dijous, 5 de juny del 2008

Jainisme

El jainisme (en sànscrit जैन) és una religió o, més exactament, un "camí espiritual" molt antic que va viure una forta embranzida al segle VI aC, amb Vardhamana Jnatiputra o Nataputta Mahavira (599-527 a.C.), dit Jina (victoriós), d'on prové el mot "jainisme".

Té uns 6 milions de creients, principalment a l'Índia. Amb molta influència en tots els àmbits especialment en el cultural. En l'aspecte polític és remarcable que Ghandi era un simpatitzant d'aquesta religió.

Característiques

Els principals conceptes del jainisme són els d' ahimsa (no-violència) i el de karma.

Consideren l'univers com etern (mai creat) però que passa una sèrie d'estadis, l'actual seria de declivi i en el darrer hi hauria un reinici.

Creuen que la realitat està composada per dos principis eterns Jiva (esperit) i Ajiva (no-esperit: matèria en forma de temps espai i moviment). Qualsevol contacte entre aquests dos principis és l'origen del sofriment del qual no es pot escapar amb les succesives reencarnacions ni tan sols amb els bons actes.

Moksha és l'alliberament que implica una evasió del mecanisme de causa i efecte (karma) i la seva destrucció.

Els déus només tenen capacitat d'influir, no estan revestits d'omnipotència i no poden escapar del cicle vital, fins i tot han de encarnar-se prèviament en humans i arribar a monjo per tal de conseguir el Moksha.

Per respectar el concepte de la no-violència a més de practicar el vegetarianisme exclouen altres aliments com la major part de les arrels (podria morir algun animal en arrencar-les) i l'all i la ceba (considerats com excitants). Procuren no moure's de nit per no matar accidentalment cap ésser vivent.

El codi moral jainista es composa de rebutjar la violència, la mentida, el robatori, la possessió i la sexualitat (celibat absolut en el cas dels monjos). En general els laics jainistes tenen els costums més relaxats que els monjos.

Les dues principals sectes monacals del jainisme són els Svetambara que creuen en la igualtat entre sexes i els Digambara que en són contraris (prèviament a la Moksha les dones han d'encarnar-se en home).

Es pensa que els monjos Digambara són el que són citats com gymnosophos (coneixedors de les dones) pels grecs en el temps de l'expedició a l'Índia d'Alexandre Magne.

Cançons tradicionals catalanes

http://www.xtec.cat/recursos/musica/crestoma/crestoma.htm

Institut Guttmann (Hospital de Neurorehabilitació)

Hospital de referència per al tractament medicoquirúrgic i la rehabilitació integral de les persones amb lesió medul·lar, dany cerebral adquirit o una altra gran discapacitat d’origen neurològic.

Casals Catalans a Amèrica del Nord

Casals Catalans a Amèrica del Nord

http://webs.racocatala.cat/catalansalmon/cat-amnord.htm

**********

Casal dels Països Catalans de Toronto (Canadà)

Casal dels Països Catalans de Toronto és un casal català fundat a Toronto (Ontàrio) el 1977 per Josep Puigvert i Arnaus, Josep Ametller i Bassets, Enriqueta Bru i Pujades, Amèlia Antolí, Joaquim Torres, Adela Pérez i Albert Pujolà. Es proposa contribuïr a la promoció de la llengua, història i cultura dels Països Catalans, però també aplega a tots aquells interessats en la llengua i cultura occitanes. També convoca reunions per a celebrar festes catalanes (Sant Joan, Onze de Setembre, la castanyada, etc) i fa un curs de català gratuït. Des del 1982 edita la revista Flama, que el 2007 es distribueix des de la seva web en format pdf. El seu president és Tomàs Ribas i potser té una cinquantena de socis.

Enllaços externs
Web del Casal dels Països Catalans de Toronto

**********

Casal Català del Quebec (Canadà)

http://www.casal-catala-quebec.net/xoops/

**********

Casal Català de Vancouver (Canadà)

El Casal Català de Vancouver és una associació sense ànim de lucre que té com a primer motiu d'existéncia el foment, la difusió i l'ensenyament de la cultura dels Paisos Catalans a la British Columbia, Canada. És per això que el Casal esta obert a tothom que s'estimi i apreciï la nostra cultura.

Aquest objectiu és el resultat del desig per part de la comunitat catalana resident d'integrar-nos en aquest país que ens ha acollit tot i mantenint les nostres arrels. Per això, el Casal és el lloc natural de trobada de tots els Rosellonesos, Illencs, Valencians, Principatins i gent de la Franja que han vingut a viure a la British Columbia.

http://www.casalcatala.ca/

http://www.casalcatala.ca/index.html

**********

Casal dels Catalans de Califòrnia
(Estats Units d’Amèrica)

http://www.casalcalifornia.org/

**********

Casal Català a Minnesota
(Estats Units d’Amèrica)

http://casalcatalamn.bloc.cat/

**********

Orfeó Català de Mèxic

Orfeó Català de Mèxic és una entitat social, musical i cultural dels catalans residents a la ciutat de Mèxic. Es fundà el 1906 com a continuació del Centre Català creat el 1905 pel Quintet Jordà-Rocabruna, per un grup de paletes catalans que havien treballat en la reconstrucció de la ciutat californiana de San Francisco, promoguts pels músics Guillem Ferrer Clavé, Josep Rocabruna i Francesc Jordà. Ha arribat a tenir un miler de socis. L'actual president és Xavier Torroja i Sabater.

Història
El primer consell directiu, fou presidit per Enric Botey. Des de l'inici la secció més important fou la massa coral, dirigida per Guillem Ferrer i Clavé, nét d'Anselm Clavé; també organitzà altres activitats, com vetllades literàries, conferències, excursions, representacions teatrals i líriques (amb Virgínia Fàbregas i Esperanza Iris) i celebraren les principals festes oficials de Catalunya i Mèxic.

Durant la revolució mexicana (1910-1917) va promoure dues revistes en català Catalònia (4 de setembre de 1912), i Catalunya a Mèjic, a partir del 1914, òrgan oficial de l'entitat i d'aparició mensual. S'hi crearen com a seccions Agrupació Catalana d'Art Dramàtic, Club Catalunya d'Esports i Grup Excursionista, i el 1919, amb el suport econòmic de l'empresari català Artur Mundet i Esmeralda Cervantes Cerdà, s'hi creà la mutualitat Secció d'Auxilis de l'Orfeó Català SA.

Des del 1929, però, l'entitat va viure una crisi econòmica important, que va resoldre gràcies Bertran de Quintana, qui també va promoure les recollides de diners i queviures per als refugiats durant la guerra civil espanyola.

Amb l'arribada dels primers refugiats catalans el juny de 1939 s'inicià una nova etapa. Es crearen noves seccions i es revitalitzaren les antigues. El grup coral fou dirigit per Narcís Costa-Horts i l'Agrupació Catalana d'Art Dramàtic es reorganitzà amb la col·laboració d'Avel·lí Artís i Balaguer, Emma Alonso i Manuel Fontanals. Va promoure l'edició de les revistes en català Full Català, Quaderns de l'Exili, Revista dels Catalans d'Amèrica, Revista de Catalunya, Lletres, Pont Blau i Xaloc. A més, Josep Tomàs i Piera creà Comunitat Catalana de Mèxic amb l'objectiu reunir els catalans, mantenir viva la cultura catalana i donar suport a les reivindicacions catalanistes al marge dels partits. Miquel Ferrer Sanxis en fou el secretari l'òrgan de difusió de les seves idees el diari El Poble Català (1941-53). Alhora, també s'edità Orfeó. Butlletí de l'Orfeò Català de Mèxic, en català, editada a la ciutat de Mèxic entre 1943 i 1955. També va establir una filial del Consell Nacional Català de Londres.

Aquells anys foren força fructífers, ja que s'hi crearen nombroses entitats cíviques i culturals, com la Unió de Periodistes de Catalunya, que publicà el Butlletí de la Unió de Periodistes de Catalunya a Mèxic (1947), el Club del Llibre Català, el Pen Club Català de Mèxic i l'Institut Català de Cultura. Hi coincidiren un grup molt important de polítics, intel·lectuals i científics catalans com Pere Bosch i Gimpera, Jaume Serra i Húnter, Josep Carner, August Pi i Sunyer, Lluís Nicolau d'Olwer, Jaume Aiguader i Miró, Víctor Alba, Salvador Armendares, Lluís Aymamí i Baudina, Agustí Bartra, Artur Bladé i Desumvila, Dalmau Costa, Odó Duran d'Ocon, Pere Foix, Bartomeu Costa-Amic, Josep M. Francès, Eduard Nicol, Vicenç Riera i Llorca, Marcel i Miquel Santaló i Joaquim Xirau i Palau. L'entitat organitzà el 1956, a Veracruz, una gran rebuda a Pau Casals qui estrenà El Pesebre a Acapulco (1960).

El 1962 es publicà la revista Orfeó Català. Portantveu dels catalans de Mèxic (1962-1974), dirigida per Joan Potau i participà activament en l'organització dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a la ciutat de Mèxic de 1942, 1957 i 1973 i també als de Guadalajara de 1969. També organitzà el 1971 un homenatge al president de Mèxic Lázaro Cárdenas. El 1974 inaugurà la nova seu a l'anomenada Nova Llar Catalana, sota la presidència de Cèsar Pi-Sunyer i Bayo. L'entitat assolí prestigi a l'interior de Catalunya i fou visitada per Manuel Ausensi, Raimon, Glòria Lasso, Aurora Bautista, Montserrat Caballé i l'equip del FC Barcelona.

A la mort de Francisco Franco hi hagué molta activitat. Hi van fer conferències Heribert Barrera, Narcís Serra, Jordi Solé Tura, Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent i Aina Moll, entre d'altres. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, el 1984 se celebraren les Primeres Jornades de Catalunya a Mèxic, amb l’exposició Artistas Catalanes Contemporáneos, inaugurada per l'aleshores conseller Max Cahner, amb l’exposició de Modest Cuixart al Museo Nacional de Arte i conferències de Joan Oró, Jaume Sobrequés, Xavier Rubert de Ventós i Cèsar Pi-Sunyer i Bayo. El 1986 va rebre la la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 1989 Miquel Martí i Soler publicà L'Orfeó Català de Mèxic (1906-1986), història de l'entitat.

Enllaços externs
Pàgina de l'Orfeó Català de Mèxic
Els catalans a Mèxic

**********

Casal Català de la Península del Yucatán (Mèxic)

http://catalansalmon.org/directoryi.php?id=5&PHPSESSID=e06b493dde6d70f283478fc954c71b01