Malgrat les constants prohibicions les classes populars continuaren practicant la pilota, i les classes acabalades l'abandonaren (fóra per diferenciar-se'n, fóra per passar a esports més nets com el
tennis). La pilota a mà va ser, doncs, un esport menystingut i dominat per les apostes i els desafiaments locals.
Època modernaNo és fins a finals del segle XIX quan els periòdics del Cap i casal comencen a oferir cròniques de partides, majoritàriament als trinquets com el de
Pelayo (1868), però també al carrer. És per aquestes referències que avui coneixem pilotaris com Roquet de Penàguila, Bandera, Melero, Bota, el Nene, el Paler o el Pilotero, i trinquets com el de Juan de Mena o el del Grau.
És també llavors quan apareixen els primers
frontons al
País valencià, per a jugar a les
modalitats basques. però annunciat com a una diversió per a les elits. A tall d'exemple, el
26 de febrer de
1910, El Mercantil valencià annuncia dos partides amb preus molt disparells: una pesseta i mitja costa la de cesta-punta al Jai Alai de l'Alameda, i 20 cèntims la d'
escala i corda al
Pelayo.
Però la vertadera revolució la provocà
El Nel de Murla, qui, el 1910, col·loca una corda de vora 2 m d'altura al mig d'un trinquet i va inventar la modalitat de l'
Escala i corda. Fins aleshores als trinquets es jugava com al carrer, a
ratlles.
Posteriorment la popularització dels esports de masses, especialment el
futbol, l'expansió urbanística que va provocar l'enderrocament de nombrosos trinquets, l'augment de la circulació automobilística que va dificultar el joc al carrer i la progressiva castellanització de la societat a causa de la immigració de gran quantitat de persones que no veien la pilota valenciana com a un esport propi, provoca que la seua situació en la dècada dels 60 del segle XX fóra quasi crítica.
En l'actualitatEls anys 70 i 80, en aqueix moment de decadència i manca d'alicients, la pilota torna a ressorgir, i es pot dir que és gràcies a un pilotari, el
Genovés I, el carisma del qual atrau nombrosos aficionats de volta al trinquet.
A aquest fenomen s'uneix el procés autonòmic dels anys 80. La descentralització política encetada amb el nou règim facilita, el
1984, la independència de la
Federació de Pilota Valenciana respecte de la Federación Española de Pelota, que només acull les modalitats basques. D'ençà que la presideixen persones que coneixen la pilota autòctona i la promouen amb l'organització de nombroses competicions de gran part de les modalitats i amb la construcció de canxes de joc als nous instituts per a anar introduir el jovent en un esport que restava oblidat o minimitzat. També, de portes en fora, la FPV participa en l'organització dels
Campionats Internacionals de Pilota amb els altres països amb un
joc de pilota a ratlles.
El
1990 s'inicia una nova popularització de la pilota amb les retransmissions de les partides en directe per part de
Canal 9. Aquesta tasca de reintroducció, però, és ara amortida per ser actualment les partides retransmesses en diferit i per
Punt 2, a més d'un programa amb l'actualitat del món de la pilota anomenat Trinquet, d'entre 30 i 45 minuts de durada, els diumenges a la vesprada.
Arran d'aquest reviscolament l'ex-pilotari
Alfred Hernando, Fredi, ha encapçalat la modernització de la pilota valenciana mitjançant el torneig
Circuit Bancaixa, que ha empés diversos trinquets a millorar les instal·lacions i, en general, l'ha professionalitzada. Des del
2005, la seua nova empresa,
ValNet té en nòmina tots els jugadors professionals de pilota valenciana.
Instal·lacions
Cada modalitat de pilota valenciana té una canxa de joc determinada o preferida:
Carrer: Tradicionalment s'han disputat partides en el carrer, comptant cada poble amb un carrer especialment adequat. Aquest carrer ha de ser llarg i ample, i que permeta jugar sense obstacles (i els que hi haja seran aprofitats). Amb l'augment del tràfic es va dificultar aquesta pràctica, motiu pel qual alguns pobles han construït carrers artificials que imiten els detalls dels autèntics, tals com finestres, balcons o portes. Al carrer es juga a
Galotxa,
Llargues i
Raspall.
Frare: És un frontó de 30 m de llargària per 8 m d'amplària tancat per les quatre parets. Es caracteritza pels bisells verticals a ambdós cantonades del frontis, anomenats frares, que permeten rebots inesperats.
Frontó: La canxa del frontó consisteix en 3 parets: Un frontó de 9 d'ample per 10 d'alçaria, una muralla de la mateixa alçaria que el frontó i entre 20 i 30 metres de llarg i amb una paret de rebot de 5 metres com a mínim. El costat de la dreta está obert per a permitir situar al públic. Està guanyant popularitat en els últims temps degut a la dificultat de disputar partides en el carrer i a la manca de
trinquets. Semblant al
frontó basc però amb una llargària menor.
Galotxeta: Només a la comarca del
Vinalopó Mitjà trobarem aquest recintes de 20 m de llarg per 3.5 d'ample per a jugar la modalitat de Galotxes. Compta amb una corda central destensada i quatre caixons (forats) en els cantons de la canxa.
Trinquet: És un recinte tancat de forma rectangular d'entre 40 i 65 m de llarg i entre 9 i 11 m d'ample. Les dos parets més llargues, denominades muralles, tenen una alçada pareguda a l'ample del recinte. Una de les dos muralles compta amb un element singular, l'escala, quatre esglaons on seu el públic. S'hi juga al
Raspall i a
Escala i corda. Els primers trinquets documentats ja són esmentats a la València del segle XV. Un dels més prestigiosos és el
Trinquet de Pelayo (a
València).
Modalitats
Existeixen diverses modalitats de pilota valenciana encara que es poden dividir en dos grans blocs, estil directe i estil indirecte:
Estil directeEn l'estil directe els equips estan encarats i s'han d'enviar la pilota d'una meitat del camp a l'altra. Per ordre alfabètic, les modalitats reconegudes per la
Federació de Pilota Valenciana són:
Escala i corda: Practicada en els
trinquets amb una corda de vora 2 m al mig de la canxa que separa els dos camps i per damunt de la qual ha de passar la pilota, i que li dona una especial dificultat técnica. Juntament al
Raspall, compta amb jugadors professionals.
Galotxetes: Aquesta modalitat es juga en la galotxeta, una xicoteta canxa entre un o dos jugadors per equip. Es disputa a l'aire, aconseguint-se un 'quinze' cada volta que la pilota del rival toca o no aconsegueix passar la corda o s'introdueix la pilota en un dels caixons (forats als cantons de la galotxeta) del rival.
Llargues: Sembla que és la modalitat més antiga, es juga al carrer, i té com a característica (que les altres modalitats han perdut) l'existència de les ratlles, una mena de meitat del camp mòbil. Té variants com la Palma i la
Perxa. Per ser la més propera a l'origen comú ha servit de base per reglamentar el
Joc internacional dels
Campionats Internacionals de Pilota.
Raspall: És l'altra modalitat, a més de l'
Escala i corda, que compta amb jugadors professionals. Es juga en
trinquet o al carrer, i el nom ve del fet que el pilotari ha de raspar el terra amb la mà per tornar la pilota, per què sovint hi va rodant. És la modalitat més dura físicament.
Estil indirecteEn l'estil indirecte els dos equips comparteixen canxa i s'enfronten llançant la pilota contra un element (mur), anomenat
frontó. Després de què la pilota rebote li toca a l'equip contrari.
Frare: Cada jugador colpeja la pilota de manera alterna havent d'impactar aquesta en el frontis per damunt de una ratlla situada a una alçada de 90 cm i botant dintre dels límits establerts en la canxa. Aquesta modalitat compta amb unes regles similars a les del
Frontó, però en una canxa lleugerament diferent: dimensions un poc menors i amb dos bisells, coneguts com frares en els cantons del frontis que permeten que la pilota faça efectes estranys quan impacte en ells.
Frontó: Aquesta modalitat es diferencia del
frontó basc en les dimensions (més curtes) de la canxa i les característiques de la pilota (més ràpida).
Història de les modalitats
Les
llargues són la modalitat més antiga de la pilota valenciana, jugada arreu del País (o substituïda per una altra variant en temps recents), nogensmenys, tots els documents que esmenten la pilota coincideixen en que era jugada al carrer i pel sistema de les "ratlles", meitats del camp disparelles i mòbils al llarg de la partida.
De les llargues s'hauria escindit la modalitat del
raspall, la qual no empra les ratlles però tampoc té separació palesa de la canxa de joc.
La corda al mig del carrer o trinquet és una invenció atribuïda al
Nel de Murla als voltants del 1910. D'aquesta manera s'evitaven les discussions sobre la col·locació exacta de cada ratlla i s'afavoria un joc més vistós, en haver de passar la pilota per sobre la corda.
Una variant de les llargues, la
Perxa, en què la treta es fa passant la pilota sobre una corda i caient en un espai limitat (el "dau"), per a després jugar a les ratlles, donaria pas a la
galotxa, amb la corda de treta i la del mig camp. I alhora, la galotxa seria la passa prèvia a l'
escala i corda, en què només resta la corda al mig del trinquet.
Cas a banda és el
frontó, del qual es tenen les primeres notícies a finals del segle XIX de mans de pilotaris bascos. L'origen dels
frares (una mena de frontó) de 3 parets no és encara cert.
Quant a les
galotxetes són una remisniscència de la "pilota grossa" que es jugava a les comarques centrals fins a mitjan segle XX, n'és una mostra el recinte del segle XVIII que hi ha a
Abdet.
Material de jocVestimenta
En la pilota valenciana els jugadors no duen cap uniforme, sinó que vesteixen de roig o de blau, essent el roig el color de l'equip teòricament més fort. Aquesta diferenciació sembla feta per als apostadors.
Fins no fa gaires anys en l'Escala i corda era costum vestir de blanc, çò és, pantalons llargs i samarreta blancs, amb una faixa del color corresponent. Avui en dia, amb la introdució de la televisió, són les samarretes de color roig o blau les que diferencien l'equip del jugador. Així mateix, no és estrany veure-hi reclams publicitaris estampats.
En el raspall, però, els pantalons són curts, ja que els llargs destorben en els freqüents moviments d'agenollar-se per a raspar la pilota en terra.
Pilotes
Després del propi jugador, la pilota és el factor determinant de les partides. Depenent de la modalitat que es jugue s'utilitzarà una mena de pilota o una altra. A més, el jugador o equip que està en el dau (o té la treta) pot canviar de pilota per adir-se als seus interessos del moment (una pilota més ràpida, una altra de bot més curt, etcètera).
Pilota de vaqueta: Aquest és el tipus de pilota obligatori en l'
Escala i corda, el
Raspall i la
Galotxa). Rep aquest nom per estar feta de pell de bou. Les actuals mesures reglamentàries per a adults són 42 mm de diàmetre, 138 mm de circumferència, i entre 42 i 48 grams de pes.
Pilota de badana: És l'utilitzada en les modalitats de carrer
Llargues i
Galotxa. Atés el terreny de joc, és fàcil perdre la pilota o que s'encale en un balcó o terrat, però com que les pilotes de badana són molt barates això no és cap problema. A més, els carrers són plens d'irregularitats que causen efectes estranys en el bot de la pilota, sorpreses que són esmorteïdes per la pròpia pilota de badana, de cop més suau i, per tant, més amotllable. Un altre motiu per utilitzar pilotes de badana és la seua menor duresa i velocitat, que les fan més adients per als jugadors aficionats. Aquestes pilotes estan formades per una cobertura de pell assaonada de corder o d'ovella, per això el nom de badana, molt més suau que la vaqueta, i farcides de draps.
Pilota de tec: Utlitzada exclusivament als
frontons valencians. Estan fetes de pell de cabra, de color blanc, més dures i pesades que les de badana, i més grosses que les de vaqueta (48-50 grams i 5 cm de diàmetre).
Pilota de
galotxetes: A la modalitat jugada al
Vinalopó Mitjà es juga amb unes pilotes pròpies i úniques. Són pilotes farcides amb roba i recobertes amb esparadraps, d'un pes aproximat de 60 grams i d'uns 7 cm de diàmetre.
Proteccions
Cada modalitat té una pilota associada, i cada pilota té un tacte diferent. Així, no hi hi una protecció comuna a tots els jugadors ni tan sols a cada modalitat. Una mà preparada per a jugar a raspall és completament diferent d'una altra disposada a jugar a llargues. A més, dintre d'un mateix equip d'escala i corda, per exemple, un punter durà la mà molt més protegida que el mitger, atés que la seua funció és parar la pilota, mentre que el dauer (o escalater), que rep les pilotes amb menys força o de rebot, tindrà menys proteccions per a "sentir-la" millor i dirigir-la amb més precisió.
En general, els pilotaris s'arreglen les mans amb tessamoll i esparadrap, les modernes adaptacions de les cartes i les vetes. També és freqüent emprar planxes metàl·liques per a les zones més castigades.
Guant: El guant de pilota valenciana està elaborat amb pell de corder. No protegeix la mà sencera, ni els dits, sinó només aquelles zones que rebran repetidament el cop de la pilota, çò és, els artells i una part del palmell. Està format per dos peces, si fa no fa triangulars, que cobriran la palma i el dors de la mà. De les puntes surten dues vetes amb les quals el jugador es fixarà el guant, cal una certa habilitat per fer-ho, ja que només ho podrà fer amb l'altra mà i amb la boca. Les vetes, deprés de donar algunes voltes pel canell i el palmell es lligaran al dors de la mà.
Didal: En la modalitat de raspall, i pels constants cops arran de terra, és primordial protegir-se correctament les ungles i els dits. Per això s'hi col·loquen uns didals de cuiro molt dur.
Puntuació
Una partida de pilota valenciana, pel que fa al seua puntuació, és dividida en un nombre de jocs (o tantos) que depén de la modalitat que es jugue. Aquesta sistema de puntuació és la manera més extesa avui en dia, però antigament també es comptava a pujar i baixar, que consistia també en arribar a una xifra deteminada, però amb l'afegitó que si l'equip que anava perdent aconseguia un tanto, en lloc de sumar-se'l, l'hi restava a l'equip que anava guanyant. Quan hom aconsegueix un tanto, els equips canvien de camp, és a dir, el rest al traure i viceversa. L'única excepció és la modalitat de
Llargues, que té la particularitat de les ratlles.
Les ratlles
Aquesta manera de fer els quinzes només és usada actualment en les
Llargues, tot i que també s'utilitzaven en els
trinquets.
Les ratlles són línies marcades allí on es para la pilota. Quan el
marxador o la persona que du el compte de la partida no fa cap referència a cap ratlla vol dir que cap equip té cap ratlla. Si n'hi ha, el marxador l'anomena després de la puntuació, sense indicar a favor de qui són, car se sobreentén que són a favor del rest, que és l'interessat a asolir el traure. En aconseguir dos ratlles, o en arribar a val i una ratlla, es canvia el traure.
Així, podrem sentir les següents puntuacions abans de canviar de camp:
A res i 2 ratlles, si no se n'ha guanyat cap.
A quinzens i cap, o simplement, a quinzens, si hi ha ratlles.
Quinze net i 2 ratlles.
Trenta neta i 2 ratlles.
Trenta per quinze i 2 ratlles.
Els jocs
El sistema de puntuació de cada joc està dividit en quatre moments, anomenats quinzes:
15, quinze.
30, trenta.
Val.
Joc, i se suma el tanto.
Aquestes són les situacions possibles en la puntuació d'un joc:
Quinze net o Quinze res.
A quinzens, Iguals a quinze, si hi ha empat a 15.
Trenta neta, o Trenta per res.
Trenta per quinze, o 30 i 15.
A dos, si hi ha empat a 30.
Val net, o Val per res.
Val per quinze, o Val i 15.
Val per trenta, o Val i 30.
S'anomena Joc sabater quan un equip fa tots els quinzes i el rival cap: Quinze net, Trenta neta, Val net, i el guanya. Per extensió, si una partida acaba sense que un equip aconseguisca cap tanto es diu que ha sigut una partida sabatera.
Per guanyar el joc s'ha de guanyar per 2 o més quinzes, així que el rival ha d'estar a 30 com a molt. En cas d'empat a val ambdós tornen a estar a 30. La que pot ser que siga última pilotada de la partida rep el nom de Val i lo atre, ja que l'equip que es preveu guanyador du val i si aconsegueix el joc s'emporta també lo atre (la victòria).
Escala i corda: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 60. Però existeix el costum de començar la partida iguals a 15.
Frares: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
Frontó: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 40.
Galotxa: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 70.
Galotxetes: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 12.
Llargues: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
Perxa: Cada joc suma 1 tanto, i guanya qui arriba a 10.
Raspall: Cada joc suma 5 tantos, i guanya qui arriba a 25.
Les travesses
La pilota valenciana ha perviscut en gran part gràcies a la juguesca i les travesses que hi anaven relacionades, no és estrany escoltar en acabar la partida els aficionats queixar-se de l'espectacle que han donat els pilotaris perquè aquests no tenien prous incentius per esforçar-se, és a dir, propines.
El públic, tant als
trinquets com al carrer, s'adreça al
marxador, qui s'encarrega de casar les travesses, l'espectador li diu postura (la travessa), si el marxador creu que aquesta té trellat l'atén, li dóna un rebut i replega els diners, per a començar a cantar-la buscant un altre espectador que accepte posar-hi diners en contra.
Aquestes travesses es poden fer al quinze o al joc que immediatament després es disputarà.
Als rojos (o als blaus) 50 euros!
Però és molt més comú escoltar travesses a un resultat determinat de la partida, és a dir, amb quina diferència de tantos ha d'acabar un equip sobre l'altre. En aquest cas el postor, l'espectador que vol fer la travessa, dóna una quantitat de tantos a qui vulga apostar en contra seu. Per guanyar els diners el seu equip ha de guanyar la partida amb aquell marge de tantos o més.
Per exemple, en una partida de
Raspall (que es juga a 25 tantos):
"De cinc per als rojos!"
Vol dir que el travessador creu que l'equip vestit de roig guanyarà la partida 25-15 o millor. O el que és el mateix, que els blaus no arribaran a fer 20.
Vol dir que guanyarien els blaus 60-45.
Pilotaris
Competicions
Professionals
Projecció internacionalJoc internacionalSi bé és cert que moltes modalitats de la pilota valenciana sóc autòctones i úniques, també és cert que forma part d'un conjunt d'esports d'un origen comú. Ha sigut recentment, amb la (re)trobada d'aquests
jocs de pilota que ha sorgit la iniciativa d'enfrontar els millors esportistes en l'anomenat
Joc internacional, una modalitat molt semblant a les
llargues que posa en comú els diferents jocs de pilota practicats arreu d'
Europa i
Amèrica.
Pilota basca
Antigament, les modalitats de
Pilota basca preferides al
País Basc eren el "bote luzea", el "mahi jokoa" i el
laxoa. Les dos primeres ja han desaparegut, mentre que la última encara es practica a la vall de
Baztan i al
País Basc francés. Per les descripcions que es conserven eren del tot idèntiques a les
Llargues valencianes, però amb una pilota de major pes i volum.
A mitjans segle XIX, però, el pilotari "Chiquito de Eibar" popularitzà l'estil indirecte, l'anomenat "ble", és a dir, jugar a pilota contra la paret, del qual l'actual frontó basc n'és l'evolució autòctona.
Una mostra de la compatibilitat entre el joc "a la larga" i les Llargues és que havia jugadors professionals que es guanyaven un bon sou amb les apostes per les partides contra els millors aficionats de cada poble que visitaven, és el cas de l'
aragonés Lagasa i el
valencià Amigó, qui varen fer un bon grapat de desafiaments victoriosos en terres
navarreses (setembre de
1680 a
Pamplona).
L'octubre de
2006, per primer cop, un equip juvenil navarrés jugà a Llargues contra un de valencià en el Dia de la Pilota celebrat a
València. Però, actualment, els contactes entre els dos esports es veuen limitats al frontó, monopolístic per als bascos i minoritari per als valencians. De vegades s'organitzen partides d'exhibició, com l'Open Ciutat de Valencià, amb unes regles particulars (la llargària de la canxa, per exemple), i una pilota d'un pes i diàmetres intermitjos entre les habituals per a cada modalitat.
Jocs Olímpics de Barcelona
La pilota valenciana en l'artL'any 1992 l'artista valencià
Manuel Boix exposà uns gravats en aiguafort i escultures amb motius de la la pilota valenciana sota el títol de
El punt dins el moviment.