origen històric i llur influència mútua:
Les
religions abrahàmiques són el grup més nombrós, integrat pel
cristianisme, l'
islam i el
judaisme (i de vegades s'hi inclou el
bahaisme). El nom del grup prové del patriarca
Abraham, personatge fonamental de les tres religions, i el tret comú és llur
monoteisme estricte. En l'actualitat al món hi ha 3.400 milions de persones que s'adscriuen a alguna religió abrahàmica.
Les religions índies, que comparteixen diversos conceptes com ara el
dharma i el
karma. Llurs seguidors són localitzats principalment al
subcontinent indi, a l'est i al sud d'
Àsia i en algunes regions aïllades de
Rússia. Les religions principals d'aquest grup són l'
hinduisme, el
budisme, el
sikhisme i el
jainisme. Les religions índies s'influenciaren força l'una a l'altra.
Les religions de la diàspora africana, practicades a
Amèrica, importades com a resultat del comerç d'esclaus dels segles XVI al XVIII, combinant les diverses tradicions del sud, centre i oest d'
Àfrica.
Les religions indígenes o tribals de tots els continents, com ara les religions tradicionals africanes, el
xamanisme africà i les
religions indoamericanes i australianes.
Els nous moviments religiosos, un grup heterogeni que va emergir des del segle XIX, sovint a partir del
sincretisme i la reinterpretació de les tradicions antigues (com ara el Baha'í,
ayyavazhi,
cienciologia, i altres).
Distribució geogràfica de les religions
Les religions, enteses com a part intrínseca de les cultures i civilitzacions, en particular com a concepció social i grupal, presenten una geografia i fronteres clares. Tanmateix, a causa dels processos històrics dels últims dos segles, de la
globalització i el fenomen migratori mundial –primerament d'Europa cap al
Nou Món i en l'actualitat dels
països en vies de desenvolupament als
països desenvolupats–, la majoria dels Estats contemporanis, amb l'excepció de la majoria dels Estats islàmics, presenten una varietat multicultural i alhora multireligiosa en llur composició demogràfica amb la presència de nombroses religions minoritàries. Tot i així, sovint la religió històrica del país segueixi essent majoritària.
De manera general, el
cristianisme és la religió majoritària dels Estats europeus i americans –el
protestantisme en les regions septentrionals d'ambdós continents, i el
catolicisme en les regions meridionals, llevat de l'Europa oriental on el
cristianisme ortodox hi és majoritari, i de
Surinam on les religions índies són majoritàries. A l'
Àfrica del Nord, l'
Orient Pròxim i
Indonèsia, l'
islam és la religió majoritària i sovint la
religió d'Estat, llevat del cas d'
Israel, on el
judaisme és la religió d'Estat i majoritària. A l'
Àfrica subsahariana el cristianisme hi és majoritari, tot i que la presència de religions tribals és considerable. El
budisme, el
xintoisme, el
confucianisme, així com d'altres religions xineses, són majoritàries en els diversos estats de l'est de l'
Àsia, mentre que a l'
Índia, hi ha nombroses religions autòctones.
La
llibertat religiosa o llibertat de culte és la que permet que els individus practiquin la religió de llur elecció sense témer cap repressió. Aquesta idea es va adoptadar el
10 de desembre del
1948 en la
Declaració dels Drets Humans, pels 58 Estats que aleshores eren membres de l'
Assemblea General de les Nacions Unides. L'article 18 d'aquesta declaració especifica que "Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col·lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l'ensenyament, la pràctica, el culte i l'observança."
Segons aquesta declaració, la llibertat religiosa ha de ser una garantia del govern dels Estats. Si un país té una
religió d'Estat, la llibertat religiosa s'entén com aquella que atorga el govern per practicar qualsevol altre religió o culte que no sigui l'oficial. La llibertat religiosa està relacionada, però no és el mateix que la tolerància religiosa, la
separació de l'Església i l'Estat i la laïcitat. La llibertat religiosa, en la majoria dels Estats del món, és un concepte relativament nou. Fins fa poques dècades, la intolerància religiosa va produir genocidis i massacres massives de grups o pobles amb religions minoritàries. En l'actualitat, la intolerància religiosa encara està present, en diversos graus, en alguns estats islàmics o comunistes.
En l'àmbit individual, la tolerància religiosa es defineix com una actitud d'acceptació de les religions dels altres individus. Aquesta tolerància no implica que la persona consideri que les altres religions són vàlides o igualment vàlides sinó que cada ciutadà atorgarà als altres el dret de tenir i practicar llur religió o creença de preferència.
Filosofia de les religions
El coneixement de la religió, segons els seus propis practicants, s'obté a partir ja sigui dels líders religiosos, dels texts sagrats i/o per mitjà de la revelació personal. Algunes religions consideren que el coneixement religiós és il·limitat i capaç de resoldre qualsevol pregunta, mentre que d'altres li atorguen un paper més restringit que ha de ser acompanyat per l'observació dels fenòmens físics.
En les religions, sovint s'han desenvolupat estudis filosòfics per tal d'aclarir o conciliar les aparents contradiccions entre la doctrina religiosa i la percepció del món fornida per la raó humana. En les religions teistes aquest desenvolupament s'anomena
teologia, o la disciplina dedicada a l'estudi de
Déu. A Orient, la
filosofia i la religió estan molt entrellaçades. De fet, sovint la filosofia no existeix com a disciplina separada de la religió mateixa. Aquests desenvolupaments filosòfics recullen els diversos aspectes de la doctrina religiosa, de la veritat o de la deïtat que presenten.
El
panteisme és el punt de vista filosòfic en què tota la realitat té una naturalesa divina: és la creença que el món i Déu són el mateix; per tant, es rebutja la idea d'una entitat sagrada o un déu personal. Filòsofs com
Spinoza s'adheriren al panteisme, identificant Déu amb la naturalesa. Les religions orientals, com ara el
xintoisme japonès o el
daoisme xinès són, en gran mesura, panteistes.
El
monisme és un punt de vista filosòfic que subratlla la unitat de tot el que existeix, afirmant lleis subjacents en la realitat que en neguen qualsevol divisió. Els orígens del monisme remunten als filòsofs grecs com ara
Tales de Milet,
Pitàgores,
Parmènides o
Empèdocles. També es tracta d'una visió força comuna de tot el
pensament oriental.
El
gnosticisme afirma la dualitat inherent de la manifestació del sagrat. La matèria i l'esperit, el bé i el mal i altres conceptes apareixen com a oposats que han de ser resolts dins l'individu, donant primacia a una via de coneixement molt experiencial. El gnosticisme va tenir una influència destacada en els primers desenvolupaments del
cristianisme, restant present en les branques cristianes orientals.
El
fonamentalisme, com a concepte filosòfic, afirma el caràcter literal de les escriptures o d'altres escrits sagrats rebutjant els significats simbòlics o psicològics. Per exemple el
creacionisme bíblic, expressat durant l'últim segle en oposició a la teoria de l'
evolució, es presenta de dues maneres: la negació total de la teoria de l'evolució i l'acceptació de la doctrina de la creació en set dies; o l'equiparació dels set dies de la creació com a etapes de l'evolució.
L'
ateisme afirma la inexistència de deïtats, o bé les admet però els nega un paper directament actiu amb la persona. L'ateisme existeix en el
budisme i el
daoisme. En algunes variants del budisme existeix el culte a les deïtats tot i que tenen un paper psicològic, ritual o simbòlic, però sempre provisional. El
daoisme observa dues variants unides però diferenciades: la filosòfica i la religiosa (anomenada
daojiao). En aquesta última les deïtats tradicionals xineses han estat absorbides com a elements simbòlics en les pràctiques de caràcter psicofísic.
El
determinisme és una doctrina filosòfica que afirma que tots els esdeveniments, incloent-hi el pensament humà i les accions, són predeterminats per una cadena de causa i conseqüència. En les religions, aquesta postura filosòfica s'emmarca dins de la doctrina de la predestinació. Aquest punt de vista suposa que una deïtat omnipotent o una llei absoluta no deixa res a l'atzar. En l'hinduisme o el budisme la creença en la
reencarnació pot ser vista com a expressió d'aquesta doctrina.
El
sincretisme és una filosofia que concilia els punts de vista distints o oposats, o que prova d'incorporar o adoptar els elements de dues o més religions. El sincretisme ritual ha estat present en l'evolució de les religions a través de llur història quan han estat en contacte les unes amb les altres. Actualment es consideren religions sincrètiques diversos cultes caribenys i americans que mesclen el
catolicisme amb les pràctiques ancestrals de les religions tribals. A l'Orient s'ha fet un sincretisme a nivell popular unint el daoisme o el budisme amb les pràctiques de culte als avantpassats.
De manera conceptual, la religió i la ciència assagen de trobar respostes sobre l'
home i l'
univers –com ara els seus orígens–. Des del
Renaixement, que produiria un allau de coneixements científics basats en el
mètode científic, hom ha tendit a separar aquestes dues àrees, però no sempre de manera excloent.
Isaac Newton, en el seu llibre
Philosophiae Naturalis Principia Mathematica va dir, "Aquest molt bell sistema del sol, els planetes i els cometes, només pot procedir del consell i el domini d'un ésser intel·ligent i poderós". Altres científics també professaven llur fe sense detriment ni aparent contradicció amb llurs coneixement i descobriments, com ara
Nicolau Copèrnic,
Francis Bacon,
Johannes Kepler,
René Descartes,
Robert Boyle,
Michael Faraday,
Gregor Mendel,
Max Planck i
Albert Einstein. Einstein, de fet, ponderava en les limitacions del
mètode científic que "no pot ensenyar-nos res més que no sigui com és que els fets es relacionen i es condicionen els uns als altres... no vull minimitzar els assoliments dels esforços heroics de l'home en aquest àmbit. Tanmateix, és igualment clar que el coneixement del que és no obre pas la porta directament al que hauria de ser... El coneixement objectiu ens proveeix d'instruments poderosos per l'assoliment d'alguns fins, però l'última meta mateixa i el desig per aconseguir-la han de venir d'una altra font."
No obstant, segons un article de la revista
Nature dels Estats Units, el nombre de científics teistes s'ha reduït considerablement des de principis del
segle XX, data en què el 40% deia creure en Déu. En una enquesta realitzada el
1998, només 7% va respondre que creu en un "Déu personal", el 72,2% va dir que no hi creu i el 20,8% va dir que dubtava o que era agnòstic.
Existeix un conflicte entre els punts de vista religiosos teistes i la ciència, sobre tot en àrees molt específiques com ara l'
evolució i l'acció i la participació divina en el món, en especial en el pensament cristià. A l'extrem del conflicte es troben les persones que defensen el relat
bíblic de la
creació com a explicació literal de l'origen de l'univers i de l'altra banda, els defensors de la teoria de l'evolució com a fet comprovable. No obstant, hi ha d'altres que assagen de trobar un equilibri entre les dues posicions, com ara els proposants de la
ciència de la creació, que consideren el relat bíblic del
Gènesi com una explicació simbòlica i no pas literal, en què els set dies de la creació corresponen als processos evolutius. El
bahaisme, per altra banda, proposa que la ciència i la religió han d'estar en harmonia. El seu fundador va declarar que la religió i la ciència no poden oposar-se i que per tant els ensenyaments religiosos que són contradits per la ciència no han d'acceptar-se, ja que Déu va atorgar la capacitat de raonar a la humanitat per a que aquesta trobés la veritat.
Altres científics adhereixen a una filosofia naturalista. El
naturalisme proposa que la naturalesa és tot el que hi ha, que no hi ha cap ésser "sobrenatural". Aquesta posició, però, requereix de definir allò que és la naturalesa i què són els ésser "sobrenaturals", una tasca filosòficament complicada, ja que, per exemple, a partir de la descoberta de la
mecànica quàntica, distingir el que és orgànic d'inorgànic s'ha convertit en una tasca difícil. En un sentit encara més estricte, el naturalisme científic rebutja l'existència de qualsevol entitat que no hagi estat coneguda per la ciència contemporània.
Segons la tesi del secularisme, la ciència i la tecnologia per una banda, i la religió per l'altra, es relacionen de manera inversa; és a dir que en augmentar la primera, la segona disminueix. Tot i així, Alving Plantinga, del Departament de Filosofia de la
Universitat de Notre Dame, posa en dubte aquesta tesi ja que durant el
segle XX, segle en què la ciència i la tecnologia han crescut ràpidament, també s'ha constatat l'augment del sentiment religiós en diverses parts del món. Aquest fenomen, tanmateix, podria ser explicat per altres causes.
Religió i política
La religió, com a element present en totes les societats, ha jugat històricament un paper rellevant en l'estructura i l'organització política dels diversos països i imperis. El terme
teocràcia designa el govern exercit directament per una divinitat, o per una persona l'autoritat de la qual se li atribueix per una condició de divinitat o de relació especial amb aquesta. La primera referència a la paraula teocràcia sembla ser que prové de
Josep (personatge del
Gènesi), que hauria explicat i contrastat la forma de govern històrica jueva amb la resta de formes de govern de l'època: la
monarquia, l'
oligarquia i la
república. La teocràcia es va presentar en moltes civilitzacions de l'
Antiguitat; l'
antic Egipte n'és un exemple, on s'atribuïa als
faraons la condició de divinitat o semidivinitat. En altres cultures, com ara la
civilització asteca, la classe sacerdotal tenia un paper important en la presa de decisions i en l'educació, tot i que l'
emperador asteca no n'era membre.
A
Europa, durant l'
Edat mitjana i fins el
segle XIX, la religió va tenir un paper important en la política, tenint en molts Estats un caràcter d'oficialitat i protecció on, per exemple, els codis morals religiosos –així com algunes obligacions per a l'Eslgésia com ara el pagament del
delme– feien part de les lleis civils o constitucionals. Els
Estats Units van ser la primera nació que va formular una separació explícita entre Església i Estat, en la primera esmena a la
constitució. Aquesta denominació és atribuïda a
Thomas Jefferson, que en una carta dirigida a un grup de
baptistes, i en la que parlava de la primera esmena, va dir:
"En creure amb vosaltres que la religió és un afer exclusiu entre l'Home i el seu Déu, que ell no ha de rendir comptes a cap altra persona per la seva fe o la seva adoració, que els poders legítims del govern assoleixen només accions i no pas opinions, jo contemplo amb suprema reverència l'acte de tot el poble americà que va declarar que el seu congrés no ha de fer mai una llei amb respecte l'establiment d'una religió ni la prohibició de practicar-ne una, així doncs construint un mur de separació entre l'Església i l'Estat".
Aquest concepte de separació entre Església i Estat varia segons els països, amb diversos graus de llibertat i tolerància religiosa en conjunció amb cada cultura política específica. Al
Regne Unit hi ha una religió constitucionalment oficial, però es permet la pràctica de qualsevol religió dins del territori. A
Noruega, el rei és també el líder de l'Església de l'Estat i l'article 12 de la seva constitució estableix que més de la meitat dels membres del Consell Noruec d'Estat n'han de ser membres, tot i que el segon article garanteix la llibertat de religió. Hi ha alguns països on un membre de l'Església és cap d'Estat o de govern. Dos exemples en són la
líder de l'Església Catòlica i
Andorra, en què un dels caps d'Estat és el bisbe de
Seu d'Urgell, un poble localitzat a
Catalunya; com a
copríncep d'Andorra, el bisbe gaudeix de poder polític –majoritàriament simbòlic– per a ratificar lleis. Per contra, tres exemples de separació activa d'Església i Estat són
França,
Mèxic i
Turquia. El model francès es basa en el concepte de la "
laïcitat", un model secular que protegeix algunes institucions religioses de la intervenció de l'Estat i alhora limita l'expressió religiosa pública. A
Mèxic, arran de la
Revolució Mexicana i per a evitar la influència de l'Església en les decisions del poble, cap ministre de culte no pot exercir un càrrec públic i no es permet la pràctica d'activitats religioses (com ara la celebració d'una missa) en llocs públics. Fins i tot, durant força temps, els ministres de culte i sacerdots no tenien el dret al vot i les propietats de l'Església eren propietats de la nació.
Turquia, amb una població majoritàriament
islàmica, té una tradició de laïcitat des del
1923, i l'exèrcit té un paper tradicional de defensa de la secularitat de l'Estat.
Malgrat les prediccions de certs polítics i intel·lectuals de principis del
segle XX, la religió encara té un paper important en la vida pública i política, fins i tot pel que fa als afers internacionals. Si als anys 60
John F. Kennedy demanava als americans que consideressin el catolicisme com a irrellevant, uns anys més tard, el president
George W. Bush afirmava ésser un
cristià "nascut de nou"; a Turquia i a l'Índia, partits amb forta connotació religiosa arrivaben al poder; molts dels nens d'
Israel i
Palestina estudiaven que Déu els va atorgar la
Terra Santa; i la
Xina pot convertir-se en la nació cristiana i musulmana més gran del món. Igualment, moltes de les guerres de finals dels s. XX i principis del XXI, així com diversos actes terroristes, han estat perpetrats "en nom de Déu".
Religió als Països Catalans En el procés de formació de la societat dels
Països Catalans, hi va intervenir el
cristianisme com a factor de cohesió social. Això s'accentuà al
segle XIV amb el procés de depuració de la religió (
Vicent Ferrer), i amb la represàlia i expulsió de les minories
jueva (
segle XV) i
musulmana (
segle XVI). Amb la
Reforma-
Contrareforma, la
Corona d'Aragó quedà alineada en el bàndol
catòlic, del qual les
monarquies hispànica i
francesa foren el referent secular. Tanmateix, el procés de modernització, amb la consegüent
secularització, trigà molt a arribar, com mostra el cas del mestre
solsoní Gaietà Ripoll, que fou executat per la
Inquisició segle XIX. Al
segle XX, el monopoli religiós
catòlic s'ha trencat, bàsicament per un augment de la indiferència religiosa.
Entrades
