Gràcies, Muriel

Gràcies, Muriel

De la mà d’en Jordi Porta, president aleshores d’Òmnium Cultural, vaig conèixer personalment la Muriel Casals el matí del 20 de març de 2010, quan hi vaig anar a exercir el vot per al relleu de directiva a la seu del carrer de la Diputació de Barcelona. Després, a la tarda, vaig creuar-hi unes paraules de felicitació quan oficialment va ésser proclamada presidenta de l’entitat a l’Assemblea de l’Hotel Berna.

Ho recordo com si fos ara perquè em va semblar una persona immensament tractable, afable, serena i molt conscient del rol que hi assumia.

Sabia una mica del seu tarannà per la trajectòria que m’havia arribat arran del meu treball de recerca a la Universitat Autònoma de Bellaterra.

Un dia abans, jo vaig ésser elegit i nomenat president d’Amicsprada, l’Associació d’Amics i Amigues de la Universitat Catalana de Prada. I com a primer afer protocol·lari i la coincidència de dates, vaig sol·licitar que em rebés en audiència per presentar-li els nostres respectes i fer-li cinc cèntims del que era la nostra Associació, la reivindicació de la Llengua i la Nació, els objectius i els projectes en col·laboració amb la Universitat Catalana d’Estiu.

I em va rebre al seu despatx d’Òmnium, allà pel 9 d’abril de 2010, amb una besada que ja aleshores vaig percebre com a maternal, perquè la delicadesa en el tracte, en la manera de parlar, en l’afecte que transmetia, en l’empatia que contagiava i en la sensibilitat que penetrava et feia sentir aixoplugat per reivindicar que res estava perdut, que tot era possible i que tot es podia fer.

I parlàrem animosament i relaxada durant més de mitja hora. I ens contàrem il·lusions i més projectes. I ens riguérem, tot conscients de la tasca que cadascú des de la seva responsabilitat tot just començava. I s’oferí per continuar en la defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació, que no consideràvem cap entelèquia.

Un mal vent ha tallat la seva trajectòria cívica que, ara des de la primera fila de la política, s’augurava clarament irreversible i exitosa. Però ha deixat encetat per a milers de conciutadans un camí marcat i un model de fer que, tot i superar entrebancs gens fàcils, ens conduirà a bon port, a la fita que ha deixat d’ésser utopia per reconèixer definitivament la nostra identitat i el nostre dret a ésser com som, nosaltres mateixos.

El nostre deure serà, doncs, concloure la teva tasca perquè allà on siguis et sentis satisfeta de la teva terra i de les teves gents.

Gràcies, Muriel, moltes gràcies!

El vol de l'Esparver, de Francesc Mompó, a Montserrat

Presentació d'El vol de l'Esparver, 

novel·la de Francesc Mompó, 

a la Casa de Cultura de Montserrat 
(País Valencià)

La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Montserrat, en constant preocupació per l’actualització formativa en les capacitats i valors de la població adulta, i pel desenvolupament competencial entre el jovent, organitza una sessió literària amb la presentació de la darrera obra narrativa de l’escriptor Francesc Mompó.

L’acte tindrà lloc a la Casa de Cultura de Montserrat el proper divendres dia 25 de gener de 2013, a les 19.30 hores.

La novel·la, titulada El vol de l’Esparver, és l’obra magna de Francesc Mompó, autor polifacètic i col·laborador en els mitjans de comunicació, que ha estat premiat en diversos certàmens literaris de novel·la juvenil, poemaris i, fins i tot, de novel·la llarga per a adults, amb guardons com el de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

El vol de l’Esparver, novel·la de rerefons històric que fa un recorregut entre les darreries del segle XVII i principis del XVIII, actualitza l’apassionant història d’amor entre dos joves, Silvestre –l’Esparver–, cristià vell, i Albina, d’ascendència àrab, en el marc rural entre les comarques de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera, que clou amb la pèrdua dels Furs valencians en la batalla d’Almansa i el Decret de Nova Planta.

Francesc Mompó és ja un autor conegut en aquesta localitat, per la diversitat de les seues novel·les que han estat lectures dels diferents nivells de Secundària a l’Institut “Alcalans” els darrers anys.

La novel·la que ara presentem, El vol de l’Esparver, també és lectura de segon de batxillerat en el present curs, en la secció d’escriptors contemporanis de publicació més recent, a més del recull de narracions breus de Fronteres de vidre i les novel·les Camí d’amor i Somiant amb Aleixa en diversos cursos.

Homenatge a Marc Manchano (IES Alcalans, de Montserrat)

Homenatge a Marc Manchano

La comunitat educativa de l’Institut “Alcalans” de Montserrat –Consell Escolar, Claustre de Professorat, Associació de Mares i Pares d’Alumnes, i alumnat en general– va retre homenatge pòstum, com a acte final del curs acadèmic 2011-2012, al malaguanyat director, Marc Manchano i Cardona, company professor, benvolgut i enyorat amb nostàlgia.

L’acte, que va tenir lloc al Gimnàs del Centre el proppassat 29 de juny de 2012, a les 19 hores, acollí una nombrosa concurrència que omplí el local de gom a gom entre autoritats, alumnat, pares, companys i amics de tot arreu.

La labor docent encomiable de Marc Manchano, la promoció altruista de tot un munt d’activitats per dinamitzar el jovent i la cultura de la seua comarca i per consumar la seua vocació, no podia deixar indiferent a ningú després del traspàs que tallà de soca-rel una intensa vida de servei al proisme i que continuarà servint de referent i guia en el record per als que el van conéixer.

Arrere han quedat els laments del seu alumnat per la notícia sobtada de tan greu pèrdua i les pintades als murs del seu Institut en mostra d’estima i respecte; ara, hom sent orgull per haver-lo conegut i per haver pogut gaudir del seu mestratge.

Intervingueren en l’acte diversos companys que lloaren la figura i l’obra de Marc amb sengles parlaments; tot seguit, es lliurà a la vídua i fills un quadre amb la imatge de Marc i un ram de flors que palesava l’estima pel company perdut. Clogué la cerimònia la interpretació del Cant dels ocells, de Pau Casals, pels professors músics del Centre, actualment director i sotsdirector. I per deixar constància permanent del seu record, es va descobrir a l’entrada de la instal·lació que porta el nom que ell va promoure, una placa que reprodueix les seues paraules:

“Vos anime que continueu decidint i actuant. Si camineu recte per la vida, sereu feliços. Ara bé, si vos pareu a descansar o espereu que ho facen altres, difícilment estareu satisfets.” Marc Manchano i Cardona. En record de qui va ser director d’aquest institut des de 2007 fins a 2012.

En record del director del IES "Alcalans", de Montserrat

Recordant Marc Manchano, director del IES Alcalans (Montserrat)

     Ha passat quelcom impensable. Marc ens ha deixat sense avisar. I era l’últim que hom podia imaginar tan sols unes hores abans quan celebràvem amb ell sis o set companys, en el menjador del centre, l’acabament de les pràctiques d’un futur administratiu.

     El vaig conéixer a l’institut “Paco Mollà” de Petrer, allà pel 1999, on ell era cap del Departament de Valencià; m’hi convidà per primera vegada a un café l’últim dia que compartírem. Ara, poques hores abans del fatal desenllaç, m’ha tornat a convidar en un darrer refresc al menjador de l’institut Alcalans –on ha estat el meu director–, refresc que també ha sigut l’últim de la seua existència, per una mort sobtada després d’una vida encara breu però intensa.

     A les parets de l’institut han aparegut unes pintades, que es noten fetes amb la cura de la nostàlgia i l’enyor a una persona estimada que ha deixat petjada en l’alumnat del seu centre: “Marc, el teu record sempre hi quedarà. Et volem!” Alterar la pulcritud de les parets sempre ha estat un quefer censurable en el punt que la finalitat no justifica els mitjans, però, de vegades, la causa que ho motiva és tan elevada i digna, que no podem més que ratificar-la tot compartint-la amb complicitat.

     No podem oblidar els moments de tensió en reunions de claustre, per polèmiques arran de la situació de crisi i retallades que estem patint, i per la controvèrsia en haver d’enfrontar-nos als problemes habituals de disciplina entre els joves de la franja d’edat d’educació secundària. Però les circumstàncies atzaroses moltes vegades obliguen a immiscir-nos i, malgrat les dificultats que ens capfiquen o corprenen, som conscients del rol que ha d’assumir la professió docent i que contínuament aprofita la nostra vocació per acréixer en saviesa i tolerància ètica.

     En tot cas, Marc, oblidem els moments complicats o durs, que després d’avui són insignificants, i emfasitzem la gratitud que t’has guanyat a pols i ara et professem tots plegats. A la fi, la bonhomia i el tarannà apaivagador del teu exemple han situat les coses en el seu punt i han marcat la fita que servirà d’estel guia per a gaudir de la convivència anhelada.

     L’autoritat local ha emés un ban per assabentar la població de la dissort de la teua malaurança, i en el pregó ha anunciat també que l’empresa del transport escolar ha posat un autocar a la disposició dels alumnes que volguessen assistir al comiat del seu director.

     Al teu sepeli no ha faltat l’alumnat, amb pares o sense, en una expedició extraordinària en la qual el silenci respectuós ha marcat l’excepcionalitat del moment. I també els teus alumnes de PQPI que contingueren els nervis i el pesar pel professor perdut.

     L’acte ha estat tota una manifestació de dolor durant hores per part de multitud de gent que ha sentit el teu traspàs i que ha volgut acompanyar-te en el darrer trajecte per retre’t homenatge i oferir-te l’últim adéu

     L’acte religiós, a l’església del teu poble de gom a gom, t’ha ofert una missa concelebrada, com et mereixies, en la llengua que parlaves i estudiares. A fora, la multitud que no hi cabia emplenava la plaça com poques vegades s’ha vist. Els que han volgut expressar directament el condol han desfilat per davant de la teua desconsolada esposa i fills per manifestar el seu pesar i empatia solidària.

     I després d’hores de llàgrimes i condolences, una gran gernació ha acabat encara el recorregut fúnebre, de nit fosc, fins al fossar on descanses ja per sempre.

     Han estat ingents les mostres d’afecte per multitud de persones, la dotzena llarga de corones de dol, entre familiars, amics, organismes oficials, associacions i companys de treball, i diversos els rams que individualment molts t’han dut. Els amiguets de la teua tendra filla també t’han dut una corona de flors blanques, símbol de la seua puresa.

     Una mala ventada se t’ha endut, Marc; potser el designi dels déus o la Providència dels creients han cregut que la teua vàlua la podien aprofitar més en d’altres mons que s’escapen al que pot percebre la nostra humil comprensió material. La teua filla petita ja no podrà créixer sota el teu aixopluc, però li romandrà el teu consell en el record.

     Tots et trobarem a faltar, tots; i els teus companys dels cursos de Processos de Qualitat, Competències Bàsiques i ITACA que estaves realitzant notaran un buit insubstituïble que els costarà de pair. Ja no presidiràs més claustres, cocopes o consells escolars. En l’epopeia de la vida ja has completat els versos èpics de la teua odissea personal i, com Ulisses, has assolit el destí amb l’arribada a Ítaca i el triomf que t’allibera sobre les debilitats terrenals que encadenen els mortals.

     Els teus companys en general, professorat i personal treballador de l’institut, l’alumnat, el col·lectiu de mares i pares, i el teu Departament en particular, volem testimoniar-te –si ens pots sentir des de la immensitat etèria que ara domines– el darrer reconeixement, i t’homenatgem des d’ací per agrair-te el teu mestratge.

     Marc ens ha deixat, això ja no ho podem qüestionar; tanmateix, viurà molt de temps entre nosaltres i el tindrem present amb dignitat en l’exercici de la nostra professió.

Contra l'anglés

Reproduïm aquí l'article "Contra l'anglés", publicat al bloc Vida per vida, el dilluns 30 de maig de 2011. Llegiu-lo, sisplau, que no té desperdici.

Per a què serveixen les llengües? Sóc seguidora del lingüista Sebastià Serrano, que explica que la llengua és comunicació i seducció, que si parlem és perquè en tenim necessitat… Amb els anys i l’evolució humana tot ha esdevingut més complicat, també per a la llengua. No obstant això, la llengua, qualsevol de les milers que s’usen al món, és comunicació. I està feta primer per al cara a cara -tu i jo- i després per a l’ús de la col·lectivitat -ell/ella, o la multitud-, un nosaltres-vosaltres que fins fa ben poc era mut, però que amb les xarxes ha représ la veu. El tu i jo multiplicat ad infinitum per la xarxa.

I què necessitem per a cada dia? la llengua que fem servir per al contacte. Si som persones, tenim la capacitat d’aprendre'n no una, sinó moltes llengües; però, per a fer-ho, les llengües ens han de resultar útils, les hem de necessitar. I com he sentit explicar mil vegades pels teòrics de la comunicació, per aprendre llengües no s’han de tindre prejudicis lingüístics. Totes les llengües són iguals per als seus parlants.

Arribats en aquest punt, només podem preguntar-nos a què respon la “moda” que des del poder es difon, per quina raó hem de ser multilingües planificadament si no podem usar la nostra llengua sempre, perquè no ens deixen -les circumstàncies, les polítiques, els diners…-? I la resposta és la necessitat de bastir un discurs sobre la importància de saber no llengües, sinó una o dues amb noms i cognoms -anglés, castellà-, és el poder monolingüe de llengua majoritària. Ara amb arguments renovats, de modernitat, que busca per la via del “convenciment” que renunciem a la nostra perquè no serveix per anar pel món.

Com explica el lingüista Jesús Tuson, ens volen fer creure -però només als parlants de les llengües minoritzades- que la nostra no val, perquè n’hi ha d’altres, que parlen milions i milions de persones, que són millors. I per què? Perquè ho diuen ells, que saben el que ens convé en matèria lingüística, i perquè volen protegir-nos de nosaltres mateixos que insistim a parlar llengües de poca gent.

Disculpeu, però jo em quede amb la meua llengua, que a mi -com l’anglés a les persones que el parlen cada dia- m’ha valgut per estudiar, per enamorar-me, per viatjar; m’ha ajudat a mirar el món i respectar a qui en parla una altra; m’ha servit per a plorar els meus morts, per a negociar el meu crèdit, per a defensar-me dels qui m’han acusat, per a disculpar-me amb qui he ofés; per a riure’m de la meua degràcia. I per a treballar, besar, pessigar, cridar, enfadar-me, plorar, insultar, llegir, gaudir, ser feliç, per a cantar, per a saludar, per a esciure i fer poesia, per a parlar de sexe, i del futur i del passat i de la física i de les taronges, dels crims comesos pels violadors i els dictadors. Per estudiar altres móns, per criticar les injustícies, per ser feliç i per ser desgraciada, per ser persona.

Que s’amaga darrere d’un discurs que exigeix que l’alumnat valencià aprenga més llengües, però no més matemàtiques...? Per què és més “modern” i políticament correcte fer-nos creure que és necessari saber anglés? Sabeu que només un 1% de valencianes i valencians emigren per buscar treball? Hem de saber anglés per servir coca-cola en les nostres devastades costes? Saber anglés, o fer creure que en sabem, és el nou estatus social? Açò de l’anglés és com el castellà en temps de Franco? Serà la primera proposta del nou govern valencià exigir a l’Estat espanyol que declare l’anglés llengua oficial? I si no és oficial, a què respon un tracte així? Canviarem la lletra de l’Himne i a partir d’ara treballarem “per ofrenar noves glòries a Obama?”

La nit passejant pels carrers de Barcelona

Són les 23.30 hores. Estic passejant pels carrers de Barcelona fent temps, tot esperant que es faça l’hora per agafar l’autobús que em durà a València de tornada, perquè demà a les 8.30 h comence la classe habitual de 4t d’ESO “A” a l’IES Alcalans de Montserrat.

Hi he vingut a un acte amb motiu del 25é aniversari del TERMCAT, Centre de Terminologia Catalana, que ha tingut lloc als locals de Caixa-Fòrum, a Montjuïc.

L’acte ha estat veritablement extraordinari; m’he quedat bocabadat després d’apreciar l’alt nivell que tenen els nostres benvolguts –per a alguns– germans culturals i –inqüestionablement per a tots– de llengua.

En observar les intervencions de tots els participants –la directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, senyora Yvonne Griley; el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalanas, senyor Isidor Marí; la directora del TERMCAT, senyora Rosa Colomer; el responsable de la redacció dels criteris metodològics d’El diccionari terminològic, senyor Joan Rebagliato; i el senyor Màrius Serra, que ens ha ofert una conferència sobre neologia, amb la col·laboració del grup Els Amics de les Arts–, he tornat a ésser conscient de les grans diferències que ens separen en molts aspectes –culturals, de principis, de voluntats i de decisions vinculants–; no m’he pogut estar d’enyorar el que recorde que era TV3 quan encara la podíem gaudir en obert al País Valencià, i l’he comparada amb el canal ensenya de la televisió autonòmica que tenim a casa nostra. Un abisme, en tots els aspectes. Estoicament vull pensar que, almenys, és un camí que estem fent, i que alguns models de qualitat ens poden servir de guia.

Les meues felicitacions als organitzadors de l’acte.

Avui –ara– a punt d’acabar la jornada, puc dir que ha estat un dia complet i summament gratificant.

El dia ha començat amb una activitat extraescolar que havia organitzat el Departament de Valencià del meu Institut, de la qual em feia càrrec i hi anava com a responsable. Es tractava de l’encontre amb un escriptor dels que han estat indicats en les lectures preceptives dels cursos que hi impartim.

El personatge era Francesc Mompó, l’amic Paco, que ja gaudeix de certa familiaritat al meu Centre.

I el lloc emblemàtic ha estat el monestir de sant Miquel dels Reis, a València.

Hem fet una visita al recuperat recinte històric, i després ens hem trobat amb l’autor, que ens ha delitat amb la seua exposició i posterior explicació a tota mena de preguntes que l’alumnat li ha formulat.

Ens hem fet fotos, hem parlat directament amb l’autor, ens ha signat exemplars, i he tingut l’ocasió de compartir amb el meu alumnat moments diferents –exquisits– dels que fins aleshores estàvem acostumats. He vist –he sentit– el meu alumnat, l’he redescobert, d’una altra manera, més propera, més humana, amb menys pressió, més distesa. I em dóna la sensació que ells a mi també, almenys això vull creure.

Per moments he recordat altres situacions memorables, no llunyanes, en què vaig apreciar sensacions semblants amb altres cursos: el cèlebre viatge a Alacant, amb motiu de la ruta Enric Valor a Planisses, a Castalla, en què visitàrem Santa Pola i l’illa de Tabarca, Elx, la Universitat i la nit d’Alacant, i que hi pernoctàrem tot gaudint –dormint?– de l’experiència d’aquella nit fantàstica a l’hotel Maia, on tinguérem tota la primera planta de l’allotjament per a nosaltres, i que l’aprofitàrem tan intensament.

He evocat moments que no oblidaré en alguns anys, però que crec que el meu alumnat conservarà en el record per molts més, o que ja no oblidarà mai.

Per si el dia no havia estat prou complet, com que l’autobús de tornada encara tardaria unes hores, he sopat a un bar prop de l’Arc del Triomf i l’Estació del Nord de Barcelona, i allà he acabat de veure a la TV3 la segona part del partit de quarts de final de la Xàmpions que el Barça jugava al Camp Nou contra el Shakhtar, i que ha acabat amb el resultat de 5 a 1, a favor del Barça. Tots dos equips han jugat de valent, i per això mateix té més mèrit el resultat, pel nivell d’ambdós i per la intensitat del joc.

Ara, a prop de la mitjanit del 6 d’abril de 2011, vaig cap a l’Estació a fer una hora més de temps mentre llegesc una mica fins al moment de l’exida. Després, passaré la resta de la nit tornant, quatre hores i mitja, i els tres quarts que em coste de València a Algemesí, on encara pense dormir una horeta abans de l’endreç obligatori per disposar-me a anar al treball, temps suficient, provisionalment, per recuperar energies i no ressentir-me durant la jornada, que també es preveu intensa, perquè he d’acabar d’enllestir els preparatius per a la XII Olimpíada d’Història de la Literatura Catalana de dissabte, a la Universitat Politècnica de València, en què també participarà el meu alumnat, i la Trobada d’Escoles i Instituts d’Ensenyament en Valencià de la Ribera, que tindrà lloc diumenge a Llombai, i en la qual participarà l’Institut Alcalans de Montserrat amb tres tallers, de punts de llibres, de tatuatges i de begudes refrescants de colors.

Al final, recordarem una vegada més un dels lemes que més ens haurien de sensibilitzar per revitalitzar el nostre esperit idiomàtic patrimonial:

Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l’aprenen,

sinó perquè els que la saben no l’usen.

Francesc Mompó presenta la seua última novel·la "Camí d'amor"

Francesc Mompó presenta Camí d'amor

El prestigiat escriptor Francesc Mompó i Valls va presentar ahir al vespre la seua darrera novel·la, titulada Camí d'amor, guardonada amb el Premi Benvingut Oliver de Narrativa Juvenil 2008, organitzat per l'Ajuntament de Catarroja, Florida Universitària i Perifèric Edicions.

La presentació va ésser conduïda per les estudioses de l'obra de Mompó, professores Mercè Climent i Beatriu Palmero, que glossaren i analitzaren l'estil i trajectòria de l'autor a través d'un fragment de la novel·la en què es palesa un dels moments de més tensió emocional i càrrega sensual que matisa la relació entre els protagonistes i captiva els sentiments dels lectors.

L'acte -primer d'una sèrie que l'editorial adreçarà a la població adolescent dels nostres instituts- va tenir lloc en el marc incomparable de la comarca nadiua de l'autor, la Vall d'Albaida, concretament en l'escenari que l'escriptor i amic Joan Olivares ofereix al turisme rural en “Ca les Senyoretes”, a la població d'Otos.

Es tracta d'un text narratiu que presenta la trajectòria amorosa -camí d'amor- entre dos joves que han aprés junts els secrets d'estimar-se, que començaren a assolir des de la infantesa, tot envoltat per un context familiar i d'amics que s'hi impliquen i els particularitza.

L'obra, mostra de la sòlida professionalitat de Francesc Mompó, promet èxits de lectura que auguren fites literàries per superar les nombroses tirades editorials de la trilogia formada per Els ulls del llac, L'ull de Zeus i Terra de déus, i les novel·les L'elegit, Els greixets, Uendos i Amable, com ho ratifica el Premi Vila de Catarroja, i les primeres crítiques dels qui han tingut el privilegi capdavanter d'aproximació a la novel·la presentada.

Una vegada més, Francesc Mompó ens delita amb el tractament particular de l'idioma, amb l'ús exquisit d'un lèxic seleccionat farcit d'adjectivació i construccions retòriques que evoquen reminiscències d'èpoques i llocs viscuts -que per ésser de sempre no han perdut actualitat-, i que configuren la ja consolidada i ben anomenada prosa mompina, caracteritzada per l'alta càrrega poètica i semàntica precisa que confereixen un contingut conceptual específic a la seua narrativa.

Estem davant d'una escola de la llengua, d'una didàctica literària que actualitza i recupera el nostre patrimoni lingüístic amb elements purament genuïns i d'altres construccions que treballen la forma, i que, en últim terme, sublimen l'essència dels nostres mots en el vessant estètic per polir el missatge resultant.

En definitiva, parlem del joc de paraules per crear bellesa, que configura i exemplifica el que entenem per literatura, i del qual Francesc Mompó és un acreditat referent al nostre abast.

Entrevista a Víctor Alexandre (Per Núria Cadenes)

(Publicada dimecres 10 desembre del 2008 en el número 264 de Lluita, novembre-desembre del 2008)

"TV3 és l'eina d'espanyolització més poderosa de Catalunya"


Vas ser el primer a advertir-nos, nítidament, d'una situació alarmant: què et va impulsar a escriure TV3 a traïció?

La indignació davant la magnitud de la rentada de cervell que TV3 ens està practicant. Però no em volia quedar en aquest estadi, en el de la percepció íntima, volia fer-ne un estudi seriós sobre el tema per tal que la societat catalana tingués proves objectives de com funciona la maquinària espanyolitzadora de TV3 i prengués consciència de tot allò que s'amaga darrere de frases amables o d'informacions d'aparença neutra. La de TV3 és l'espanyolització més amable de totes les que hem patit els catalans en els darrers tres segles, ens la practiquen sense ni tan sols aixecar-nos del sofà.

Per què "traïció"?

Perquè ha traït els principis pels quals va ser creada, uns principis aprovats pel Parlament de Catalunya que parlaven de salvaguardar la llengua i de crear sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. La llengua a TV3 ha arribat a uns nivells de degradació inadmissibles en una emissora pública, però aquesta només és una part del problema. L'altra part és que ja han convertit TV3 en una emissora bilingüe. Era un vell objectiu del PSC-PSOE i ja l'han fet realitat. Ho han fet sibil·linament, però. En lloc d'emetre un 50% de la programació en espanyol, introdueixen l'espanyol en la majoria de programes com una cosa natural. Això fa que sigui totalment impossible mirar TV3 sense saber espanyol. És a dir, que, a banda de tota la immensa oferta que hi ha en espanyol en obert, les engrunes que tenim en català també han de cedir el seu espai a la llengua espanyola. Per altra banda, el marc referencial de l'emissora és Espanya. Això significa que els catalans mai no apareixem com a subjecte únic, sinó com la part d'un tot anomenat Espanya. Tant si es parla d'aturats, de consumidors, de vídues o de dones maltractades, les xifres catalanes sempre són un extracte de les espanyoles.

Quin tipus d'anàlisi hi feies? Quines van ser les conclusions d'aquell treball?

Que TV3 és l'eina d'espanyolització més poderosa de Catalunya. Molta gent no se n'adona, perquè ho fa en català. Senten parlar català i baixen la guàrdia, i aleshores és quan el missatge fet de paraules i de frases d'aparença innocent ens manipula el cervell fins a fer-nos trobar normals coses que no ho són gens. No és normal que després d'una notícia sobre Lleida i d'una altra sobre Màlaga, i just abans d'una tercera sobre Roma, el presentador del Telenotícies ens digui que "sortim a l'exterior". A l'exterior ja hi érem, perquè Màlaga no és l'interior dels catalans.

Hi va haver cap resposta a aquell llibre, des de TV3 mateix?

Em consta que no els va agradar gens. Se'l van mirar amb lupa per veure per on em podien agafar, però tot el que dic està tan documentat que no m'han pogut rebatre. Per això han optat pel silenci. El llibre, tanmateix, no ha aconseguit canviar res. Els socialistes governen l'emissora i la utilitzen com a aparell mediàtic del seu programa ideològic. Saben que el seu principal enemic electoral és l'augment de la consciència nacional a Catalunya –si tens una mínima consciència nacional no pots votar PSC– i el combaten fent de TV3 un instrument de cohesió nacional espanyola.

De Catalunya Nord estant, la confrontació amb l'espanyolització lingüística i referencial dels mitjans públics del Principat es veu potser encara més flagrant...

I tant! Com que ells no parlen espanyol, s'adonen molt més que nosaltres de la presència d'aquesta llengua en la programació. Als catalans del sud ens passaria el mateix si sentíssim parlar francès. A més, tots els referents espanyols que apareixen a TV3 no tenen cap interès per als nord-catalans. Ells miren TV3 per saber coses dels Països Catalans i resulta que els apareix Espanya per tot arreu. També se'n senten exclosos, ja que la mitjana d'aparició de la Catalunya del Nord en els Telenotícies és d'un cop al mes.

I ja parlem en plural, perquè el cas de Catalunya Ràdio sembla, com més va, més galopant...

S'han proposat convertir Catalunya Ràdio en una emissora merament testimonial i tan bilingüe com TV3. Tenen una programació netament hispanocèntrica i, a més, dintre de l'emissora hi ha un règim de terror. Els independentistes que hi treballen no gosen pronunciar-se per por a la marginació laboral. Això només passa en les dictadures, oi? Potser és que ja vivim en una, per bé que dissimulada, tenint en compte que les vint principals emissores de ràdio i televisió del Principat estan sota control d'un mateix partit, el Partit Socialista.

D'un temps ençà, a més, podríem parlar d'acceleració del procés...

És que van per feina, perquè saben que no tenen oposició. Saben que els dirigents d'ERC han dimitit dels seus ideals i han convertit el partit en l'oficina de propaganda del PSC. El PSC ordena i ERC obeeix. Ara el PSC té dues urnes per recollir vots: la de sempre i una altra guarnida amb l'estelada, que és la d'ERC. Tots els vots, però, van a parar al carrer Nicaragua de Barcelona.

Recentment has dit que TV3 és "un instrument al servei dels interessos ideològics del PSC"...

Sí. El PSC necessita controlar el missatge, perquè controlant el missatge controla el pensament, i controlant el pensament controla el país. Amb la immigració estan fent el mateix: l'acullen amb un somriure multiculti, la fan aprendre espanyol i li controlen el vot. Així aconsegueixen el mateix vot captiu que els Altres Andalusos han denunciat al Baix Llobregat. Com que l'independentisme creix i el PSC no para de perdre vots en les eleccions catalanes, han decidit fer seus els immigrants. I per fer-los seus necessiten espanyolitzar-los, perquè un nouvingut que tingui clars els Països Catalans mai no votarà PSC.

I, això, gràcies a la diguem-ne "generositat" d'ERC.

És que sense la col·laboració passiva d'ERC, el projecte espanyolitzador del PSC no seria possible. De fet, el projecte socialista ja preveia la neutralització d'ERC com a requisit vital. Ho han fet molt bé, perquè no sols l'han neutralitzada sinó que l'han convertida en el seu principal avalador. El missatge que pretenen transmetre a l'electorat és aquest: "Si ERC dóna suport al PSC, vol dir que el PSC també és un partit catalanista". Doncs no. El PSC és un partit espanyolista, garant parlamentari de la unitat d'Espanya, sense cap més objectiu que defensar a Catalunya els interessos del PSOE. I el PSOE, prou que ho sabem, és un partit nacionalista espanyol. Aquí es tanca el cercle.

I no es donava, aquesta espanyolització durant els governs de CiU?

No en la mateixa mesura. CiU ha estat sempre un partit nacionalment molt covard, però amant de les coses del país. Folklòricament, si vols, però se les estimen i les defensen. El PSC odia tot això. El PSC menysprea tot el que té a veure amb la catalanitat, ho considera carrincló, provincià... I és que sap que els seus votants no estan precisament entre les colles sardanistes, els castellers o els minyons de muntanya, sinó entre la gent que vol sentir-se a Catalunya com si visqués a Espanya. El problema de CiU és la seva estretor de mires. És un partit que ha fet de l'ambigüitat el tret més important de la seva identitat. Un dels principals defectes de la personalitat catalana és el pànic a definir-se, i CiU encarna molt bé aquesta manera de ser. El PSC, en canvi, és un partit jacobí, enamorat de la concepció francesa i espanyola de l'Estat, que detesta profundament la idea d'una nació catalana lliure i sobirana. En conclusió: CiU immobilitza Catalunya, el PSC l'empeny cap a Espanya.

A què atribueixes el silenci mediàtic que hi ha sobre aquesta qüestió? Per què no se sent parlar –exclamar-se– els mateixos professionals que ara en diuen de la comunicació?

Perquè a Catalunya hi ha molta por. És una por abstracta, certament, però hi ha por. I aquesta por es tradueix en un llenguatge políticament correcte causat per l'autocensura, que és la més perversa de les censures. N'hi ha prou d'escoltar les tertúlies mediàtiques o de llegir els articles d'opinió per veure que Catalunya és un poble tenallat per la por. L'únic espai encara mínimament lliure és Internet. La resta està tot controlat per aquells que treballen perquè res no canviï. Jo, per exemple, sóc un escriptor que té les portes tancades a la premsa escrita del país. Els gestionadors de la por em veuen massa lliure i insubmís per al seu gust. La gent lliure espanta, perquè es nega a acceptar la realitat com un fet predeterminat i lluita per canviar el curs de la història quan és adversa.

Anàlisi de la Llei d'Ús i Esnsenyament del Valencià (Francesc Esteve)

Publicat en el número 514 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià), 7 de desembre del 2008

“Èxit sense imposicions”, diu

“Èxit” i “sense imposicions”, diu. En la seua particular anàlisi de l’aplicació de la Llei d’ús, aquests són els dos lemes que més repeteix la responsable de la política lingüística de la Generalitat Valenciana, Concha Gómez. Ho afirma en l’article que ha publicat fa poc per analitzar –o més aviat edulcorar– els 25 anys de la Llei d’ús i ensenyament, amb una ensabonada especial per a l’acció de govern que ha dut el PP en aquest terreny des del 1995. Tan pagada n’està, que conclou anunciant que la política que han dut a terme és la “que pensem continuar aplicant amb èxit en la promoció de la llengua valenciana en els pròxims anys, des de la tolerància i sense imposicions”.

“Èxit”, diu. En què ho basa? En el seu escrit va d’ací a allà repassant vaguetats i sovint banalitats que tenen més a veure amb el “foment” (hem fet cursos, hem donat ajudes, hem creat un traductor...) i la propaganda que amb la concreció real de les xifres sobre l’ús. De fet, en cap moment no respon qüestions elementals com quin percentatge de valencians saben parlar i parlen habitualment la llengua pròpia. O quants saben llegir-lo i escriure’l i quants ho fan habitualment. O quin percentatge dels escrits que emanen de l’administració de la Generalitat Valenciana són en valencià. O com han evolucionat aquestes xifres des de 1983 o, millor encara, des del 1995, amb l’accés del PP al Govern valencià.

De fet, sols és capaç de donar 3 xifres concretes d’aquest presumpte “èxit”. Primera: que “s’ha incrementat en un 165% l’alumnat que segueix els programes d’ensenyament en valencià”. Segona: que “ja són 1.043 els centres” que els ofereixen. Tercera: que Punt 2 emet “el 100% de la programació en valencià”.

Cap problema a reconèixer aquestes xifres i a congratular-nos-en. Però respecte a les referides a l’ensenyament, que semblen tan triomfals, amaga que representen només el 26,2% del total de l’alumnat, és a dir, que encara ara, després de 25 anys de la Llei d’ús, un poc més d’una quarta part dels estudiants valencians preuniversitaris estudien en valencià. Igual que amaga també que en el pas de primària a secundària el percentatge dels escolars que poden continuar estudiant en valencià baixa del 32% al 19%. Com també oculta que la Generalitat, en la seua política d’“èxit”, sols ha exigit competència lingüística en català al 1,2% del seu personal no docent, malgrat que ella proclame de manera grandiloqüent que “s’ha prioritzat la formació en valencià del personal al servici de les administracions”.

Finalment, tampoc no s’entén per què, si el fet que Punt 2 emeta el 100% en valencià és per a ella un èxit, això no és aplicable a Canal 9 –del qual, per cert, tampoc no dóna xifres d’ús. Com tampoc no n’ofereix de sectors tan importants com el cinema en català, els videojocs o les noves tecnologies, de les pàgines web de la Generalitat Valenciana i les administracions públiques; de l’ús en les diputacions, els ajuntaments, l’administració de l’Estat o la de Justícia; de la integració de la immigració; de l’ús en el món del treball i de l’economia o de molts altres àmbits que són els que realment determinen la vida d’una llengua en la societat actual.

Ara bé, si tota aquesta retòrica oficial és una pura hipocresia i una ocultació deliberada, resulta una burla sagnant que ens diga que es fa “sense imposicions i amb tolerància”. Com cal qualificar els 90.000 escolars que, cada any, no poden cursar el seu ensenyament en valencià, malgrat demanar-ho, per falta de facilitats de la Generalitat? No és “imposició” que no et deixen continuar estudiant en valencià, com passa a un 12% dels escolars en el pas de primària a secundària? És “tolerant” que només un 1,2% dels funcionaris tinguen acreditació regulada per la Generalitat per a atendre els ciutadans que volen relacionar-s’hi en la llengua pròpia? Creu la Sra. Gómez “igualitari” i “respectuós” que només tinguem un canal de televisió públic íntegrament en català? És una mostra de “tolerància” que la Generalitat perseguesca i tanque els altres canals públics en català que emeten des de Catalunya i les Illes? És presentable que ens aïlle de la resta de l’àrea lingüística? És “respectuós” que el seu govern es negue a complir les 19 sentències consecutives en què els tribunals han condemnat la Generalitat per no reconèixer els drets dels ciutadans a usar i reconèixer el català com a llengua pròpia? Ha actuat oficialment la Generalitat o la secretaria que la Sra. Gómez dirigeix en tots els sovintejats casos en què els funcionaris de policia s’han negat a admetre l’ús del català i han humiliat els qui volen usar-lo? Doncs això precisament era notícia en la persona d’un ciutadà a Dénia el mateix dia en què ella proclamava l’“èxit d’una política del valencià sense imposicions”.

Francesc Esteve

Canviar "oir" per "sentir" ¿és un empobriment? (Abelard Saragossà)

(Publicat en el número 7 -hivern 2008- de la revista Viajero@s por la Comunitat Valenciana)

Esporàdicament, encara podem sentir el verb oir. Però, en el valencià actual, és comú que recorreguem al verb sentir quan volem comunicar que un so ens arriba a les orelles: Cada matí, he de sentir el despertador del veí. La paraula oir perdura en l’expressió oir missa, i poca cosa més. Quan u es para a reflexionar sobre eixa variació, pot pensar que el verb sentir comporta l’activitat de tots els sentits i, per tant, l’evolució no seria positiva per a la llengua. Realment, tenint una paraula general (sentir) i una particular per al fet de sentir per les orelles, fa la impressió que serà més precís usar el terme específic (oir). Reforça eixa argumentació el fet que el castellà no ha canviat el verb oir per sentir. En canvi, l’evolució valenciana també s’ha produït en les Illes Balears i Catalunya.

En contra de les aparences, si furguem una miqueta trobarem que el fonament de què partix l’argumentació anterior no és del tot cert. Com ara, quan toquem una cosa la sentim. És a dir, el fet de sentir amb la pell (amb el tacte) no té un verb particular. A més, el tacte no és cap sentit secundari, ans al contrari. Aristòtil afirmava que el tacte és el sentit més bàsic perquè és el més universal.

Per una altra banda, també recorrem al verb sentir en dos casos més: quan el sentit que funciona és el gust (1) o l’olfacte (2):

1. Si tastes eixe menjar, voràs que no sents gens de gust
2. Per molt que Josep olorara, no sentia res

Davant d’eixes tres coincidències, hem de convindre que els valencians actuem de la mateixa manera en quatre sentits (el tacte, el gust, l’olfacte i l’oïda). Així, si en el segon exemple canviem olorar per escoltar, obtenim una oració normal i corrent:

3. Per molt que Josep escoltara, no sentia res

Recapitulem. El valencià disposa de tres verbs diferents per a indicar el fet de posar en funcionament tres sentits: el gust (tastar), l’olfacte (olorar) i l’oïda (escoltar); en canvi, per a expressar el resultat d’eixos tres processos recorrem al mateix verb, sentir.

A fi de comprendre més bé l’evolució que ha fet el nostre poble, tindrem en compte que també usem el verb sentir quan volem comunicar els nostres sentiments. Sentim afecte i manies per unes altres persones. De fet, el nom sentiment també deriva del verb sentir: Farem una proposta molt simple per a explicar eixa actuació lingüística: recorrem a la mateixa paraula (sentir) quan hem d’expressar què sentim en el nostre cos, siga en la superfície (tacte, gust, oïda i olfacte) o siga en el conjunt del nostre interior (els sentiments, que localitzem en el cor quan són molt intensos).

Certament, el sentit de la vista pareix que discrepe dels altres: quan mirem, no sentim, sinó que veem. Sovint, quan hi ha un cas particular és perquè té una propietat privativa. I, en efecte, la vista és un sentit molt especial. En els altres, hi ha contacte entre el nostre cos i algun objecte, siga sòlid, líquid, gasós (olfacte) o fònic (les ones sonores, que fan tremolar els timpans si són fortes).

En canvi, si mirem d’entendre com funciona la vista ens quedarem esbalaïts. Comprovem-ho: coses que poden estar molt lluny de nosaltres, arriben volant al nostres ulls; volant però sense moure’s del seu lloc; i el viatge és tan ràpid, que és momentani. Davant d’eixe panorama, estarem d’acord que els ulls són una meravella. A més, les seues percepcions les considerem tan clares i contundents, que hem fet que el verb vore tinga, com a valor secundari, el de constatar, comprovar, verificar:

4. Si toques eixe ferro, voràs com et tremoles
5. Si fas això, voràs quina alegria sents

Ni en 4 ni en 5, percebem res amb els ulls. Ens trobem davant d’una metàfora popular, tan bonica com expressiva.

El camí que hem recorregut convida a traure conclusions. Ens trobem davant d’un bon exemple del criteri més important dels professionals de la llengua. Estudiant la concepció normativa d’un homenot mallorquí de la Renaixença (Marià Aguiló), vaig deduir el principi següent: El poble sempre té raó i, el lingüista, no en té mai, excepte en un cas: quan sap explicar la raó del poble. La precipitació fa pensar que la substitució de oir per sentir seria un empobriment. En canvi, el fet d’estructurar les dades de la llengua ens ha indicat que els valencians hem fet una generalització perfecta. Usem el verb sentir quan sentim una cosa en el nostre cos, siga perquè s’ha generat dins (els sentiments) o siga perquè estem en contacte amb alguna entitat. Complementàriament, recorrem al verb vore quan hi ha separació i, com a conseqüència, no podem sentir res.

Acabarem situant l’evolució en el temps. Encara que la generalització deu ser recent, l’origen és molt antic, atés que en els nostres clàssics ja apareix alguna volta la substitució de oir per sentir. Comprovem-ho amb un exemple d’un autor ben vitalista, Joanot Martorell: Sentiren les trompetes.

Una obsessió malaltissa (Sobre la recepció de TV3 al País Valencià - Vicent Luna)

Publicat en el blog de Vicent Luna dilluns 22 de desembre del 2008

http://in.directe.cat/vicent-luna/bloc/una-obsessio-malaltissa

Per Vicent Luna

Des que l'any 1985 un grup de radioaficionats de Sueca, i amb la instal·lació d'un repetidor casolà, van aconseguir per primera vegada veure la TV3, fins els nostres dies, tot han sigut problemes per part de l'administració perquè aquest canal de televisió puga veure's amb normalitat arreu del País Valencià. Al llarg de tots aquest anys, tant el Govern central com el valencià, del PSOE o del PP, han fet mans i mànigues, passant-se pel folre la més elemental llibertat d'expressió, perquè el senyal de la televisió catalana no arribara a les televisions del valencians i valencianes.Així, delegats del govern del PSOE com Eugenio Burriel, presidents de la Generalitat com el socialista Joan Lerma i els populars Eduardo Zaplana i Francisco Camps, i ministres socialistes com José Barrionuevo i José Montilla, van tindre en les seues mans la solució de possibilitar que entre dos països veïns, Catalunya i País Valencià, que tenen la mateixa llengua pròpia, pogueren veure amb total normalitat llurs televisions: TV3 i Canal 9.

I és que als Governs del PSOE i del PP els ha importat un rave que milers i milers de valencians i valencianes reclamaren, i reclamem, la recepció amb normalitat de la TV3. Han oblidat intencionadament que, tant la Constitució (Carta Magna intocable i que tantes vegades ens recorden quan els interessa), l'Estatut, com la LUEV, reclamen una atenció especial a la recuperació de les llengües minoritzades. La recepció del la TV3 al País Valencià contribueix sense cap mena de dubte a la normalització de la nostra llengua, i per tant hauria d'haver sigut l'administració pública estatal i autonòmica qui hauria d'haver propiciat aquesta recepció. No sent així, ha hagut de ser una entitat cívica, Acció Cultural del País Valencià, la que amb moltes dificultats ho fera realitat, tot i instal·lant, amb els diners dels socis i simpatitzants, una xarxa de repetidors arreu de les comarques valencianes. Els socialistes, que diuen defensar la llibertat d'expressió, no ho van solucionar quan tocava i van intentar el tancament d'aquests repetidors amb l'argument que eren al·legals. L'any passat els populars, que mai han cregut ni practicat l'esmentada llibertat d'expressió, aconseguiren tancar el de la Carrasqueta (l'Alcoià), i fa unes setmanes van clausurar el de la Llosa de Ranes (La Costera) i el d'Alginet (La Ribera Alta).

Si per al PSOE la recepció de la TV3 al País Valencià era i és incòmoda i inoportuna, per al PP és com un tumor que cal extirpar, com la mateixa ACPV, bèstia negra dels populars. Populars i socialistes sabien i saben que la recepció de la televisió catalana a les comarques valencianes contribueix, a més de la normalització lingüística com hem dit adés, a fomentar l'autoestima, a aprofundir en la identitat comuna, a cercar llaços de col·laboració i intercanvi, a despertar sentiments ofegats, a trencar tòpics anticatalanistes posats en circulació pel nacionalisme espanyol, a sentir-se orgullosos de parlar una mateixa llengua, a veure una televisió de qualitat: amb rigor, pluralitat i professionalitat, i a tantes i tantes coses més que ni als socialistes, ni als populars el fa cap gràcia. És més, els agradaria que els valencians i els catalans continunuàrem, per secula seculorum, enfrontats, donant-nos l'esquena, perquè així en trauran ells els beneficis.

Comtat i debatut, mentre la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació ha permés que al Principat de Catalunya s'hi puga veure Canal 9, ací, a casa nostra, el president Camps trenca l'acord de reciprocitat i es dedica a clausurar repetidors d'ACPV. El Consell li dóna les culpes al Govern central i els socialistes afirmen que la responsabilitat és del mateix Consell. Com veiem és la història de sempre, a cap dels dos partits els interessa i practiquen la mateixa política que amb el de la unitat de la llengua: la indefinició, la confusió, l'ara sí i demà no, l'ambigüitat, la dilatació dels acords...

Sembla que els catalans i els valencians ja n'estem acostumats i els deixem anar fent, mentre nosaltres anem perdent llençols en cada bugada. La nostra reacció és innòcua davant d'aquesta secular obsessió malaltissa per difuminar-nos, fer-nos desaparèixer.

Alcoi, 22 de desembre del 2008