divendres, 31 d’octubre del 2008
Una xicoteta pausa? (Eugeni S. Reig)
Publicat en el número 507 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) diumenge 19 d'octubre del 2008
¿Una xicoteta pausa?
Tots els que mirem la televisió valenciana, encara que no la mirem massa, hem oït moltíssimes vegades dir als presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l’artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons?
El llatí de fa dos mil anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a hores d’ara, els valencians només anteposem, i no sempre, els possessius i els ordinals (el meu llibre, la nostra filla, la tercera fila, el darrer dia) i poca cosa més. De casos com el que sempre se cita de «pobre home / home pobre» en el qual l’adjectiu qualificatiu té un significat diferent si està anteposat que si està posposat, n’hi han ben pocs, si és que n’hi ha cap altre.
Ens trobem, en el cas que tractem, davant d’un anglicisme sintàctic. La llengua anglesa anteposa sempre l’adjectiu al substantiu i les traduccions no gaire acurades que es fan de l’anglés introduïxen en la nostra llengua aquest barbarisme sintàctic.
Confie que algun dia els nostres presentadors de televisió s’adonen d’eixa qüestió i en compte de ferir-nos els oïts sistemàticament amb «una xicoteta pausa» tinguen l’encert i el bon gust de dir-nos «una pausa ben curteta.»
¿Una xicoteta pausa?
Tots els que mirem la televisió valenciana, encara que no la mirem massa, hem oït moltíssimes vegades dir als presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l’artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons?
El llatí de fa dos mil anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a hores d’ara, els valencians només anteposem, i no sempre, els possessius i els ordinals (el meu llibre, la nostra filla, la tercera fila, el darrer dia) i poca cosa més. De casos com el que sempre se cita de «pobre home / home pobre» en el qual l’adjectiu qualificatiu té un significat diferent si està anteposat que si està posposat, n’hi han ben pocs, si és que n’hi ha cap altre.
Ens trobem, en el cas que tractem, davant d’un anglicisme sintàctic. La llengua anglesa anteposa sempre l’adjectiu al substantiu i les traduccions no gaire acurades que es fan de l’anglés introduïxen en la nostra llengua aquest barbarisme sintàctic.
Confie que algun dia els nostres presentadors de televisió s’adonen d’eixa qüestió i en compte de ferir-nos els oïts sistemàticament amb «una xicoteta pausa» tinguen l’encert i el bon gust de dir-nos «una pausa ben curteta.»
Aire negre (Agustín Fernández Paz, Edicions Bromera)
La primera pacient del doctor Molde en la clínica psiquiàtrica és Laura Novo, una dona autista i sense memòria, que passa el dia sencer escrivint el seu nom compulsivament. El doctor aconseguirà que Laura recorde tot allò que li va passar al llarg dels mesos anteriors, quan una ombra fosca semblava dominar la seua vida. Però cap dels dos no hauria pogut endevinar que, d’aquella manera, estaven obrint les portes a una realitat terrible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
