Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengües i dialectes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengües i dialectes. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de desembre del 2008

Canviar "oir" per "sentir" ¿és un empobriment? (Abelard Saragossà)

(Publicat en el número 7 -hivern 2008- de la revista Viajero@s por la Comunitat Valenciana)

Esporàdicament, encara podem sentir el verb oir. Però, en el valencià actual, és comú que recorreguem al verb sentir quan volem comunicar que un so ens arriba a les orelles: Cada matí, he de sentir el despertador del veí. La paraula oir perdura en l’expressió oir missa, i poca cosa més. Quan u es para a reflexionar sobre eixa variació, pot pensar que el verb sentir comporta l’activitat de tots els sentits i, per tant, l’evolució no seria positiva per a la llengua. Realment, tenint una paraula general (sentir) i una particular per al fet de sentir per les orelles, fa la impressió que serà més precís usar el terme específic (oir). Reforça eixa argumentació el fet que el castellà no ha canviat el verb oir per sentir. En canvi, l’evolució valenciana també s’ha produït en les Illes Balears i Catalunya.

En contra de les aparences, si furguem una miqueta trobarem que el fonament de què partix l’argumentació anterior no és del tot cert. Com ara, quan toquem una cosa la sentim. És a dir, el fet de sentir amb la pell (amb el tacte) no té un verb particular. A més, el tacte no és cap sentit secundari, ans al contrari. Aristòtil afirmava que el tacte és el sentit més bàsic perquè és el més universal.

Per una altra banda, també recorrem al verb sentir en dos casos més: quan el sentit que funciona és el gust (1) o l’olfacte (2):

1. Si tastes eixe menjar, voràs que no sents gens de gust
2. Per molt que Josep olorara, no sentia res

Davant d’eixes tres coincidències, hem de convindre que els valencians actuem de la mateixa manera en quatre sentits (el tacte, el gust, l’olfacte i l’oïda). Així, si en el segon exemple canviem olorar per escoltar, obtenim una oració normal i corrent:

3. Per molt que Josep escoltara, no sentia res

Recapitulem. El valencià disposa de tres verbs diferents per a indicar el fet de posar en funcionament tres sentits: el gust (tastar), l’olfacte (olorar) i l’oïda (escoltar); en canvi, per a expressar el resultat d’eixos tres processos recorrem al mateix verb, sentir.

A fi de comprendre més bé l’evolució que ha fet el nostre poble, tindrem en compte que també usem el verb sentir quan volem comunicar els nostres sentiments. Sentim afecte i manies per unes altres persones. De fet, el nom sentiment també deriva del verb sentir: Farem una proposta molt simple per a explicar eixa actuació lingüística: recorrem a la mateixa paraula (sentir) quan hem d’expressar què sentim en el nostre cos, siga en la superfície (tacte, gust, oïda i olfacte) o siga en el conjunt del nostre interior (els sentiments, que localitzem en el cor quan són molt intensos).

Certament, el sentit de la vista pareix que discrepe dels altres: quan mirem, no sentim, sinó que veem. Sovint, quan hi ha un cas particular és perquè té una propietat privativa. I, en efecte, la vista és un sentit molt especial. En els altres, hi ha contacte entre el nostre cos i algun objecte, siga sòlid, líquid, gasós (olfacte) o fònic (les ones sonores, que fan tremolar els timpans si són fortes).

En canvi, si mirem d’entendre com funciona la vista ens quedarem esbalaïts. Comprovem-ho: coses que poden estar molt lluny de nosaltres, arriben volant al nostres ulls; volant però sense moure’s del seu lloc; i el viatge és tan ràpid, que és momentani. Davant d’eixe panorama, estarem d’acord que els ulls són una meravella. A més, les seues percepcions les considerem tan clares i contundents, que hem fet que el verb vore tinga, com a valor secundari, el de constatar, comprovar, verificar:

4. Si toques eixe ferro, voràs com et tremoles
5. Si fas això, voràs quina alegria sents

Ni en 4 ni en 5, percebem res amb els ulls. Ens trobem davant d’una metàfora popular, tan bonica com expressiva.

El camí que hem recorregut convida a traure conclusions. Ens trobem davant d’un bon exemple del criteri més important dels professionals de la llengua. Estudiant la concepció normativa d’un homenot mallorquí de la Renaixença (Marià Aguiló), vaig deduir el principi següent: El poble sempre té raó i, el lingüista, no en té mai, excepte en un cas: quan sap explicar la raó del poble. La precipitació fa pensar que la substitució de oir per sentir seria un empobriment. En canvi, el fet d’estructurar les dades de la llengua ens ha indicat que els valencians hem fet una generalització perfecta. Usem el verb sentir quan sentim una cosa en el nostre cos, siga perquè s’ha generat dins (els sentiments) o siga perquè estem en contacte amb alguna entitat. Complementàriament, recorrem al verb vore quan hi ha separació i, com a conseqüència, no podem sentir res.

Acabarem situant l’evolució en el temps. Encara que la generalització deu ser recent, l’origen és molt antic, atés que en els nostres clàssics ja apareix alguna volta la substitució de oir per sentir. Comprovem-ho amb un exemple d’un autor ben vitalista, Joanot Martorell: Sentiren les trompetes.

dijous, 25 de desembre del 2008

Nous termes per al català

Termes com ara bowling, innovació rupturista i tzatziki són algunes de les noves formes aprovades

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (núm. 5260, de 18 de novembre de 2008 http://www.gencat.net/diari/5260/08304096.htm) recull una cinquantena de nous termes normalitzats pel Consell Supervisor del TERMCAT durant el segon quadrimestre de l'any 2008. El Consell Supervisor és l'òrgan que estableix la denominació més adequada dels neologismes científics i tècnics en llengua catalana.

La majoria d'aquests termes pertanyen a àmbits esportius com el ciclisme i els esports de motor (a roda, a rebuf i rebuf), el patinatge (fil), el billar (billar americà i billar de troneres) i el bowling (ple i semiplè, alternatives als manlleus strike i spare, respectivament), però també són destacables els termes normalitzats de l'àmbit de la gastronomia (tendur, tenduri i tzatziki), de la indumentària (bòxer) i del material d'oficina (com el manlleu adaptat ròl•ler).

També s'han fixat, entre d'altres, les denominacions copyleft (en dret), cohotel (en turisme, com a equivalent de l'anglès condotel) i innovació rupturista (en l'àmbit de la recerca i la innovació).

Tots aquests termes i les seves corresponents definicions són consultables al web del TERMCAT, a través de la Neoloteca (http://www.termcat.cat/neoloteca).

El TERMCAT és un organisme amb participació de la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Consorci per a la Normalització Lingüística, que s'encarrega de coordinar les actuacions terminològiques en llengua catalana.

Més informació a www.termcat.cat.

Font:
InfoZèfir
http://www.infozefir.com

dimarts, 16 de desembre del 2008

El català com cal. El parlem bé?

Parles català o tradueixes literalment el castellà?

Els catalanoparlants utilitzem cada cop més expressions traduïdes o copiades literalment del castellà.

Degut a la influència i constant presència del castellà, l'agafem com a referència i el traduïm literalment, perdent les expressions i paraules genuïnes catalanes i, fins i tot, oblidant-les. El que acabem parlant és un castellà amb accent català o un dialecte del castellà.

http://www.elcatalacomcal.blogspot.com/

dimarts, 9 de desembre del 2008

Amarg com l'asséver (Eugeni S. Reig)

Entrada del llibre Les nostres paraules

Amarg com l’asséver

Molt amarg

L’asséver és una massa sòlida de color fosc i molt amarga que s’obté deixant quallar el suc de les fulles de l’àloe. S’empra per a combatre el restrenyiment.

L’asséver també s’usava en temps passats per a deslletar els xiquets de pit. Per aconseguir-ho es posava una miquiua de pols d’asséver al mugró de la mare i el fort sabor amarg feia que l’infant rebutjara la mamella materna i perdera el costum de mamar.

La paraula asséver, en alguns llocs, es pronuncia asseve i, per consegüent, la locució que estudiem es transforma en amarg com l’asseve. El fet que la substància especificada haja deixat de ser usada i coneguda, ha fet que el seu nom haja deixat de tindre sentit per a la major part de la gent i s’haja deformat, donant lloc a variants tan absurdes com amarg com les cebes, expressió que no té cap ni peus, ja que les cebes no són ni han sigut mai amargues.

En valencià també era d’ús habitual la paraula giripiga per a denominar l’asséver i, per tant, hi havia la locució amarg com la giripiga. La paraula giripiga s’usava com a sinònim d’asséver, però també s’emprava per a denominar un preparat que es feia a base d’asséver, altres plantes medicinals i mel i que es feia servir per a combatre el restrenyiment. També s’aplicava la paraula giripiga a determinats licors que portaven asséver en la seua composició a fi de donar-los un tast amarg.

Una locució equivalent, àmpliament coneguda per tothom, és amarg com la fel, ja que, com és sabut, la fel és molt amarga. Cal aclarir que el vocable fel, en valencià, és sempre femení.

I també és molt coneguda i usada pels valencians l’expressió amarg com la retama. Ací cal aclarir que els valencians el nom que donem a l’arbust de la família de les fabàcies denominat pels botànics amb el nom científic Spartium junceum és retama, no ginesta.

A Xàtiva s’empra la locució equivalent amarg com el baladre. L’origen de l’expressió es troba en el fet que, segons diuen, els caragols que s’alimenten de baladre fan un gust molt amarg.

Eixes ametletes torradetes que has comprat estan molt bones però, a voltes, n’ix alguna amarga com l’asséver.

En valencià també es diu: amarg com el baladre (o com la fel, o com la giripiga, o com la retama)

La llengua estàndard sol emprar: amarg com el fel

En castellà es diu: más amargo que la hiel



divendres, 28 de novembre del 2008

Efectes socials positius de la recuperació social del valencià (Abelard Saragossà)

Publicat en el Llibre Blanc de l'ús del valencià II editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (pàgines 170 i 171)


Conseqüències negatives en l’abandó familiar del valencià

Un tema social molt important és investigar quins efectes es produïxen quan uns pares valencianoparlants no eduquen els fills en valencià. Darrere d’eixe procés, sempre hi ha la voluntat d’afavorir la promoció social dels fills. Com que el castellà és la llengua dominant i calia parlar-la per a ascendir socialment, els pares valencians pensaven que, parlant en castellà als fills, els facilitarien eixe procés. Ara bé, quan hi han les condicions socials i educatives adequades, la persona és capaç d’aprendre una pluralitat de llengües, com demostra la realitat sociolingüística de Suïssa i de diversos altres estats europeus. En canvi, si hi ha una ideologia que presenta el monolingüisme en castellà com a situació modèlica, els pares no veuen que els seus fills poden aprendre diverses llengües (el valencià, el castellà i, sense massa esforç, l’anglés). Ben mirat, la substitució del valencià pel castellà en l’educació dels fills està impulsada pel fet que l’estat espanyol s’ha identificat des de fa segles només amb el castellà, i ha expulsat de l’ensenyament i de l’ús públic les altres llengües d’Espanya. Justament per això, un dels canvis que s’han de produir per a assegurar la recuperació de l’ús familiar del valencià és que els governs espanyols i la seua administració s’identifiquen amb totes les llengües oficials d’Espanya i, com a conseqüència, les practiquen en la seua activitat pública.

Tornem, però, als efectes d’abandonar el valencià. Quan uns pares valencianoparlants no parlen en valencià als fills, habitualment patixen. Saben que hi ha una espècie de trencament social amb el passat, i la civilització humana no pot existir sense estar arrelada al passat i a l’experiència que un poble ha anat adquirint al llarg de la història. A més, la substitució del valencià pel castellà en la formació del fills repercutix tant sobre la persona com sobre la societat valenciana, no debades la persona i la societat són un binomi del tot conjuminat. El fet d’abandonar el valencià i acostar-se al monolingüisme en castellà afavoria que els valencians anàrem identificant-nos cada volta més poc amb la societat valenciana, procés molt greu. Quan en un poble comença a haver un sector significatiu que no s’identifica amb la seua societat, el resultat inevitable és anar descohesionant progressivament eixa societat. Per una altra banda, eixe procés social potencia el creixement del menfotisme i de les actituds egoistes en les persones. Sense equilibri entre els valors individuals i els valors col·lectius, perd la persona i perd la societat.

Cal dir que una part de les afirmacions anteriors és comprovable en els estudis de sociolingüística.

Exposaré unes dades que apareixen en la tesina d’Eugeni Alberola Bisbal (La transmissió familiar del valencià a Alzira: interrupció i recuperació, Universitat de València, 18-09-2007): “En els anys cinquanta i sixanta, una part significativa dels pares d’Alzira parlava als fills en castellà. Una de les persones que actuaven així opina que eixe procés tenia dos efectes: d’una banda, «els qui no parlaven en valencià es pensaven que eren superiors»; de l’altra, «no tots eren valencians». És a dir, el fet de substituir el valencià pel castellà dividia la població d’Alzira en dos parts; a més, els qui es consideraven superiors eren els «no valencians». En eixes paraules, hi ha una bona fotografia de dos efectes correlatius: deixar de sentir-se valencians i descohesionar la societat valenciana (separació entre persones poc diferents entre elles). A més, al costat de la fractura social hem de notar que la valencianitat es queda per als de baix, cosa que impulsa a continuar el procés de substituir el valencià pel castellà en tots els aspectes de la vida.

La mateixa dona que valora negativament el fet de no haver parlat als fills en valencià és molt favorable a la recuperació de l’ús social del valencià i, per a fonamentar la seua opinió, es basa en raons socials. Creu que en la seua ciutat la vitalitat del valencià ha crescut molt i que això ha tingut conseqüències positives sobre la societat d’Alzira, ja que ara «tots som valencians». De la fractura social al procés contrari: cohesionar la ciutat d’Alzira. A més, la valoració del valencià desenvolupa la consciència i la voluntat de ser valencians. Així, una altra dona entrevistada veu el valencià com a «senya d’identitat» del poble valencià.”

Explicar, sempre; culpabilitzar, mai

En el procés de recuperar la consciència valenciana i la voluntat de dirigir el nostre futur, hem d’evitar un perill: culpabilitzar els valencians que, en el passat, no varen transmetre el valencià als fills. Certament, cada u és finalment responsable de la seua vida. Però també és veritat que, en tot tema social, hi han factors socials. I eixes són les causes que els investigadors valencians hem de focalitzar. La nostra obligació és mostrar com la ideologia i la política lingüística de l’estat espanyol apartava el valencià de tots els usos públics i espentava els pares a parlar en castellà als fills. En realitat, quan reduïm una actuació social negativa a una qüestió individual, en compte de contribuir a rectificar-la, ajudem a perpetuar-la. Així, si condemnem els alemanys pel feixisme dels anys trenta no contribuirem a superar aquell trauma social. La millor manera de superar-lo és mostrar com el feixisme no solament feia mal al conjunt d’Europa, sinó també al mateix poble alemany. En definitiva, les actituds socials negatives acaben per ser perjudicials per als mateixos que les practiquen.

Des del punt de vista del valencianisme, hem de tindre en compte que, quan un moviment social culpa la seua societat de la situació en què es troba, només pot aconseguir una cosa: que la seua societat desconfie d’ell. Hauríem de fugir del binomi bons i roïns. Lluny d’eixe camí maniqueu, hem d’elaborar anàlisis de la realitat social que siguen objectives, de tal manera que potencie que els valencians ens identifiquem amb nosaltres mateixos i, així, superem aquelles actituds que a la llarga ens perjudiquen, tant com a persones com com a membres d’un poble.

Podem dir, per tant, que els intel·lectuals valencians han de fer reflexions que ajuden els valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l’autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l’objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur.

Els valencians castellanoparlants i el valencià

Fins ara, hem parlat dels valencians que en el passat no varen transmetre el valencià als fills i, d’una manera implícita, també hem parlat dels valencians actuals que han tingut el valencià com a llengua materna. Passem ara al tercer grup. ¿Quina hauria de ser l’actitud familiar cap al valencià dels valencians actuals que han sigut formats en castellà (o en un altre idioma)? Si estem d’acord que el valencià és un mitjà important per a augmentar la identificació com a valencians i per a fer créixer la cohesió de la societat valenciana, hauríem de deduir que les famílies valencianes castellanoparlants haurien de procurar que els seus fills tinguen estima pel valencià. De fet, els beneficis socials que comporta la recuperació de l’ús públic del valencià és el factor que pot afavorir que un pare valencià castellanoparlant decidisca parlar als fills en valencià.

En definitiva, el valencià no és una cosa que només forma part de la història valenciana. Lluny d’eixa visió retrospectiva, el valencià és fonamentalment una força prospectiva: un mitjà per a augmentar la identificació amb la societat valenciana, amb tots els efectes positius que es deriven d’eixe procés (sobretot fer créixer el compromís social i la responsabilitat davant dels altres). Eixa manera de mirar el valencià justifica l’afirmació que la llengua pròpia del poble valencià és cosa de tots, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Quan un poble és conscient d’ell mateix, s’autoestima i té capacitat crítica, els membres d’eixe poble viuen d’una manera més satisfactòria. I eixe és un objectiu que hauríem de buscar tots els valencians.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Acostar, atansar i apropar (Eugeni S. Reig)

Per a expressar el concepte de “posar més a prop en distància o en temps” els valencians usem i hem usat sempre –junt al verb atansar– el verb acostar, verb que ja tenim documentat l’any 1250. El verb apropar –format a partir del substantiu prop– el tenim documentat per primera volta l’any 1889. És, com veiem, un verb de creació molt recent i que no feia cap falta perquè ja tenim verbs patrimonials que ens resolen perfectament el problema.

Apropar, en realitat, és un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar. Apropar és un verb invasor que la llengua normativa s’encarrega de difondre i que, a poc a poc, va matant els verbs patrimonials catalans acostar i atansar que hem usat i mantingut vius des de fa un grapat de segles.

Apropar, per ara, afortunadament, només ha penetrat en els parlars valencians del Maestrat i del Baix Vinalopó, però l’ús sistemàtic que en fa la llengua culta, a la llarga, serà nefast. Tenim en contra el fet que, a Catalunya, a hores d’ara, apropar ha desplaçat quasi per complet els verbs acostar i atansar, que han quedat reduïts, en els parlars de Catalunya, a meres relíquies.

Per un altre costat, el fet que la llengua castellana també tinga el verb acostar, però amb un significat radicalment diferent, també és negatiu, si tenim en compte el servilisme lingüístic tan pronunciat i tan lamentable que patim.

dimarts, 11 de novembre del 2008

El lleopard rondinaire (Eugeni S. Reig)

Publicat en el número 510 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 9 de novembre del 2008


No sé si heu vist mai els documentals de natura de Punt 2. Si no ho heu fet mai, us els recomane. Són molt bons i estan doblats en un valencià, generalment, molt digne i correctament pronunciat.

Però no tot són flors i violes. Malauradament, de tant en tant, ens deixen caure una barbaritat d’aquelles que fan que el cor se’ns pose de cap per avall.

En certa ocasió vaig sentir com el narrador deia la “posada” de les tortugues de mar. Es volia referir, evidentment, a la posta de les tortugues. Més d’una vegada he sentit que alguns animals “posen” ous o “es cauen” en terra.

En un dels programes, el narrador, per a expressar la idea que un lleopard mascle recorria el seu territori anant d’ací i d’allà, va dir que “rondinava”. Caram, quina cosa més curiosa, un lleopard rondinaire. No m’hauria estranyat gens trobar-me un animal rondinaire en les faules d’Esop però, francament, en un documental de la National Geographic ho trobe sorprenent a més no poder. Si cerquem el verb rondinar en el diccionari trobem la definició següent: «Murmurar manifestant desgrat, malcontentament, disconformitat amb allò que és constret a fer». És evident que el locutor hauria d’haver dit “rondava” en lloc de “rondinava”.

Paga la pena mirar i escoltar els programes de natura de Punt 2, però hem d’estar alerta i d’anar amb molt de compte perquè alguns animals són molt perillosos i ens poden fer molt de mal: ens poden destrossar la llengua i això és dolorosíssim.

dilluns, 10 de novembre del 2008

"¿Donem o no donem?" (Eugeni S. Reig)

Els valencians tenim locucions formades amb el verb donar totalment genuïnes com ara: donar a beure, donar a conéixer, donar a menjar, donar a tastar, donar ajuda, donar consell, donar corda, donar exemple, donar faena, donar fi, donar idees, donar l’absolució, donar l’enhorabona, donar la benvinguda, donar la comunió, donar la mà, donar la raó, donar les gràcies, donar ocasió, donar pas, donar permís, donar què dir, donar quefer, donar raó, donar remei, donar una lliçó o donar una sorpresa.

Per desgràcia, actualment, per influència del castellà, acostumem a formar amb el verb donar locucions que en valencià s’han fet sempre amb altres verbs. En pose alguns exemples.

A l’esquerra pose la locució formada, per influència del castellà, amb donar, i a la dreta la forma tradicional valenciana que hem d’intentar conservar i potenciar:

Donar el sol / pegar el sol
Donar ganes de plorar / fer ganes de plorar
Donar goig / fer goig
Donar igual / ser igual, tindre igual
Donar l’esquena / girar l’esquena
Donar la llanda / incomodar, molestar, fer la guitza (o la pruna, o la punyeta)
Donar la volta al món / fer (o pegar) la volta al món
Donar llàstima / fer llàstima
Donar mitja volta / pegar mitja volta
Donar palmes / fer palmes
Donar por / fer por
Donar un abraç (o una abraçada) / fer (o pegar) un abraç (o una abraçada)
Donar un bes (o una besada) / pegar un bes (o una besada)
Donar un bot / pegar un bot
Donar un xiulit / fer un xiulit, xiular
Donar una galtada / pegar una galtada
Donar una volta (o un passeig, o una passejada) / fer (o pegar) una volta (o un passeig, o una passejada)
Donar-se pressa / afanyar-se
Donar-se un bany / banyar-se, prendre el bany

Algunes, com ara donar una conferència, donar una festa, donar un ball, donar un dinar o donar un recital, es poden admetre amb donar però és més genuí construir-les amb fer.

A més de fer llàstima també podem dir fer pena, però de cap manera –amb eixe significat– donar pena. La darrera expressió existeix en valencià i s’ha usat molt i encara s’empra, però té un significat completament diferent. Donar pena significa “impedir o dificultar de fer una cosa determinada” i equival a 'molestar', 'fer nosa'.

"Liquiditat" (Joan Solà)

L'altre dia una colla de persones cultes i políticament rellevants comentaven les coses del dia, aquelles coses que ja fa temps semblen esdevingudes perquè les esbombin els mitjans de comunicació per emboirar les que realment tenen transcendència. Per exemple, el cotxe de Benach, el llibre de la reina. Però també comentaven les importants, vull dir la crisi, on sembla que tothom hi pugui posar cullerada. I la crisi econòmica portava a la boca dels contertulians la paraula liquiditat, inesquivablement. Només que...

Només que tots sense excepció deien liquidès o bé liquidesa: l'absoluta normalitat a què tots ja estem acostumats. Fins que un dels contertulians diu, com una mica malhumorat o neguitós o més aviat irònic: «... doncs la liquidesa dels bancs..., que això de liquiditat que diuen ara no sé, en fi, no sé...». S'ha acabat l'anècdota. Però, ves per on, l'anècdota lliga amb la del cotxe d'en Benach. Perquè justament la tertúlia acabava de comentar, molesta, que la premsa madrilenya ho aprofita tot per fer sang a qualsevol aspecte de la vida política o social o cultural catalana. I que ara, a propòsit d'un detall tan ridículament insignificant (insignificant comparativament amb els grans disbarats o les grans despeses de l'Estat), se'ns havien tornat a acarnissar, ens havien tornat a ridiculitzar com a poble, com a poder constituït. Nosaltres no sóm un veritable poder: som un poder de joguina, de passar l'estona, d'ara hi sóc ara ja no, un poder subaltern, un poder si el veritable Poder ens perdona la vida. Tothom va estar d'acord que aquest és el punt central del decaïment nacional que ara és moda de lamentar: a Madrid se'ns rifen, no ens prenen seriosament.

I això, comento jo, és perquè tampoc no ens respectem nosaltres, que no ens acabem de creure que la llengua que parlem és tan digna i tan rica com les altres; una llengua que ha de ser autònoma si vol subsistir; que no ha de calcar, agenollada, mot a mot i sufix a sufix i modisme a modisme, tot el que diu l'Altra amb majúscula. Una llengua que, anant al cas d'avui, ha de mantenir i cultivar l'enlluernador terreny dels derivats i compostos: que, quan l'altra diu tardanza, pot dir perfectament tardança però també triga (i trigança); que a robo pot respondre amb robament i robatori; a acogida, amb acollença, acolliment, acollida i acull; en què a vendaje correspon embenat; a gustazo, gran o grandíssim gust. Una llengua que a médula, cónclave, termostato, eclipse o interfono respon amb medul·la, conclave, termòstat, eclipsi o intèrfon. I si l'altra diu osezno (que aquests dies també s'ha pogut llegir), ella diu, amb la cara ben alta, cadell (d'ós). I si el castellà ha triat el sufix -ez (liquidez), el català ha triat, amb la mateixa dignitat i el mateix dret, el sufix -itat (liquiditat). No és un problema lingüístic, senyors intel·lectuals i polítics que avui talleu el bacallà; ni teniu dret a fer la brometa que «això no ho diu ningú»: és un problema polític i social.

Joan Solà

divendres, 7 de novembre del 2008

Contra els diacrítics (Vicenç Pagès Jordà)

Publicat en el número 1914 de la revista PRESÈNCIA (pàgina 34) (del 31 d'octubre al 6 de novembre del 2008)

Envejo les llengües que prescindeixen de la gimcana de l’accent gràfic. Quan ja sabem com es pronuncia una paraula, ¿cal que estiguem condemnats a afegir-hi una ratlleta durant tota la vida? M’empipa haver d’accentuar quan un diftong es trenca, però el que em revolta de debò són els accents diacrítics.

Segons la gramàtica, els diacrítics serveixen per diferenciar una paraula d’una altra que s’escriu igual: com si algú pogués confondre una senyora amb un verb (dóna), un nombre amb una divinitat (déu), un possessiu amb una part del cos o amb el so que emet el gat (mà, mèu).

Els accents diacrítics no són pas útils per distingir totes les paraules susceptibles de confusió, sinó tan sols unes quantes, entre elles un grup que amb prou feines s’usa: cóc, cóm, cóp, cós. Però el nostre sistema diacrític no només és inútil i anacrònic, sinó també incoherent, ja que serveix per diferenciar el present de venir i vendre (vénen), però no pas el passat (venien). En canvi, resulta possible construir tot de frases ambigües amb paraules homònimes que ningú no ha decidit –toquem ferro— dotar de diacrític: la veu, el moc, volem força.

A començaments de segle, Pompeu Fabra va governar una reforma ortogràfica brutal, que va separar la tradició literària en dues parts. Avui dia, els llibres que mantenen l’ortografia pre-fabriana semblen escrits en una altra llengua. Però aquella reforma no va servir per simplificar el codi, sinó que va crear una combinatòria pronominal que no ha quallat, i un sistema d’excepcions i d’excepcions d’excepcions –l’ús i estalvi de la dièresi, per exemple- que els aprenents comencen detestant i acaben oblidant.

Cap de les nombroses polèmiques lingüístiques que ens han entretingut en els últims anys ha posat l’accent –passeu-me l’expressió— en els diacrítics. Si Pompeu Fabra els hagués eliminat, molts contemporanis s’haurien esquinçat les vestidures, però ara seríem una mica més feliços. En la batalla diària contra el castellà, hauríem gaudit d’un avantatge que cada vegada resulta més decisiu: la simplicitat. Potser encara no és tard per llançar aquestes andròmines a la cambra dels mals endreços, d’on no haurien d’haver sortit mai.

Vicenç Pagès Jordà

Ravatxol (Eugeni S. Reig)

Ravatxol: xiquet molt viu i entremaliat

Aquest mot era molt corrent a Alcoi en els anys quaranta del segle xx. Recorde haver-lo oït, en més d’una ocasió, aplicat a mi quan jo era xiquet. Ara sembla haver-se deixat d’utilitzar. Jo, almenys, fa molt de temps que no l’he sentit dir a ningú.

El mot ravatxol s’usa només com a substantiu.

L’origen d’aquesta paraula és el cognom de la mare de l’anarquista dinamiter francés François Claudius Koenigstein Ravachol (també conegut com a Richard i com a Léon Léger), que va nàixer a Saint-Chamond, prop de Saint-Étienne, a l'est de França, el 14 d’octubre de 1859 i va morir guillotinat a la presó de Montbrison l’11 de juliol de 1892. En 1862 fou legitimat per son pare natural, un holandés d’origen alemany. Els nombrosos atemptats que va cometre, especialment a París i al centre de França, el varen fer famós a les darreries del segle xix.

A València, al primer tramvia de vapor, que va començar a circular a l’abril de 1892, se li va donar el nom de «ravatxol», probablement perquè es considerava que era un artefacte molt perillós que podia originar una gran quantitat d’accidents. Als tramvies de cavalls, que continuaven circulant per altres línies, se’ls va donar, per mimetisme, el nom de «ravatxolets».

A l’Albufera de València, durant molts anys, hi va haver una barca anomenada «el Ravatxol», que feia el recorregut des del port de Catarroja al Palmar i d’ací al Perelló. El recorregut era, naturalment, d’anada i tornada. Transportava persones i mercaderies, especialment productes agrícoles i de pesca, així com el correu i els diaris de l’època. La barca va ser dissenyada l’any 1899 i, com que la gent considerava que era com una mena de tramvia aquàtic, li van donar el nom de «Ravatxol» per similitud amb el tramvia terrestre. Inicialment va ser una barca de vela, però en els darrers temps duia motor i estava coberta, a fi que les persones estigueren protegides de la pluja i del sol. A començament de la segona meitat del segle xx va deixar d’usar-se i la riuada de 1957 la va fer malbé. En els últims anys del segle xx els alumnes de l’escola taller de calafateria, per encàrrec de l’ajuntament de Catarroja, varen construir una rèplica de la barca original que es va inaugurar el 8 de setembre de 2002 per a ser usada com a atracció turística.

No és gens estrany que a València, terra de forta implantació anarquista en aquells temps, l’activista dinamiter francés despertara simpaties i s’usara el seu cognom per als usos més diversos.

El mot ravatxol, en el sentit de xiquet viu i entremaliat, és d’ús general en valencià, encara que actualment ja quasi no l’empra ningú. Però, malgrat tot, continua viu en la memòria d’aquells que el vàrem oir en la nostra infància.

dimecres, 5 de novembre del 2008

"Fer-se malalt" (Eugeni S. Reig)

Contraure una malaltia, emmalaltir.
Em vaig fer malalt de menjar-me el pastís aquell. Però ben malalt, ¿eh? Em pensava que no ho contava.

No, això no m’ho digues. Em faig malalt de saber eixes coses. M’estime més no saber-ho, de veritat.

Però ¿com vols ser metge si només de vore la sang et fas malalt?

La pobra gosseta s’ha fet malalteta i em pense que es morirà.

L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. En la novel·la L’ambició d’Aleix trobem:
–Ets al meu càrrec –va explicar ella–. Descansa, compleix. Què em diria ta mare si per la meua permissivitat et tornasses a fer malalt?

En la novel·la Sense la terra promesa, d’Enric Valor, podem llegir:
–Diu que tingué anys de sort –explicà Monlió–, però que després es féu malalt i s’hi gastà molt, i per fi sembla que en un robatori que li feren en la mina volaren tots els seus miserables estalvis. Desastres, que n’hi ha molts!

En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor trobem:
–Es farà malalt –se’n preocupava la mare al saber-ho.

En la rondalla Els guants de la felicitat d’Enric Valor podem llegir:
–Ja el trobareu, senyor... això no té remei! ¡No us feu malalt, per l’amor de Déu!

En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també d’Enric Valor, diu:
–Viure junts i en llibertat... si tu, Bernadet, vas a l’infern i em portes els tres cabells d’or del dimoni.
La reina, que li estava al costat, va saltar tota despectiva:
–Una altra te’n contaré que et faré riure... I per a què els vols, els tres cabells d’or?
–Diuen que qui els tinga –va argumentar el Rei– no es farà malalt mai.

I en la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn d’Enric Valor, llegim:
Allí es va fer malalta de contemplar tants de rastres de cuixots penjats i dotzenes de dotzenes de llonganisses i salsitxes i moixames i alls per centenars de forcs, i serres de pans de blat i de patates i verdures de tota classe i de les viandes més saboroses i menys imaginables.

Enric Valor també empra l’expressió fer-se malaltós. En la rondalla Abella trobem:
Però la tristor de Jaumet anava en augment. No menjava com cal, passava les nits en clar i es va fer tan malaltós, que un bon dia no es va poder alçar.


La locució fer-se malalt per a expressar el concepte d’agafar una malaltia, és d’ús habitual a Alcoi. Trobe lamentable i em fa molta pena veure que quasi tots els nostres escriptors giren l’esquena a aquesta expressió tan bonica i tan genuïnament valenciana i escriuen sempre caure malalt o posar-se malalt, exactament igual com fa el castellà. Cal aclarir que els nostres clàssics usaven sempre el verb emmalaltir, cosa que continua fent-se a Mallorca. La locució caure malalt ja la trobem al segle xv en el Liber Elegantiarum de Joan Esteve. Però fer-se malalt és una expressió creada per l’enginy del poble valencià que les altres llengües no tenen. És nostra i ben nostra.

En valencià també es diu: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
La llengua estàndard sol emprar: caure (o posar-se) malalt, emmalaltir
En castellà es diu: caer (o ponerse) enfermo, enfermar

Nota bibliogràfica:
- Valor i Vives, Enric; L’ambició d’Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l’autor el 8 de gener de 1994, pàg. 72)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 264)
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 25)
- Valor i Vives, Enric; Els guants de la felicitat dins Rondalles valencianes (2n volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 108)
- Valor i Vives, Enric; El xiquet que va nàixer de peus dins Rondalles valencianes (3r volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 92)
- Valor i Vives, Enric; El castell d’Entorn i no Entorn dins Rondalles valencianes (4t volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1991, pàg. 74)
- Valor i Vives, Enric; Abella dins Rondalles valencianes (5é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1993, pàg. 102)

dilluns, 3 de novembre del 2008

"Deixa-l'hi" (Joan Solà)

Suposem que hem de pronominalitzar els dos complements [1] i [2] d'expressions com les següents: Deixa [1] {el préssec / la poma / els plàtans / les taronges / pa / això} [2] al calaix. A la major part del domini lingüístic (en les parles que usen el pronom hi) el resultat és el següent: Deixa-l'hi (el préssec, la poma, això), Deixa'ls-hi (els plàtans), Deixa-les-hi (les taronges), Deixa-n'hi (de pa). Ens trobem amb un cas semblant al que exposàvem dissabte passat, però ara en lloc d'un complement indirecte li que es converteix en hi (Dóna-l'hi, etc.), tenim directament un locatiu hi. Observem que el pronom ho que representa això (Deixa-ho al calaix) ha esdevingut l', exactament igual que davant la forma hi provinent de li: tenim Deixa això al calaix > Deixa-ho al calaix > Deixa-l'hi, exactament igual que Deixa això a la teva germana > Deixa-ho a la teva germana > Deixa-l'hi.

Doncs bé: aquest cas ha sofert una ziga-zaga interessant al codi normatiu. Fabra no el registra en treballs importants de 1913 i 1917, però sí a la primera edició de la gramàtica normativa (1918) (amb l'exemple Li he dit que posés això dins l'armari, i no l'hi ha posat), on roman fins a la 6a edició (1931), però sobtadament el suprimeix sense cap explicació de la 7a edició (1933), tot i que l'havia també recollit com a normal alguna altra vegada, com ara en una conversa de 1920 (Agafeu això i poseu-ho a l'armari; poseu-l'hi de seguida). Però a la gramàtica pòstuma (1956) torna a aparèixer el cas (§ 79) i ara entrelluquem la raó d'aquella supressió, perquè l'autor diu: «La llengua rebutja emprar hi com a representant d'un circumstancial de lloc quan el complement-acusatiu [...] és el pronom ho: hom recorre a vegades a la substitució de ho per l'» (sense exemples!). Crec que avui tenim el desllorigador d'aquest misteri. Simplement, és cert que en algun cas no obtenim el resultat l'hi sinó directament ho (amb desaparició del locatiu): diem «Això, a la biblioteca, ho estudio cada matí» (i segurament no «l'hi estudio cada matí», com explica Eulàlia Bonet a la Gcc, 965); però també podem tenir només hi (amb desaparició de ho): davant una citació de l'hospital preguntem ¿He de venir dejú?, perquè aquí no ho diu (o no hi diu). (El fenomen segurament que depèn del tipus de verb.) Però fora d'aquests casos el resultat (obligatori) és l'hi. Fabra potser no va percebre el fenomen i es va amagar darrere el silenci (mala solució en un codi normatiu).

Encara trobem ho + hi > l'hi en un altre cas, el cas en què hi no és un locatiu sinó un predicatiu que pot representar un adjectiu com vertical o un adverbi com ara així. Tenim: Posa això vertical > Posa-ho vertical > Posa-l'hi, Intenta posar-l'hi. Aquest cas no consta al codi normatiu. I per tant no ens ha d'estranyar que tots dos casos hagin sofert un oblit total o parcial als manuals del mercat, malgrat que representen realitats de la llengua primàries, indiscutibles i clares (clares, esclar, un cop aclarides).

Joan Solà

dissabte, 1 de novembre del 2008

Ni "en pilotes" ni "en boles", "en conill" (Eugeni S. Reig)

Per a expressar la idea de “completament despullat, sense gens de roba” ¿com hem de dir: en pilotes o en boles? De cap de les dues maneres. Les dues locucions són calcs servils de dues expressions castellanes que, damunt, en eixa llengua, són unes bestieses que no tenen cap ni centener. L’expressió castellana en pelotas és relativament recent. No deu tindre ni cent anys. En castellà es diu, des del segle xvi, en pelota, en singular. La paraula pelota deriva de “pellis”, denominació llatina de la pell. Lògicament, qui no porta gens de roba, porta només “la pell”, no du res més.

En castellà, dir en pelota, és la mateixa cosa que dir en cueros o en vivas carnes. Actualment diuen en pelotas perquè pensen que, qui està nu, porta els testicles a l’aire. Però són tan bèsties que la mateixa locució l’usen també per a les dones, que no en tenen, de testicles. I el fet de canviar en pelotas per en bolas ha sigut ja cap de caps.

Nosaltres no tenim cap necessitat d’usar eixes expressions que, damunt de ser unes castellanades impressionats, són bestieses lingüístiques i grolleries de mal gust. En la nostra llengua, per a expressar la idea definida, podem dir: amb el vestit d’Adam, conill, de pèl a pèl, en conill, en peixet, en pèl, en pell, nu, nu de pèl a pèl, nuet, nuetet, tal com Déu el va dur (o portar) al món o tal com Déu l’ha fet. Però, per a mi, la millor de totes és en conill. Una meravella de locució.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Una xicoteta pausa? (Eugeni S. Reig)

Publicat en el número 507 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) diumenge 19 d'octubre del 2008

¿Una xicoteta pausa?

Tots els que mirem la televisió valenciana, encara que no la mirem massa, hem oït moltíssimes vegades dir als presentadors: «fem una xicoteta pausa». ¿Des de quan els valencians tenim xicotets gossos, duem negres sabates, comprem barates coses, ens agrada l’artística pintura, vivim en luxoses cases, mengem madures fruites, ens posem blanques camises, llegim policíaques novel·les, dinem i sopem en redones taules, enviem electrònics correus o parlem per mòbils telèfons?

El llatí de fa dos mil anys anteposava els adjectius qualificatius al substantiu, però açò ha anant perdent-se gradualment a mesura que es formaven les llengües romàniques i, a hores d’ara, els valencians només anteposem, i no sempre, els possessius i els ordinals (el meu llibre, la nostra filla, la tercera fila, el darrer dia) i poca cosa més. De casos com el que sempre se cita de «pobre home / home pobre» en el qual l’adjectiu qualificatiu té un significat diferent si està anteposat que si està posposat, n’hi han ben pocs, si és que n’hi ha cap altre.

Ens trobem, en el cas que tractem, davant d’un anglicisme sintàctic. La llengua anglesa anteposa sempre l’adjectiu al substantiu i les traduccions no gaire acurades que es fan de l’anglés introduïxen en la nostra llengua aquest barbarisme sintàctic.

Confie que algun dia els nostres presentadors de televisió s’adonen d’eixa qüestió i en compte de ferir-nos els oïts sistemàticament amb «una xicoteta pausa» tinguen l’encert i el bon gust de dir-nos «una pausa ben curteta.»

dimecres, 29 d’octubre del 2008

"Tocar ferro" (Eugeni S. Reig)

L’expressió tocar ferro, d’origen medieval, significa 'prevenir-se contra la mala sort, contra la desgràcia, contra l’infortuni'.

En l’edat mitjana era costum llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia que s’acostava algú de mal aspecte, s’avisava l’amic dient-li ‘toca ferro’, que volia dir que agafara l’espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre’s d’una possible agressió.


Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en l’actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses.


En castellà, per a expressar el mateix concepte, s’usa l’expressió tocar madera.


Si cerquem l’entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) trobem:
«tocar ferro (o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana, tercera edició ampliada i actualitzada (Barcelona, novembre de 1993) arreplega tocar ferro però no tocar fusta. En les entrades ferro i fusta no diu res, però en l’entrada tocar diu: «10 tocar ferro fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». En canvi, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998), en l’entrada tocar, diu: «tocar ferro (o fusta) fig OCULT Prevenir-se contra la mala sort». Es veu molt clar que està copiat del que diu la primera edició DIEC, que es va editar tres anys abans que el GDLC.

¿Què significa que en el DIEC i en el GDLC diga «tocar ferro (o tocar fusta)»? Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. Com que en castellà es diu tocar madera, nosaltres fem la traducció literal i la convertim en normativa. Ho trobe vergonyós. Jo sóc partidari d’acceptar els castellanismes que, o bé són molt antics entre nosaltres i podem considerar-los com a lèxic nostre d’origen castellà, o bé és convenient acceptar-los per la seua utilitat. Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.


En el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar fusta, però en canvi l’expressió tocar ferro apareix tant en l’entrada tocar com en l’entrada ferro. En l’entrada tocar diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l’entrada ferro diu: «Cult. pop.—Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura «tocar ferro».—Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de queixal (Arx. Trad. i, 185).»


El Diccionari de locucions i frases fetes de Joana Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t’ha succeït mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir d’aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex: Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te’n refiïs], que duri!»


El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu: «tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar madera»


El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal (2004), en l’apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort (IEC)» Es veu ben clar que l’autora ha inclòs tocar fusta únicament i exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans.


Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.


Quan jo era menut, qual algun xicon deia toca ferro, un altre s’agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles de ferro. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta, simultàniament, es toca el cap volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta. No cal fer cap comentari.