divendres, 12 de setembre del 2008

Iaio i iaia o avi i àvia? (Eugeni S. Reig)

Per a denominar el pare o la mare, tant del pare com de la mare d’una persona, la nostra llengua té les paraules avi i àvia. La paraula àvia és exactament la paraula llatina avia, femení de avus, del mateix significat. La paraula avi és un masculí analògic format a partir d’àvia, molt probablement perquè els infants coneixen i criden primer l’àvia que l’avi.

Els xiquets xicorrotius, quan comencen a parlar i no són capaços de pronunciar correctament les paraules que els diuen les persones grans perquè, per a la seua mentalitat infantil són massa llargues o massa complicades, creen un llenguatge propi en el qual les paraules de la llengua que aprenen són substituïdes per vocables infantils elaborats repetint la primera o la darrera síl·laba de la paraula en qüestió. Així, repetint la primera síl·laba, de pare fan papa, de mare, mama, de pixar, pipi, de cagar, caca, de nonir (variant formal que usen els adults quan s’adrecen als xiquets en lloc de dormir), nono, de biberó, bibi, etc. Però en alguns casos la paraula infantil es forma repetint la darrera síl·laba, com quan de germaneta fan tata. D’eixa manera és com els xiquets que encara no saben parlar han creat la paraula iaia, repetint el final de la paraula àvia. La paraula iaio és un masculí analògic format a partir del femení iaia. Joan Coromines en el seu DECat (I, 516b15) diu: “[...] però més estesa, és la forma iaia del llenguatge infantil del català central, occidental, etc. (també val., eiv. i men., segons AlcM); [...]” I en el mateix DECat (IV, 875a11) diu: “En el Continent la variant afectiva iaio, iaia, resta pertot, si fa no fa, com a terme de parentiu, especialment en el llenguatge infantil o acriaturat [...]”

¿Què pensaríem d’un adult que, en el seu llenguatge quotidià diguera habitualment papa, mama, pipi, caca, nono, bibi, tata? Doncs exactament això mateix és el que hem de pensar dels que usen iaio i iaia en lloc d’usar avi i àvia, paraules patrimonials de la nostra llengua heretades del llatí i quasi idèntiques a les que empraven els antics romans fa més dos mil·lennis. Usar un llenguatge infantiloide i acriaturat en contextos formals toca en el ridícul. Ara bé, ja sabem que la capacitat de l’ésser humà per a fer el ridícul és gairebé infinita.

Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació del "Manifiesto por una lengua común"

Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el Manifiesto por la lengua común, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:

1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.

2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.

3. L’article 3 de la Constitució espanyola garanteix la presència d’aquesta llengua comuna per a tots els habitants de l’estat, mitjançant l’exigència a tots els ciutadans de l’obligació de conèixer el castellà. Tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà, independentment que el tinguin com a primera llengua o com a segona. En canvi, pel que fa al gallec, a l’èuscara i al català, la legislació no preveu l’obligació de ser coneguts en els seus respectius territoris, cosa que estableix una asimetria en els drets lingüístics dels ciutadans que volen exercir el dret, que se’ls reconeix, a usar-los.

4. El gallec, l’èuscara i el català també són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol. Aquests codis lingüístics diferents del castellà, legítims i en els quals es reconeix el recorregut i l’expressivitat d’un poble i d’una cultura, són instruments de comunicació igualment “democràtica”, eines de relació interpersonal útils i necessàries per a la societat que les sustenta.

5. El dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats.

6. La visió anul·ladora que de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.

7. L’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit positiu i com a sinònim d’enriquiment de l’individu, ja que l’aprenentatge plurilingüe estimula l’expressivitat i el coneixement de les persones. En el cas de Galícia, Euskadi i els Països Catalans és imprescindible que la població sigui competent en les dues llengües oficials, a fi que cadascú pugui decidir lliurement quina d’elles farà servir en els diferents àmbits i situacions. És a dir, la doble competència és imprescindible per garantir la llibertat lingüística.

8. Per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una política lingüística adequada. És a dir, per garantir els drets que tenim també els parlants del català, èuscara i gallec es necessiten polítiques lingüístiques que creïn les condicions per exercir-los, tal i com va dictar el Tribunal Constitucional en la sentència 334/1994 quan “avalava un tracte desigual, que no discriminatori, per a les dues llengües oficials en funció del caràcter propi d’una d’elles que precisa d’una acció normalitzadora que ha d’implicar, necessàriament, accions de suport singularitzat”.

9. Les polítiques lingüístiques aplicades a l’àmbit educatiu en les anomenades comunitats bilingües, tenen com a objectiu aconseguir que l’alumnat assoleixi una bona competència en les dues llengües oficials, independentment de quina sigui la llengua familiar. Per aconseguir aquest objectiu, cal desenvolupar planificacions lingüístiques que en garanteixin la consecució i que passen, necessàriament, per la utilització vehicular majoritària de la llengua més desafavorida socialment. I això, en lloc d’anar contra la llibertat lingüística és, precisament, una actuació imprescindible per garantir aquesta llibertat lingüística.

10. Les escriptores i els escriptors gallecs, bascos i catalans PROCLAMEM la nostra voluntat de continuar escrivint en les nostres llengües i de contribuir al procés, inacabat, de la seva normalització com a dret humà, democràtic i pacífic al qual no renunciarem. Repudiem enèrgicament tots els intents d’EXCLUSIÓ que col·legues escriptors espanyols fan de les nostres llengües i lamentem que, en lloc de preocupar-se per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EEUU, es dediquin a combatre el més pròxim i asimètricament dicriminat.

11 de juliol de 2008


Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Asociación de Escritores en Lingua Galega (AELG)
Euskal Idazleen Elkartea (EIE)

Grisolía i el "Manifiesto por la lengua común" (J. Leonardo Jiménez)

Algú imagina un líder sindical donant suport a una campanya per a suprimir el dret de vaga dels treballadors en nom de la llibertat de treball? O, més concretament, algú concep la directora de l’Instituto Cervantes firmant un manifest per la universalitat de l’anglés on s’instara a canvis constitucionals que determinaren que el castellà no fóra llengua vehicular en l’ensenyament, i sí l’anglés, a Espanya i a Hispanoamèrica?

Eixe tipus de despropòsits supose que només són imaginables en una pel·lícula de Berlanga, però també són concebibles i constatables ací, perquè això, més o menys, és el que ha fet Santiago Grisolía, firmant el Manifiesto por la lengua común, proclama del nacionalisme lingüístic espanyolista, promoguda per un grup d’intel·lectuals, que pretén denunciar una suposada discriminació del castellà en els territoris espanyols amb llengua pròpia.

El senyor Grisolía, que és president del Consell Valencià de Cultura, institució de la Generalitat que, entre altres, té la finalitat de «vetlar per la defensa i la promoció dels valors lingüístics i culturals valencians», va dir que donava suport al Manifiesto sense llegir-lo i per telèfon. Després del temps passat ja deu haver-lo llegit i s’haurà adonat que les propostes d’eixe document, amb bones paraules, col·lideixen frontalment amb les normes valencianes de promoció i ús del valencià, ja que plantegen canvis constitucionals i estatutaris que les deixarien sense efecte, entre elles, la LUEV. Per exemple, el valencià desapareixeria, no sols com a llengua vehicular, sinó com a prioritària en educació, retolació, informació administrativa, etc. En canvi, sí que podria haver-hi escola en castellà vehicular en virtut dels drets individuals... que es negaria per al valencià. També va aclarir que, igualment, signaria manifestos pel valencià i per l’anglés. Però del mateix tenor? Supose que no, perquè això és impossible, llevat que tampoc els llija. No es pot ser defensa del Llevant en la primera part del partit i davanter del Real Madrid en la represa i endossar tres gols als granotes. Això podria ser en un partit amistós, d’eixos de Nadal, però no en un campionat on el Llevant es jugara la permanència.

El senyor Grisolía no cal que firme manifestos pel valencià, sinó que, en virtut del seu càrrec, pot instar les administracions a fer més efectives l’aplicació de la LUEV i normes que la despleguen; exhortar RTVV perquè el valencià siga llengua prevalent en tota la programació, incloent pel·lícules, publicitat, presentadors, etc., tot tenint en compte la massiva presència del castellà en la resta de mitjans; impel·lir TVE a augmentar la programació en la nostra llengua; apremiar l’administració de justícia a usar-la amb normalitat; reclamar que dirigents i autoritats la facen prevaldre en les intervencions públiques, i no sols en qüestions culturals.

Si el Manifiesto plantejara la defensa del castellà respecte de l’anglés i de l’excessiva penetració d’anglicismes innecessaris, la seua vigència a Puerto Rico o Filipines o per la seua puixança internacional, es podria entendre eixa vindicació, però és que, amb un esperit de terminació de conquesta, planteja fer innecessàries les altres llengües espanyoles, oposant-se als seus plans de normalització. És com si l’exèrcit nord-americà requerira adhesions perquè Costa Rica o Hondures modernitzaren la seua infanteria. O com si els neocons, en nom de la llibertat de mercat, arreplegaren firmes contra les subvencions escolars, els programes de l’Imserso, la VPO o els trams del IRPF en funció de la renda.

Sense els plans de normalització lingüística de les altres llengües espanyoles el retrocés es faria més patent gràcies a la pressió del castellà i les seues lleis normalitzadores i imperatives, vigents des de fa tres-cents anys. Ens conformaríem de ser idiomes reduïts, però normals, com el neerlandés, el suec o el danés. I que ningú passe pena, que les altres llengües mai podran ocupar el terreny propi del castellà, entre altres coses, perquè el prestigi i les possibilitats d’extensió d´un idioma estan en funció de la força de l’exèrcit (en passat o en present) o del poder econòmic que el sustenta.

Fins ara els manifestos es feien a favor de causes discriminades, amenaçades i en contra de forces poderoses o agressives, però, en este cas, es promou una reivindicació a favor d’una força dominant i vigorosa com és la llengua parlada per més de quatre-cents milions de persones, incloent-hi tots els espanyols que en tenim una altra, de llengua pròpia. En general, ningú s’oposa, sinó tot el contrari, al coneixement i a l’ensenyament del castellà, que no corre cap risc. El problema és el renovat nacionalisme lingüístic espanyolista del Manifiesto, per excloent i alimentador de discordances. La discriminació denunciada és inexistent; només cal guaitar les estadístiques de relacions socials, comercials o als mitjans de comunicació, i no es justifica que el president d’una institució valenciana, com és el CVC, subscriga eixes proclames, encara que siga per coherència institucional.

El senyor Grisolía, que va fer un excel·lent paper en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, devia fixar-se en la postura del director de la Real Academia Española, Víctor García de la Concha, i de la directora de l’Instituto Cervantes, Carmen Caffarel, que no han donat suport al susdit Manifiesto perquè el creuen innecessari i problemàtic, o en altres, que s’han esborrat dels signants, com Gamoneda, Ramoncín o Luz Casal, perquè mantenint la firma no fn cap bé al patrimoni lingüístic de tots els valencians.

El dia següent / l'endemà (Eugeni S. Reig)

En català tenim dues paraules per a denominar el dia que segueix immediatament aquell del qual parlem: endemà i sendemà. La primera és d’ús general i és la que habitualment empra la llengua estàndard. La segona és àmpliament usada per valencians, tortosins i illencs. Les dues són vivíssimes i les dues són nostres i ben nostres. Són les que hem usat els catalanoparlants durant centenars d’anys, les que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. Darrerament s’usa cada vegada més la perífrasi gramatical “el dia següent” que, si bé no és incorrecta, és inadequada i improcedent. ¿Per quin motiu dic que no és adequat ni convenient que utilitzem la perifrasi “el dia següent”? Doncs perquè el seu ús i abús acabarà arraconant les paraules “endemà” i “sendemà” que són mots patrimonials catalans, que són vocables genuïns nostres, creats per l’enginy del nostre poble, i la conseqüència serà que les nostres paraules acabaran morint . El castellà no té altre remei que usar la perífrasi “el día siguiente” perquè no té cap paraula pròpia per a aquest concepte. Però pel fet que el castellà no en tinga ¿hem d’assassinar nosaltres vilment les nostres que encara són ben vives per tal d’acostar-nos més a la llengua veïna?

Potser heu llegit la magnífica novel·la “Júlia” d’Isabel-Clara Simó. La novel·la va ser publicada inicialment per La Magrana l’any 1988. L’autora, uns anys més tard, va revisar l’obra i, la nova versió, va ser publicada per Bromera l’any 2003. Us copie a continuació un fragment breu de “Júlia” com apareix en les dues versions (pàg. 134 de la 1a i pàg. 166 de la 2a)

«Li tocà ara el torn a una xica que no tenia ni vint anys i que havia parit bessonada. Era neta, alegre i plena de llet. Però al dia següent de començar la seua comesa, caigué fulminada per una paràlisi, i si no se l'emporten a casa d'ella cuita-corrents, potser hauria encomanat la criatura.»

«Li va tocar ara el torn a una xica que no tenia ni vint anys i que havia parit bessonada. Era neta, alegre i plena de llet. Però l’endemà de començar la seua comesa, va caure fulminada per una paràlisi, i si no se l'emporten a casa d'ella cuita-corrents, potser hauria encomanat la criatura.»

Podeu observar que, a banda de canviar el perfet simple pel perifràstic –cosa irrellevant que supose que va fer únicament per acostar el llenguatge de la novel·la a la manera de parlar d’Alcoi– va tindre l’encert de canviar “al dia següent” per “l’endemà”. (Si l’haguera canviat per “el sendemà” encara ho hauria acostat més al parlar del seu –i meu– Alcoi natal).

Tan de bo tots els catalanoparlants tinguérem la intel·ligència i el bon gust de canviar sistemàticament cada “dia següent” que ens ix al pas per un “endemà” o per un “sendemà”. És increïble que tenint dues paraules pròpies a on triar –curtes, sonores, boniques i elegants– ens decidim a emprar una perífrasi que no té res d’original. ¡Les coses que fa el servilisme lingüístic!