(Publicat en el número 7 -hivern 2008- de la revista Viajero@s por la Comunitat Valenciana)
Esporàdicament, encara podem sentir el verb oir. Però, en el valencià actual, és comú que recorreguem al verb sentir quan volem comunicar que un so ens arriba a les orelles: Cada matí, he de sentir el despertador del veí. La paraula oir perdura en l’expressió oir missa, i poca cosa més. Quan u es para a reflexionar sobre eixa variació, pot pensar que el verb sentir comporta l’activitat de tots els sentits i, per tant, l’evolució no seria positiva per a la llengua. Realment, tenint una paraula general (sentir) i una particular per al fet de sentir per les orelles, fa la impressió que serà més precís usar el terme específic (oir). Reforça eixa argumentació el fet que el castellà no ha canviat el verb oir per sentir. En canvi, l’evolució valenciana també s’ha produït en les Illes Balears i Catalunya.
En contra de les aparences, si furguem una miqueta trobarem que el fonament de què partix l’argumentació anterior no és del tot cert. Com ara, quan toquem una cosa la sentim. És a dir, el fet de sentir amb la pell (amb el tacte) no té un verb particular. A més, el tacte no és cap sentit secundari, ans al contrari. Aristòtil afirmava que el tacte és el sentit més bàsic perquè és el més universal.
Per una altra banda, també recorrem al verb sentir en dos casos més: quan el sentit que funciona és el gust (1) o l’olfacte (2):
1. Si tastes eixe menjar, voràs que no sents gens de gust
2. Per molt que Josep olorara, no sentia res
Davant d’eixes tres coincidències, hem de convindre que els valencians actuem de la mateixa manera en quatre sentits (el tacte, el gust, l’olfacte i l’oïda). Així, si en el segon exemple canviem olorar per escoltar, obtenim una oració normal i corrent:
3. Per molt que Josep escoltara, no sentia res
Recapitulem. El valencià disposa de tres verbs diferents per a indicar el fet de posar en funcionament tres sentits: el gust (tastar), l’olfacte (olorar) i l’oïda (escoltar); en canvi, per a expressar el resultat d’eixos tres processos recorrem al mateix verb, sentir.
A fi de comprendre més bé l’evolució que ha fet el nostre poble, tindrem en compte que també usem el verb sentir quan volem comunicar els nostres sentiments. Sentim afecte i manies per unes altres persones. De fet, el nom sentiment també deriva del verb sentir: Farem una proposta molt simple per a explicar eixa actuació lingüística: recorrem a la mateixa paraula (sentir) quan hem d’expressar què sentim en el nostre cos, siga en la superfície (tacte, gust, oïda i olfacte) o siga en el conjunt del nostre interior (els sentiments, que localitzem en el cor quan són molt intensos).
Certament, el sentit de la vista pareix que discrepe dels altres: quan mirem, no sentim, sinó que veem. Sovint, quan hi ha un cas particular és perquè té una propietat privativa. I, en efecte, la vista és un sentit molt especial. En els altres, hi ha contacte entre el nostre cos i algun objecte, siga sòlid, líquid, gasós (olfacte) o fònic (les ones sonores, que fan tremolar els timpans si són fortes).
En canvi, si mirem d’entendre com funciona la vista ens quedarem esbalaïts. Comprovem-ho: coses que poden estar molt lluny de nosaltres, arriben volant al nostres ulls; volant però sense moure’s del seu lloc; i el viatge és tan ràpid, que és momentani. Davant d’eixe panorama, estarem d’acord que els ulls són una meravella. A més, les seues percepcions les considerem tan clares i contundents, que hem fet que el verb vore tinga, com a valor secundari, el de constatar, comprovar, verificar:
4. Si toques eixe ferro, voràs com et tremoles
5. Si fas això, voràs quina alegria sents
Ni en 4 ni en 5, percebem res amb els ulls. Ens trobem davant d’una metàfora popular, tan bonica com expressiva.
El camí que hem recorregut convida a traure conclusions. Ens trobem davant d’un bon exemple del criteri més important dels professionals de la llengua. Estudiant la concepció normativa d’un homenot mallorquí de la Renaixença (Marià Aguiló), vaig deduir el principi següent: El poble sempre té raó i, el lingüista, no en té mai, excepte en un cas: quan sap explicar la raó del poble. La precipitació fa pensar que la substitució de oir per sentir seria un empobriment. En canvi, el fet d’estructurar les dades de la llengua ens ha indicat que els valencians hem fet una generalització perfecta. Usem el verb sentir quan sentim una cosa en el nostre cos, siga perquè s’ha generat dins (els sentiments) o siga perquè estem en contacte amb alguna entitat. Complementàriament, recorrem al verb vore quan hi ha separació i, com a conseqüència, no podem sentir res.
Acabarem situant l’evolució en el temps. Encara que la generalització deu ser recent, l’origen és molt antic, atés que en els nostres clàssics ja apareix alguna volta la substitució de oir per sentir. Comprovem-ho amb un exemple d’un autor ben vitalista, Joanot Martorell: Sentiren les trompetes.
Esporàdicament, encara podem sentir el verb oir. Però, en el valencià actual, és comú que recorreguem al verb sentir quan volem comunicar que un so ens arriba a les orelles: Cada matí, he de sentir el despertador del veí. La paraula oir perdura en l’expressió oir missa, i poca cosa més. Quan u es para a reflexionar sobre eixa variació, pot pensar que el verb sentir comporta l’activitat de tots els sentits i, per tant, l’evolució no seria positiva per a la llengua. Realment, tenint una paraula general (sentir) i una particular per al fet de sentir per les orelles, fa la impressió que serà més precís usar el terme específic (oir). Reforça eixa argumentació el fet que el castellà no ha canviat el verb oir per sentir. En canvi, l’evolució valenciana també s’ha produït en les Illes Balears i Catalunya.
En contra de les aparences, si furguem una miqueta trobarem que el fonament de què partix l’argumentació anterior no és del tot cert. Com ara, quan toquem una cosa la sentim. És a dir, el fet de sentir amb la pell (amb el tacte) no té un verb particular. A més, el tacte no és cap sentit secundari, ans al contrari. Aristòtil afirmava que el tacte és el sentit més bàsic perquè és el més universal.
Per una altra banda, també recorrem al verb sentir en dos casos més: quan el sentit que funciona és el gust (1) o l’olfacte (2):
1. Si tastes eixe menjar, voràs que no sents gens de gust
2. Per molt que Josep olorara, no sentia res
Davant d’eixes tres coincidències, hem de convindre que els valencians actuem de la mateixa manera en quatre sentits (el tacte, el gust, l’olfacte i l’oïda). Així, si en el segon exemple canviem olorar per escoltar, obtenim una oració normal i corrent:
3. Per molt que Josep escoltara, no sentia res
Recapitulem. El valencià disposa de tres verbs diferents per a indicar el fet de posar en funcionament tres sentits: el gust (tastar), l’olfacte (olorar) i l’oïda (escoltar); en canvi, per a expressar el resultat d’eixos tres processos recorrem al mateix verb, sentir.
A fi de comprendre més bé l’evolució que ha fet el nostre poble, tindrem en compte que també usem el verb sentir quan volem comunicar els nostres sentiments. Sentim afecte i manies per unes altres persones. De fet, el nom sentiment també deriva del verb sentir: Farem una proposta molt simple per a explicar eixa actuació lingüística: recorrem a la mateixa paraula (sentir) quan hem d’expressar què sentim en el nostre cos, siga en la superfície (tacte, gust, oïda i olfacte) o siga en el conjunt del nostre interior (els sentiments, que localitzem en el cor quan són molt intensos).
Certament, el sentit de la vista pareix que discrepe dels altres: quan mirem, no sentim, sinó que veem. Sovint, quan hi ha un cas particular és perquè té una propietat privativa. I, en efecte, la vista és un sentit molt especial. En els altres, hi ha contacte entre el nostre cos i algun objecte, siga sòlid, líquid, gasós (olfacte) o fònic (les ones sonores, que fan tremolar els timpans si són fortes).
En canvi, si mirem d’entendre com funciona la vista ens quedarem esbalaïts. Comprovem-ho: coses que poden estar molt lluny de nosaltres, arriben volant al nostres ulls; volant però sense moure’s del seu lloc; i el viatge és tan ràpid, que és momentani. Davant d’eixe panorama, estarem d’acord que els ulls són una meravella. A més, les seues percepcions les considerem tan clares i contundents, que hem fet que el verb vore tinga, com a valor secundari, el de constatar, comprovar, verificar:
4. Si toques eixe ferro, voràs com et tremoles
5. Si fas això, voràs quina alegria sents
Ni en 4 ni en 5, percebem res amb els ulls. Ens trobem davant d’una metàfora popular, tan bonica com expressiva.
El camí que hem recorregut convida a traure conclusions. Ens trobem davant d’un bon exemple del criteri més important dels professionals de la llengua. Estudiant la concepció normativa d’un homenot mallorquí de la Renaixença (Marià Aguiló), vaig deduir el principi següent: El poble sempre té raó i, el lingüista, no en té mai, excepte en un cas: quan sap explicar la raó del poble. La precipitació fa pensar que la substitució de oir per sentir seria un empobriment. En canvi, el fet d’estructurar les dades de la llengua ens ha indicat que els valencians hem fet una generalització perfecta. Usem el verb sentir quan sentim una cosa en el nostre cos, siga perquè s’ha generat dins (els sentiments) o siga perquè estem en contacte amb alguna entitat. Complementàriament, recorrem al verb vore quan hi ha separació i, com a conseqüència, no podem sentir res.
Acabarem situant l’evolució en el temps. Encara que la generalització deu ser recent, l’origen és molt antic, atés que en els nostres clàssics ja apareix alguna volta la substitució de oir per sentir. Comprovem-ho amb un exemple d’un autor ben vitalista, Joanot Martorell: Sentiren les trompetes.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada