En la línia de la professió docent hom pretén en aquest bloc posar a l'abast un referent que concentre els esforços, dispersos en la xarxa en llengua catalana, per fer més funcionals les possibilitats educatives i culturals que ofereixen les noves tecnologies de la informació i de la comunicació.
Termes com ara bowling, innovació rupturista i tzatziki són algunes de les noves formes aprovades
El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (núm. 5260, de 18 de novembre de 2008 http://www.gencat.net/diari/5260/08304096.htm) recull una cinquantena de nous termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT durant el segon quadrimestre de l'any 2008. El Consell Supervisor és l'òrgan que estableix la denominació més adequada dels neologismes científics i tècnics en llengua catalana.
La majoria d'aquests termes pertanyen a àmbits esportius com el ciclisme i els esports de motor (a roda, a rebuf i rebuf), el patinatge (fil), el billar (billar americà i billar de troneres) i el bowling (ple i semiplè, alternatives als manlleus strike i spare, respectivament), però també són destacables els termes normalitzats de l'àmbit de la gastronomia (tendur, tenduri i tzatziki), de la indumentària (bòxer) i del material d'oficina (com el manlleu adaptat ròl•ler).
També s'han fixat, entre d'altres, les denominacions copyleft (en dret), cohotel (en turisme, com a equivalent de l'anglès condotel) i innovació rupturista (en l'àmbit de la recerca i la innovació).
Tots aquests termes i les seves corresponents definicions són consultables al web del TERMCAT, a través de la Neoloteca (http://www.termcat.cat/neoloteca).
El TERMCAT és un organisme amb participació de la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Consorci per a la Normalització Lingüística, que s'encarrega de coordinar les actuacions terminològiques en llengua catalana.
Des que l'any 1985 un grup de radioaficionats de Sueca, i amb la instal·lació d'un repetidor casolà, van aconseguir per primera vegada veure la TV3, fins els nostres dies, tot han sigut problemes per part de l'administració perquè aquest canal de televisió puga veure's amb normalitat arreu del País Valencià. Al llarg de tots aquest anys, tant el Govern central com el valencià, del PSOE o del PP, han fet mans i mànigues, passant-se pel folre la més elemental llibertat d'expressió, perquè el senyal de la televisió catalana no arribara a les televisions del valencians i valencianes.Així, delegats del govern del PSOE com Eugenio Burriel, presidents de la Generalitat com el socialista Joan Lerma i els populars Eduardo Zaplana i Francisco Camps, i ministres socialistes com José Barrionuevo i José Montilla, van tindre en les seues mans la solució de possibilitar que entre dos països veïns, Catalunya i País Valencià, que tenen la mateixa llengua pròpia, pogueren veure amb total normalitat llurs televisions: TV3 i Canal 9.
I és que als Governs del PSOE i del PP els ha importat un rave que milers i milers de valencians i valencianes reclamaren, i reclamem, la recepció amb normalitat de la TV3. Han oblidat intencionadament que, tant la Constitució (Carta Magna intocable i que tantes vegades ens recorden quan els interessa), l'Estatut, com la LUEV, reclamen una atenció especial a la recuperació de les llengües minoritzades. La recepció del la TV3 al País Valencià contribueix sense cap mena de dubte a la normalització de la nostra llengua, i per tant hauria d'haver sigut l'administració pública estatal i autonòmica qui hauria d'haver propiciat aquesta recepció. No sent així, ha hagut de ser una entitat cívica, Acció Cultural del País Valencià, la que amb moltes dificultats ho fera realitat, tot i instal·lant, amb els diners dels socis i simpatitzants, una xarxa de repetidors arreu de les comarques valencianes. Els socialistes, que diuen defensar la llibertat d'expressió, no ho van solucionar quan tocava i van intentar el tancament d'aquests repetidors amb l'argument que eren al·legals. L'any passat els populars, que mai han cregut ni practicat l'esmentada llibertat d'expressió, aconseguiren tancar el de la Carrasqueta (l'Alcoià), i fa unes setmanes van clausurar el de la Llosa de Ranes (La Costera) i el d'Alginet (La Ribera Alta).
Si per al PSOE la recepció de la TV3 al País Valencià era i és incòmoda i inoportuna, per al PP és com un tumor que cal extirpar, com la mateixa ACPV, bèstia negra dels populars. Populars i socialistes sabien i saben que la recepció de la televisió catalana a les comarques valencianes contribueix, a més de la normalització lingüística com hem dit adés, a fomentar l'autoestima, a aprofundir en la identitat comuna, a cercar llaços de col·laboració i intercanvi, a despertar sentiments ofegats, a trencar tòpics anticatalanistes posats en circulació pel nacionalisme espanyol, a sentir-se orgullosos de parlar una mateixa llengua, a veure una televisió de qualitat: amb rigor, pluralitat i professionalitat, i a tantes i tantes coses més que ni als socialistes, ni als populars el fa cap gràcia. És més, els agradaria que els valencians i els catalans continunuàrem, per secula seculorum, enfrontats, donant-nos l'esquena, perquè així en trauran ells els beneficis.
Comtat i debatut, mentre la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació ha permés que al Principat de Catalunya s'hi puga veure Canal 9, ací, a casa nostra, el president Camps trenca l'acord de reciprocitat i es dedica a clausurar repetidors d'ACPV. El Consell li dóna les culpes al Govern central i els socialistes afirmen que la responsabilitat és del mateix Consell. Com veiem és la història de sempre, a cap dels dos partits els interessa i practiquen la mateixa política que amb el de la unitat de la llengua: la indefinició, la confusió, l'ara sí i demà no, l'ambigüitat, la dilatació dels acords...
Sembla que els catalans i els valencians ja n'estem acostumats i els deixem anar fent, mentre nosaltres anem perdent llençols en cada bugada. La nostra reacció és innòcua davant d'aquesta secular obsessió malaltissa per difuminar-nos, fer-nos desaparèixer.
Entre les moltes felicitacions que a hores d'ara he rebut, m'és grat destacar-ne una que ha impactat en la meua sensibilitat literària, i que honora el remitent, el professor de la Universitat d'Alacant Joan Borja i Sanz –també professor meu de diversos cursos d'ensenyament de llengües, d'anàlisi del discurs, de literatura popular i literatura catalana contemporània, a la Universitat d'Alacant i a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent–, de l'amistat del qual em congratule.
És un recull de saviesa popular que inventaria en la seua faceta d'estudiós de la narrativa popular, tot per desitjar-nos allò millor que el pas del temps ha distingit en els costums genuïns del territori que han consolidat el nostre patrimoni cultural i lingüístic.
Diu així la reflexió per unes festes i any venturós:
El sopar del pobre. La loteria no ha tocat. “Salut que tinguem”. Pastissos de moniato. Torró de Xixona. I d’Alacant. Dinars agermanats. El cava ritual. Converses disteses. Arbres nus, despullats. Bufandes, abrics i guants. Angelets quotidians. Les estrenes de la iaia. Un foc encés, crepitant. El Betlem de Tirisiti. La missa del Gall. El sereno i el sagristà. Negres, reis, camells i cavalls. Pastorets ambulants. El concert de la banda. Xiquetes desafinant. L’olor de la terra. El de la llenya cremant. Rialles i absències. Blau grisenc de la mar. Hores de batí i sofà. Lectures disperses. Panses, figues, nous, massapà. Bevent i menjant. Família que torna. Novetats del germà. Un punt de tendresa. El despatx tancat. Catifa de dàtils, pàmpols, fullam. Una taula plena, caliu de les mans. Jocs de les cartes. “Te’n recordes, mama?” La vida se’n va. Nit llarga i serena. Plat de codonyat. Putxero amb pilotes. Farcedures o tarongetes, tant se val. Convit d’enyorança. Carxofes torrades. Anys que hem passat. Una música vaga. Perales sagnant. Teresa baixa l’escala. Ranquejant. Llums, confetis, ulls ben grans. El caganer vora l’aigua. Xicalla expectant. Amics invisibles, desitjos, regals. L’esperit de Nadal. Cap d’Any. Felicitats. Comerços. Besos. I potser arraps.
Ja ho veieu, amigues, amics: parafrasejant Fuster, “el Nadal ens permet de ser imbècils impunement”. I, així, per fortuna, em puc concedir la llicència de compartir amb vosaltres, desvergonyidament, una hemorràgia d’idees –fruita del temps– que em reblaneix els sentits. O no.
Siga com vulga, bon Nadal. I un 2009 carregat de reptes, il·lusions, prometences.