Són les 23.30 hores. Estic passejant pels carrers de Barcelona fent temps, tot esperant que es faça l’hora per agafar l’autobús que em durà a València de tornada, perquè demà a les 8.30 h comence la classe habitual de 4t d’ESO “A” a l’IES Alcalans de Montserrat.
Hi he vingut a un acte amb motiu del 25é aniversari del TERMCAT, Centre de Terminologia Catalana, que ha tingut lloc als locals de Caixa-Fòrum, a Montjuïc.
L’acte ha estat veritablement extraordinari; m’he quedat bocabadat després d’apreciar l’alt nivell que tenen els nostres benvolguts –per a alguns– germans culturals i –inqüestionablement per a tots– de llengua.
En observar les intervencions de tots els participants –la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, senyora Yvonne Griley; el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalanas, senyor Isidor Marí; la directora del TERMCAT, senyora Rosa Colomer; el responsable de la redacció dels criteris metodològics d’El diccionari terminològic, senyor Joan Rebagliato; i el senyor Màrius Serra, que ens ha ofert una conferència sobre neologia, amb la col·laboració del grup Els Amics de les Arts–, he tornat a ésser conscient de les grans diferències que ens separen en molts aspectes –culturals, de principis, de voluntats i de decisions vinculants–; no m’he pogut estar d’enyorar el que recorde que era TV3 quan encara la podíem gaudir en obert al País Valencià, i l’he comparada amb el canal ensenya de la televisió autonòmica que tenim a casa nostra. Un abisme, en tots els aspectes. Estoicament vull pensar que, almenys, és un camí que estem fent, i que alguns models de qualitat ens poden servir de guia.
Les meues felicitacions als organitzadors de l’acte.
Avui –ara– a punt d’acabar la jornada, puc dir que ha estat un dia complet i summament gratificant.
El dia ha començat amb una activitat extraescolar que havia organitzat el Departament de Valencià del meu Institut, de la qual em feia càrrec i hi anava com a responsable. Es tractava de l’encontre amb un escriptor dels que han estat indicats en les lectures preceptives dels cursos que hi impartim.
El personatge era Francesc Mompó, l’amic Paco, que ja gaudeix de certa familiaritat al meu Centre.
I el lloc emblemàtic ha estat el monestir de sant Miquel dels Reis, a València.
Hem fet una visita al recuperat recinte històric, i després ens hem trobat amb l’autor, que ens ha delitat amb la seua exposició i posterior explicació a tota mena de preguntes que l’alumnat li ha formulat.
Ens hem fet fotos, hem parlat directament amb l’autor, ens ha signat exemplars, i he tingut l’ocasió de compartir amb el meu alumnat moments diferents –exquisits– dels que fins aleshores estàvem acostumats. He vist –he sentit– el meu alumnat, l’he redescobert, d’una altra manera, més propera, més humana, amb menys pressió, més distesa. I em dóna la sensació que ells a mi també, almenys això vull creure.
Per moments he recordat altres situacions memorables, no llunyanes, en què vaig apreciar sensacions semblants amb altres cursos: el cèlebre viatge a Alacant, amb motiu de la ruta Enric Valor a Planisses, a Castalla, en què visitàrem Santa Pola i l’illa de Tabarca, Elx, la Universitat i la nit d’Alacant, i que hi pernoctàrem tot gaudint –dormint?– de l’experiència d’aquella nit fantàstica a l’hotel Maia, on tinguérem tota la primera planta de l’allotjament per a nosaltres, i que l’aprofitàrem tan intensament.
He evocat moments que no oblidaré en alguns anys, però que crec que el meu alumnat conservarà en el record per molts més, o que ja no oblidarà mai.
Per si el dia no havia estat prou complet, com que l’autobús de tornada encara tardaria unes hores, he sopat a un bar prop de l’Arc del Triomf i l’Estació del Nord de Barcelona, i allà he acabat de veure a la TV3 la segona part del partit de quarts de final de la Xàmpions que el Barça jugava al Camp Nou contra el Shakhtar, i que ha acabat amb el resultat de 5 a 1, a favor del Barça. Tots dos equips han jugat de valent, i per això mateix té més mèrit el resultat, pel nivell d’ambdós i per la intensitat del joc.
Ara, a prop de la mitjanit del 6 d’abril de 2011, vaig cap a l’Estació a fer una hora més de temps mentre llegesc una mica fins al moment de l’exida. Després, passaré la resta de la nit tornant, quatre hores i mitja, i els tres quarts que em coste de València a Algemesí, on encara pense dormir una horeta abans de l’endreç obligatori per disposar-me a anar al treball, temps suficient, provisionalment, per recuperar energies i no ressentir-me durant la jornada, que també es preveu intensa, perquè he d’acabar d’enllestir els preparatius per a la XII Olimpíada d’Història de la Literatura Catalana de dissabte, a la Universitat Politècnica de València, en què també participarà el meu alumnat, i la Trobada d’Escoles i Instituts d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, que tindrà lloc diumenge a Llombai, i en la qual participarà l’Institut Alcalans de Montserrat amb tres tallers, de punts de llibres, de tatuatges i de begudes refrescants de colors.
Al final, recordarem una vegada més un dels lemes que més ens haurien de sensibilitzar per revitalitzar el nostre esperit idiomàtic patrimonial:
Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l’aprenen,
sinó perquè els que la saben no l’usen.