Gràcies, Muriel
De
la mà d’en Jordi Porta, president aleshores d’Òmnium Cultural, vaig conèixer personalment
la Muriel Casals el matí del 20 de març de 2010, quan hi vaig anar a exercir el
vot per al relleu de directiva a la seu del carrer de la Diputació de
Barcelona. Després, a la tarda, vaig creuar-hi unes paraules de felicitació quan
oficialment va ésser proclamada presidenta de l’entitat a l’Assemblea de l’Hotel
Berna.
Ho
recordo com si fos ara perquè em va semblar una persona immensament tractable,
afable, serena i molt conscient del rol que hi assumia.
Sabia
una mica del seu tarannà per la trajectòria que m’havia arribat arran del meu
treball de recerca a la Universitat Autònoma de Bellaterra.
Un
dia abans, jo vaig ésser elegit i nomenat president d’Amicsprada, l’Associació
d’Amics i Amigues de la Universitat Catalana de Prada. I com a primer afer
protocol·lari i la coincidència de dates, vaig sol·licitar que em rebés en
audiència per presentar-li els nostres respectes i fer-li cinc cèntims del que
era la nostra Associació, la reivindicació de la Llengua i la Nació, els objectius
i els projectes en col·laboració amb la Universitat Catalana d’Estiu.
I
em va rebre al seu despatx d’Òmnium, allà pel 9 d’abril de 2010, amb una besada
que ja aleshores vaig percebre com a maternal, perquè la delicadesa en el
tracte, en la manera de parlar, en l’afecte que transmetia, en l’empatia que
contagiava i en la sensibilitat que penetrava et feia sentir aixoplugat per
reivindicar que res estava perdut, que tot era possible i que tot es podia fer.
I
parlàrem animosament i relaxada durant més de mitja hora. I ens contàrem
il·lusions i més projectes. I ens riguérem, tot conscients de la tasca que
cadascú des de la seva responsabilitat tot just començava. I s’oferí per
continuar en la defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació, que no consideràvem
cap entelèquia.
Un
mal vent ha tallat la seva trajectòria cívica que, ara des de la primera fila
de la política, s’augurava clarament irreversible i exitosa. Però ha deixat encetat
per a milers de conciutadans un camí marcat i un model de fer que, tot i
superar entrebancs gens fàcils, ens conduirà a bon port, a la fita que ha
deixat d’ésser utopia per reconèixer definitivament la nostra identitat i el
nostre dret a ésser com som, nosaltres mateixos.
El
nostre deure serà, doncs, concloure la teva tasca perquè allà on siguis et
sentis satisfeta de la teva terra i de les teves gents.