dijous, 23 d’octubre del 2008

Catalunya no és un país bilingüe (Josep Maria Virgili i Ortiga)

(Publicat al número 27, de juliol del 2008, de la revista Els porxos, de Montbrió del Camp)


Paul Joseph Goebbels, el poderós ministre de Propaganda de l’Alemanya Nazi, va afirmar que “Una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat”. Tot i que això és evidentment fals, tenia raó en una cosa: alguns –i a vegades molts– acaben creient que és certa una falsedat que hom insisteix a donar per bona: sempre s’ha dit tal cosa, per tant, no cal ni plantejar-se que pugui ser errònia. Ho dic perquè tots els espanyols en massa, i bona part de la humanitat que se’ls ha escoltat, estan persuadits, absolutament convençuts, que Catalunya és un país bilingüe. Ho han dit tantes vegades i amb tanta convicció, que també molts catalans de bona fe ens ho hem arribat a creure.


Però no és així: Catalunya no és un país bilingüe. De fet, els països bilingües rarament existeixen. Catalunya és un país monolingüe, és a dir, amb una sola llengua, i aquesta llengua és el català.


Anem a pams:

1. Si entenem com a Catalunya el territori estricte que depèn de la juridicció de la Generalitat de Catalunya, podem dir que hi ha bilingüisme territorial. El bilingüisme territorial consisteix en el fet que en un determinat territori hi hagi una zona amb una llengua i una altra zona amb una altra llengua diferent: per tant, a la Catalunya estricta hi ha bilingüisme territorial català-occità. Efectivament, hi ha una zona –la Vall d’Aran­– en què la llengua és l’occità (en la varietat gascona, vulgarment –i impròpiament– anomenada aranès) i una altra zona –tot el que resta sense la Vall d’Aran– en què la llengua és el català.


2. A Catalunya també hi ha multilingüisme social: determinats sectors socials, tenen com a llengua pròpia i d’ús habitual una llengua diferent de la natural del país, diferent del català: la més estesa és l’espanyol o castellà, però no hi manquen sectors socials que s’expressen en àrab, en tamazig, en romanès, en urdú, etc. A Catalunya, la llista de llengües forasteres que compten amb un determinat sector social que les parla és d’unes 300, segons un recent estudi del Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona. Cal recalcar un detall fonamental, sobre això: tots aquests sectors socials de parla no catalana –absolutament tots– són d’origen forani. Diguem-ho a l’inrevés: la societat catalana autòctona només és catalanoparlant: qui a Catalunya no parla en català és perquè ha vingut de fora o perquè ha crescut en una família de persones vingudes de fora. És a dir, excepte el català (i l’occità en territori aranès), totes les altres llengües que –amb un nombre de parlants més nombrós o no tan nombrós– es parlen a Catalunya són llengües forasteres: només el català (i l’occità en territori aranès) és la llengua pròpia i històrica de Catalunya. Potser algú pensa ara en les classes altes barcelonines, aquelles que “hablaban en castellano porque hacía más fino”. Però no seria correcte afirmar que les persones que prenien aquesta opció es convertien automàticament en castellanoparlants: no pas, eren simplement catalanoparlants que abandonaven la llengua pròpia –per raons de prestigi social– en determinades situacions: aquell patró ­–que parlava espanyol als fills o quan anava de visita– es passava espontàniament al català per adreçar-se a la minyona (en aquella època les minyones eren catalanes!) i als seus treballadors; i si s’enutjava, també renegava en català en família.


3. L’actual ordenament jurídic de la Catalunya estricta estableix que hi ha dues llengües oficials: el català –llengua pròpia de Catalunya, segons reconeix l’Estatut– i l’espanyol, que és la llengua oficial de l’estat. És correcte de dir, per tant, que a Catalunya hi ha doble oficialitat lingüística. Però que hi hagi doble oficialitat lingüística no ens permet d’afirmar que Catalunya és bilingüe, en sentit genèric: són coses del tot diferents; que l’espanyol sigui oficial a Catalunya no el converteix en una llengua “de” Catalunya. I tampoc el converteix en llengua de Catalunya el fet que hi hagi molts ciutadans catalans que el tenen com a llengua personal. Si això fos així també serien llengües de Catalunya l’àrab, el tamazig, el romanès, etc., ja que també hi ha molts ciutadans de Catalunya que tenen alguna d’aquestes llengües com a llengua personal.


I també podríem afirmar que Alemanya és un país bilingüe alemany-turc, donat que –com és prou sabut– hi ha molts alemanys que tenen el turc com a llengua personal. Però no ho afirmem perquè aquests ciutadans alemanys són d’origen forani, i –per molta gent de parla turca que hi hagi a Alemanya– no per això serà legítim de dir que aquesta és una llengua d’Alemanya. Per tant, és obvi que el país de Goethe i Beethoven no és un país bilingüe. Dient això algú pensarà que no és el mateix un andalús –posem per cas– que s’ha establert a Catalunya (o un fill d’andalusos establerts a Catalunya) que un turc que s’ha establert a Alemanya (o un fill de turcs establerts a Alemanya): doncs sí senyors, és el mateix. I qui pensi el contrari és un xenòfob o un imperialista. M’explicaré: trobareu qui us dirà que no és el mateix perquè “¿com vols comparar un andalús cristià i de pell clara com els catalans amb un turc musulmà i de pell fosca?”: aquest és un xenòfob i un racista que discrimina la gent en funció de la religió que practiquen o el color de la pell que tenen, i que a més a més no sap que ­–en general– la pell dels turcs és igual de clara (o de fosca) que la nostra. També en trobareu que us diran que un turc que migra a Alemanya va a un país que per a ell és estranger, en canvi un andalús que ho fa a Catalunya no es mou d’allò que ells en diuen Espanya: aquest és un imperialista, que no sap que Catalunya és un país que forma part d’Espanya perquè en va ser ocupat el 1714. Quan ens diguin que Catalunya és biligüe, una resposta assenyada que podem donar és dir que ho és en la mateixa mesura que ho és Alemanya.


També hi haurà qui ens dirà que som bilingües perquè tots els catalans de la Catalunya estricta sabem fer-nos entendre en la llengua de Cervantes. Es cert, perquè tenim cultura, però això no ens converteix en castellanoparlants. Coneixem molta gent que se sap fer entendre en anglès o en francès i que no per això els podem considerar automàticament angloparlants o francoparlants, ni és gaire assenyat de dir que són persones bilingües.


Sabem de sobres que aquesta mentida (Catalunya és bilingüe) és el principal cavall de batalla d’alguns partits polítics enemics de la identitat catalana (ja que ens volen imposar l’espanyola). Poc abans de començar la darrera campanya electoral, un militant del PP declarava a Catalunya Ràdio –seguint la consigna del seu partit, prou coneguda– que calia limitar a l’ús del català a Catalunya i reforçar el castellà per tornar a “la situació de sempre”: segons es desprenia de les seves paraules, la “situació de sempre” volia dir que “des de sempre” el castellà ha estat una llengua amb la mateixa presència a Catalunya que a Salamanca, posem per cas. Però la realitat que aquest home ignorava, és que abans que les autoritats espanyoles ens la imposessin amb ardus esforços, la presència del castellà a casa nostra era inexistent, no res, zero! Sabem molt més anglès els catalans d’avui dia que no pas castellà sabien els catalans del segle XVII (i ja ni cal parlar dels d’abans). I no crec que hi hagi ningú que s’atreveixi a dir que l’anglès és una llengua arrelada a la Catalunya actual! Però, si anéssim preguntant per Espanya, ens trobaríem que el que pensava el militant del PP és una creença molt estesa en tota la societat espanyola, de qualsevol signe polític, que –per acció o per omissió– s’han encarregat de fomentar tots els elements formadors d’opinió (mitjans de comunicació, polítics, sistema educatiu, etc.) per justificar el menysteniment del català, que practiquen desacomplexadament en tots els aspectes.


Els que volen fer creure que el castellà és una llengua arrelada a Catalunya des d’antic, sovint citen Joan Boscà –el poeta català renaixentista, més conegut com a Juan Boscán, el seu nom castellanitzat–, el qual –en ple segle XVI– només va escriure en castellà. Flac argument: l’existència d’un ciutadà català que actualment escrigui només en anglès (que deu existir de ben segur), ¿justifica que considerem la llengua de Shakespeare com plenament establerta i arrelada al nostre país?


Josep Maria Virgili i Ortiga

Professor de Llengua Catalana


El català a les universitats de Toronto (Shaudin Melgar Foraster)

Fa temps que vull escriure la història del català a les universitats de la ciutat canadenca de Toronto (i rodalies). A la fi m'he decidit. Serà una mica llarga, però, per molt que ho vulgui resumir. Us prego que sigueu pacients i ho llegiu perquè no és una història prou coneguda. Se'n saben coses aquí i coses allà, si bé tota la història, tret de dues persones, ningú no la sap bé. Jo us la puc explicar perquè l'he viscuda els darrers anys i tinc el privilegi de conèixer força la persona que començà i va mantenir molts anys el català en una de les universitats de Toronto.

Ens haurem de remuntar molts anys endarrere per trobar els començaments amb el professor Joseph Gulsoy. Potser alguns de vosaltres heu sentit parlar del professor Gulsoy, potser en sabeu força d'ell, tot i això potser d'altres no en sabeu res.

Joseph Gulsoy va neixer a Turquia l'any 1925, si bé és d'origen armeni. El 1949 se n'anà al Canadà, on va completar els seus estudis universitaris (llicenciatura i màster). El 1955, anà a Chicago per fer el doctorat sota la direcció del professor Joan Coromines. Estudià a fons (coneixent el professor Gulsoy de segur que va ser "a fons"), particularment la lingüística hispànica. Joseph Gulsoy trobà feina de professor a la Universitat de Toronto l'any 1958 al departament que ara s'anomena Department of Spanish and Portuguese. Va haver d'insistir molt per tal que el deixessin ensenyar català -hi havia professors d'aquest departament que s'oposaven a que s'ensenyés català a la universitat. Tanmateix ho aconseguí i l'any 1962 començaren cursos de màster i doctorat de llengua catalana i d'analisi de textos medievals catalans. El 1979 començà a ensenyar també cursos de català de llicenciatura.

Pel que fa a la seva vida professional com a eminent filòleg, us en faré un breu resum:

L'any 1957 Joseph Gulsoy i Joan Coromines van fer recerca in situ als Pirineus pels dos grans projectes que farien plegats més endavant i que esdevindrien el Diccionari etimològic i l'Onomasticon Cataloniae. Durant la decada dels 60 féu recerca dels dialectes del Païs Valencià; escrigué molts articles importants sobre fonologia i morfologia catalana, alguns publicats al volum Estudis de gramàtica històrica editat per la Universitat de València el 1993. Els anys 70 el professor Gulsoy fou un dels fundadors de la NACS (North American Catalan Society) de la que eventualment en fou president (1980-1982); passà un any a Perpinyà on va fer recerca dels textos del filòleg rossellonès Julià Bernat Alart; col·laborà amb Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana; i fou membre de l'Institut de Filologia Valenciana. El 1982 fou convidat per Òmnium Cultural al Palau de la Generalitat de Catalunya, durant la commemoració del 59 aniversari del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, i féu una ponència sobre "El diccionari normatiu català: història i realització". L'any 1988 va rebre el premi Catalonia de l'Institut d'Estudis Catalans i el 1989 el IV Premi Internacional Ramon Llull de la Fundació Congrés de Cultura Catalana; el 1994 fou membre corresponent de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans; el 1998 va rebre un doctorat honoris causa de la Universitat de Barcelona; el mateix any fou guardonat per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi; i el 1999 va rebre un altre doctorat honoris causa de la Universitat de València. Col·laborà amb Coromines -passava els estius a la seva casa de Pineda- del 1975 al 1985 fent el diccionari i del 1992 al 1995 fent l'Onomasticon Cataloniae.

Tot i això, el professor Gulsoy és un home molt senzill, molt pacient i d'una gran humanitat. No parla mai de premis rebuts, ni del fet que hagi fet molt per la llengua catalana, si bé pot passar hores parlant de filologia catalana. Ara viu als afores de Toronto i el veig poc, però parlem per telèfon i m'explica que té molta feina; mai no para d'escriure i de fer recerca sobre la llengua.

El professor Gulsoy donà classes de català a la Universitat de Toronto des de 1962 fins l'any 1997. Durant aquests anys aconseguí també que la biblioteca de la universitat adquirís molts llibres catalans fins a esdevenir una de les millors col·leccions de textos catalans de l'Amèrica del Nord. De fet, el nombre de llibres catalans escollits d'aquesta biblioteca és impressionant; milers i milers de textos: obres de filologia, llibres sobre literatura, llibres d'història, novel·les....; vaig conèixer un estudiant català que va venir a Toronto a fer la seva tesi doctoral sobre filologia catalana perquè hi podia trobar tant material.

Els darrers anys d'ensenyament del professor Gulsoy foren de cursos de màster i doctorat. Deixà de donar cursos de llicenciatura coincidint, però, amb la creació de la Comissió de promoció de l'ensenyament del català a les universitats de fora de l'àmbit territorial de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya, que envià una lectora per ensenyar català. Va donar una classe de llengua i una de cultura. Ho va fer em sembla que foren cinc anys. Vingué un altre lector que després de dos anys es barallà amb el Department of Spanish and Portugues; tenia tota la raó el noi, el departament feia fortor d'espanyolitat. Després de tants anys amb el professor Gulsoy i encara et trobaves professors que et deien coses com "España es toda goda" i que no tenien cap interès per la llengua o la literatura catalana. Quan, de tant en tant, hi posaven interès era pel prestigi que adquiria el departament amb el professor Gulsoy. Bé, doncs, en aquest punt vaig entrar jo; era l'any 1995 i estava acabant la meva tesi doctoral (literatura) al departament. Com que faltaven uns dies per començar el curs i el lector se n'havia anat i hi havia estudiants matriculats per fer català, el departament va haver de trobar una solució. Van parlar amb la Generalitat i tot seguit amb mi. Volia ensenyar català? Vaig dir que sí de seguida, estava tipa d'ensenyar castellà.

El que aconseguí que tots els meus alumnes es quedessin a les meves classes, fou posar cançons de la Nova Cançó, principalment d'en Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet. Van tenir un èxit que no m'esperava. Els meus alumnes es quedaven encisats tot escoltant les cançons (i llegint-ne la traducció a l'anglès a la classe de cultura). Vaig donar les classes de català cinc anys a la Universitat de Toronto i a mesura que passaven els anys el nombre d'alumnes augmentava. Quan algú em preguntava com m'ho feia per tenir tants alumnes, sempre deia: "amb la Nova Cançó". El darrer any que vaig ensenyar en aquesta universitat tenia 24 alumnes de llengua i 87 de cultura, i eren assignatures optatives. La classe de cultura espanyola aquell any, per cert, tenia 26 alumnes i era una assignatura obligatoria.

I tot d'un plegat em comuniquen que s'han cancel·lat les classes de català per l'any vinent i tots els anys vinents. Havien suprimit el català de la Universitat de Toronto. Us podeu imaginar el cop que això va ser pel professor Gulsoy. El nou cap del Department of Spanish and Portuguese ho havia decidit, així, ras i curt, sense consultar-ho amb ningú. Només una professora argentina i el professor de portuguès es van indignar en saber-ho. Hi va haver una reunió (jo no hi vaig ser convidada, ni el professor Gulsoy que ja s'havia jubilat) i segons m'explicà la profesora argentina, tret d'ella i el professor de portuguès, ningú no va protestar per l'anihilació de les classes de català. Com que al cap del departament li calia un pretext per haver fet una cosa d'aquella magnitud, deia que la Generalitat no pagava, tal com havia de fer, que no rebien cap ajut de la Generalitat. Mentida, jo tenia papers i havia vist els rebuts de la secretaria quan arribaven els diners. Bé, per fer-ho curt, realment el català va desaparèixer de la Universitat de Toronto, una universitat on el tret més definitori és una burocracia enrevessada i implacable. No hi havia res a fer, s'havia eliminat, doncs s'havia eliminat, i de res no van valdre les meves protestes sobre els pagaments de la Generalitat, ni el professor Gulsoy, ni els milers de llibres a la biblioteca, ni les signatures que vaig recollir. No es van molestar ni a comunicar-ho a la Generalitat, ho vaig fer jo i no s'ho podien creure.

Una amiga que donava classes al departament de llengües modernes de la Universitat de McMaster (a una hora i mitja de Toronto si no hi ha ni neu ni gel), va parlar amb el cap del departament que va acordar amb la Generalitat de tenir classes de català. Vaig donar les classes tres anys. En acabar-se el tercer any acadèmic em comunicaren que les classes de català s'havien cancel·lat, no n'hi hauria mai més. Ho decidí la degana aquest cop; com que no hi veia més enllà del nas, deia que no calia tenir classes de català i que ningú no sabia que era allò. Ja era la segona vegada que passava el mateix. Ara el conveni era amb l'Institut Ramon Llull, perquè el darrer any que vaig ser a McMaster ja s'havia creat l'Institut que s'encarregava dels lectorats a les universitats de l'estranger.

Semblava que era el final del català a Toronto fins que vaig recordar una cosa. Al campus de Glendon de la Universitat de York (a la ciutat de Toronto) hi havia un nou degà, el professor de ciències polítiques Kenneth McRoberts, que havia publicat un llibre sobre Catalunya, Catalonia: Nation Building Without a State. Com que jo l'havia conegut perquè li vaig traduir unes coses pel llibre, se'm va acudir trucar-lo i preguntar-li si voldrien classes de català a la Universitat de York, al campus de Glendon. Vam passar tot l'estiu amb això, l'Institut Ramon Llull, en K. McRoberts, el departament de Hispanic Studies de Glendon, cartes del professor Gulsoy, i jo al mig de tot plegat. Sortosament tothom involucrat volia que es fessin les classes de català a Glendon. I, fem-ho curt que tot això és molt llarg, aquell any van començar les classes de català al campus de Glendon, les he ensenyades més de cinc anys i, ara per ara, no es veu cap més problema a l'horitzó.

Com podeu veure, el català sempre ha de lluitar per sobreviure, i no solament als Països Catalans.

Shaudin

Versos i altres escrits (Eduard J. Verger)

Hi trobareu alguns versos, ressenyes bibliogràfiques (generalment sobre poesia) i articles periodístics.

Informàtica 4t d'ESO (IES l'Alzina, Sant Andreu - Barcelona)

http://phobos.xtec.cat/iesalzina/course/view.php?id=42