Arròs en fesols i naps (en valencià vulgar, Teodor Llorente i Olivares)

Per l’horta, tocant migdia,
plens d’infantil alegria,
ditxosos i satisfets,
tornaven a l’alqueria
dos pobres fematerets.

L’un i l’altre, a l’escoltar
les dotze, que en so de queixa
els cridaven a la llar,
tingueren una mateixa
idea: la de dinar.

Lo més menut, que li guanya
a l’altre que l’acompanya
en vivor, li digué així:
-“Si fores el Rei d’Espanya,
¿què dinaries tu ‘vui?”

Alçant lo front ple d’arraps,
i soltant la llengua prompta,
li contestà: -“¿Pués, no hu saps?
¡Quina pregunta més tonta!...
Arròs en fesols i naps”.

“¿I tu?” –afegí lo major.
Lo menut llançà un suspir,
i torcant-se la suor,
li replicà: -“¿Què he de dir,
si tu has dit ja lo millor?”

Teodor LLORENTE i OLIVARES (1891)