D’ençà del segle VIII, el romanç o llengua “vulgar” va guanyant autonomia davant el llatí, i formes escadusseres d’aquest romanç emergent s’esmunyen ací i allà en els documents, fent manifest el caràcter cada vegada més artificial de la competència llatina dels lletrats. Ja llavors apareixen mostres paleses de la variació dialectal catalana, formada probablement arran de les modalitats del llatí –condicionades ja sigui per la intensitat de la romanització ja sigui pels substrats prevalents en els diversos territoris– que, de l’Empordà a l’Alt Urgell foren bressol de la llengua catalana.
Al llarg dels segles es va consolidant una llengua pròpia, conreada des dels primers moments per grans personatges de lletres. Tanmateix, no faltaren els entrebancs de marginació que les dinasties nouvingudes imposaren al català en l'època moderna; no obstant això, els nou corrents romàntics retornaren el sentiment patrimonial i el desig de recuperació de les arrels genuïnes dels territors de parla catalana, fins a les acaballes del segle XIX en què un nou moviment pren força a Catalunya, el modernisme, i definitivament es consoliden les bases per la normativització i normalització de l'idioma, gràcies a l'embranzida de Prat de la Riba, i a la tasca codificadora de Pompeu Fabra.
Una conjugació de factors d’ordre polític, lingüístic, institucional i social contribuirà de manera decisiva a posar fi a l’anarquia lingüística que caracteritzava les activitats literàries en el tombant
de segle. I no solament a això, sinó també a situar el català al nivell de les llengües estandarditzades en un període relativament breu.
de segle. I no solament a això, sinó també a situar el català al nivell de les llengües estandarditzades en un període relativament breu.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada