dimecres, 3 de desembre del 2008

03 - El registre estàndard. El registre col·loquial

03 - Tema 03: El registre estàndard. El registre col·loquial

De Llull a les paraules dels sentits (Abelard Saragossà)

Fa molts segles que tenim la convicció que les persones podem conéixer el món en què vivim gràcies a cinc sentits: la vista, l’oïda, el gust, l’olfacte i el tacte. Però, un dia, Ramon Llull va rectificar el saber heretat d’Aristòtil: a més d’eixos sentits, en teníem un altre. Un altre que, per a acabar-ho d’adobar, pesa més que els altres cinc junts. ¿Quin és eixe sentit sisé? Segur que, a pesar de la importància tan crucial que té, no el trobareu, i això per molt que busqueu. De fet, no hi havia caigut ningú durant segles i segles, fins que el Doctor Il·luminat de Mallorca ens ho va explicar en el llibre Lo sisé seny. I el cas és que no podem fer res sense el sentit (o «seny») de Llull: si volem relacionar-nos amb algú, l’usem sense parar; si, en la intimitat, volem entendre qualsevol cosa, no parem d’usar-lo i usar-lo i usar-lo. I, això no obstant, no es gasta mai, diversament dels altres sentits. Encara més: com més l’usem, més madur i més vigorós esdevé.

És probable que, ara, ja sapieu quina és l’aportació sensorial de Llull: «lo sisé seny» és ¡la meravella del llenguatge! A primera vista, no hi ha cap relació entres els sentits i les llengües. Per a sospitar que anem errats, hem de tindre en compte que el llenguatge i l’intel·lecte són inseparables. Els pobres sentits no fan res per ells mateixos: necessiten que l’enteniment interprete o entenga les sensacions que ens aporten els sentits d’Aristòtil.: que els «done sentit». I això, lectors, és cada llengua humana: el resultat d’haver anat interpretant, molt a poc a poc, dia a dia, any a any, segle a segle, el món que ens envolta.

Ara, ja hem arribat al cap del carrer. El llenguatge és un sentit decisiu, crucial, indispensable. No debades complementa els altres sentits: és una creació social que, amb el seu germà (l’enteniment de cada u), ens permet interpretar les sensacions que ens aporten els sentits primaris. Llengua, cultura i vida humana (la individual i la col·lectiva) són nocions íntimament imbricades.

He volgut començar la col·laboració amb Viajer@s fent un homenatge a Ramon Llull perquè els sentits permeten parlar de moltes paraules valencianes, com ara tastar; o la substitució de oir per sentir; o la diferència entre sentir i escoltar. Des de les mans d’aquell home sabut i apassionat, davallarem a paraules que els valencians hem dit durant segles i, ara, tenen alguna tremolor com a conseqüència dels canvis precipitats en què vivim.

Reconeixement de Filologia Catalana per a les Oposicions

El Suprem reconeix Filologia Catalana per a les oposicions a la Generalitat Valenciana

La sentència se suma a la vintena que equiparen el valencià amb el català

El Tribunal Suprem espanyol ha fallat que els opositors a mestre i professor al País Valencià titulats en Filologia Catalana ja acrediten coneixements de valencià, contràriament a les ordres de la Conselleria d'Educació. Ha donat la raó a STEPV, que va interposar un recurs contra les ordres de la conselleria, que no ho contemplaven. Ja en són una vintena les sentències del TSJ valencià, el Constitucional i el Suprem que equiparen el valencià i el català.

Malgrat la quantitat de pronunciaments judidcials, l'administració valenciana s’ha negat reiteradament a reconèixer Filologia Catalana com a titulació vàlida per a acreditar coneixements de valencià. Però STEPV diu que aquesta sentència 'és molt important i significativa, perquè no admet recurs i obliga la conselleria a reconèixer aquesta titulació en futures convocatòries d'oposicions.' Si no ho fa, STEPV estudiarà d'interposar un recurs contra el conseller per prevaricació.

Aquelles nadales (Joan Tudela)

(Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dilluns, 1 de desembre del 2008)

Ara ve Nadal i tornen les nadales; però no pas totes. Un cop més, tornarem a sentir cantades paraules com ara "A Betlem me'n vull anar", "Allà dalt de la muntanya", "El 25 de desembre", "Les dotze van tocant" i altres per l'estil.

Però ja no llegirem les nadales dels oficis, aquelles postals que servien com a afirmació del gremi i com a felicitació de Nadal. Ara els oficis ja no truquen a la porta de casa per lliurar-nos la nadala i endur-se unes monedes. A l'època d'internet això ja no s'estila.

A més, alguns dels oficis que ens desitjaven bon Nadal i feliç any nou ja han passat a la història. Penso, per exemple, en el vigilant. La seva nadala feia així: "Si em passo totes les nits / per vosaltres fent la vetlla, / avui, que amb torró d'ametlla, / i que amb galldindis farcits / celebreu grans i petits / el Naixement de l'Infant, / el meu afecte constant / aprofita llum de dia / per dir-vos l'alegria / que us desitja el vigilant". Tampoc han sobreviscut entre nosaltres altres oficis protagonistes de les nadales d'abans, com ara l'aprenent o el carboner. O el més literari de tots els oficis, el fanaler: recordem que Antoine de Saint-Exupéry, a El petit príncep, fa servir els fanalers per explicar com és de gran el nostre planeta.

És clar que, a hores d'ara, el nostre món més que gran ens sembla accelerat. Tot un univers lingüístic de la nostra vida quotidiana lligat al mes de desembre –les nadales dels oficis– ens ha deixat i, com que tots plegats vivim tan de pressa, amb prou feines ens n'hem adonat. Les nadales dels oficis: testimonis d'una època sense pressa, que era la nostra i que ja no és la nostra.