Poema "Arbres" (Flor Natural dels Jocs Florals de València de 1955, per Martí Domínguez i Barberà)

“Més que per naixença, s’és bord si es balafia
l'heretat patrimoni”


I

La llengua és a la Pàtria lo que a la terra els arbres:
l’arrelam que l’apreta, els troncs que l’ennoblixen,
les branques que s’eixamplen per donar-li son ombra
i a la volta son fruit.

Sense arrels, són les terres pur espai geològic.
La Lluna no té arrels i per això està morta.
El poble que les talle és que vol baratar-se
per Sahara o Sibèria.

Sense troncs no hi ha vida. Ells són trespol, són llenya;
són el llit, són la taula... Dels boscs ixen els màstils
i les naus... Déu mateix –sent Déu– per a salvar-nos

va caldre de dos troncs.

Sense flor en les branques, sense verdor de fulla,
no hi ha fruit ni collita: no hi ha ni vi ni pa.
Calgué per al Banquet socràtic o apostòlic
del blat i del raïm.

Ai del poble que talla els seus boscs mil·lenaris

i abandona els solcs patris de les pròpies collites!...

Més que per la naixença, s’és bord si es balafia
l’heretat patrimoni.

La terra valenciana, com aquella donzella
que vora l’aigua blava brodava en sedes fines,
per al bon foraster té el sí de novençana...
Ací tot s’arraïla!

Per això és gran i rica de collites i llengües:
del lluntà ressò ibèric, d’elegàncies llatines,
d’aràbigues metàfores, de castellanes pàgines,
del dolç parlar indígena.

Del vell idioma ibèric –com un espill a trossos–
queda a lo llarg i l’ample de nostra Geografia,
batejant monts i viles, cimals, camins o séquies,
un soroll topogràfic.

València féu ben seua la llengua de Virgili...
Ah la glòria llarguíssima dels llatins de València!
Vers, retòrica, làpides en Xàtiva o en Llíria,
en Elx, Dénia o Sagunto!

Vers ferreny de Prudenci cantant a Vicent Màrtir;
Himnes litúrgics propis de nostra Seu; solatge
del llatí fermentat en el que el rei En Jaume
ens donà Privilegis.

El llatí enciclopèdic d’Arnau de Vilanova;
llatinistes insignes del gran segle XIV:
Jaume Conesa, Antoni Vilaragut Visconti,
Bonifaci Ferrer...

Mai la llengua del Laci serà ací forastera...
En ella Lluís Vives dictà son magisteri;
i encara estava viva en la València culta

de la centúria dívuit.

Grans poetes de Dénia, d’Alzira, d’Almussafes,
cantaren el Montgó, el Xúquer, l’Albufera,
en un àrab polícrom..., i ploraren planys tendres
quan perderen València...

Son idioma, Castella, com els xiquets que baixen
de la Meseta calda, per a prendre banys d’ona,
portà al mar de València; amb el joglar venia
des de Medinaceli.

Ja fadrí, tot un home, tornà ací en companyia
de Lope i de Cervantes; i afincà junt al Túria,
on Gil Polo cantava, on fon Guillem de Castro
l’hereu del “Romancero”...

Per les festesw del Corpus, en “autos” eucarístics,
l’inicià Timoneda; i tastà suculències
fragants d’ingeni i pebre, en casa Valeriola,
convidat pels “Nocturnos”.

Mayans en ell ens deixa la “Vida de Cervantes”,
i convertint-lo en marbre Querol el cisellava;
per Blasco, junt al mar, llargs banys de sol prenia;
amb García Sanchiz pels continents redola,
i en els colors s’enriquia, amb clars valencianismes,
en Miró o Azorín...

Nascuda junt al Duero, has tingut moltes dides,
llengua de les Espanyes, estesa hui a mig món...
De llet mediterrània, en un pit de València,
has mamat glops suavíssims.

I enmig del bosc ombrívol de totes estes llengües,
s’alça el tronc de l’idioma que nostre poble parla,
nodrit per lo llatí, però d’arrels que hi eren
abans que els Argonautes.

II

Filla del sol, de l'aigua i de la terra,
oh llengua dels meus pares, que s'aferra
a no morir!, encara en plans i en serra
conserves nostre suc, com oli en gerra!

Ens va entrar el llatí pel sol naixent;
gòtic pel nord; l'àrab, pel sud brusent;
a llengua de Castella, pel ponent...
Tu no has vingut. Tu eres nostre rent!

Roïnat el tronc, rebrots tendríssims cries;
Si enllosaren la terra, brotaries
per les mateixes juntes... I en pocs dies
les lloses més pesentes alçaries.

Però l’arrel no és prou. Si se la priva
del tronc i del ramatge, mai arriba
a quallar ni la poma ni la oliva.
Sense les dents, qué lletja és la geniva!

Com el raïm penjat en el cep rull
–que en la verema de setembre es cull–
canta allà endins, fet most, de l’ample trull,
jo escolte baix la terra lo teu bull.

Però el vi no jau sempre en la bodega:
puja als salons, en lo pitxer navega
omplint els gots; i quan al cor aplega,
tristors i boires sorollós ofega.

Ai, germans meus, què hem fet de nostra vinya?
Què, dels pinyons, balafiant la pinya?
Per què hem renyit amb el passat, amb rinya
que ara ens amera de tarquim i tinya?

Anell obert que trenca una cadena,
a nostra llengua anem girant l’esquena:
llengua de Sant Vicent, del Cel antena,
de qui Cervantes féu lloança plena!

València no pot mai, és veritat,
deixar de donar rec a l’heretat

de Lope i de Rubén, que ha cultivat
amb les pròpies aïnes i forcat.

Lluís Bertran féu sembra colombiana;
en Mèxic, de Mar-Gil s’ou la campana:
son roser blanc Martí plantà en l’Havana
el “che” porteny, fillol del nostre, grana...
Quants esqueixos de soca valenciana!...

Ai somriure d’Amèrica ponzella,

junt a ta rosa encara té, novella,
Xúquer i Túria l’aigua molt vermella,
en rec, per a la llengua de Castella.

Mes per això és dual el nostre goig,
i no hem de fer, mesclant els òptims vins

de dos hermoses llengües, glops roïns...

En un got el vi blanc; en l’altre, el roig.

Oh mare Espanya, una i trina en veus:
estos horts llevantins també són teus...
No ploraries ni et faries creus
si els vegeres morir llampats i greus?

Mes vosaltres mateixa, bons germans,
què heu fet dels patrimonis valencians?
Plens d’ortigues els predis casolans,
tindre –només pensem– fines les mans...

L’esgarrany en la pell... és proletari?
Qui pense així, no pujarà al Calvari...
Cregueu que és bo deixar al poble solitari?
Tu, Universitat? Tu, Seminari?...

Talleu, talleu els boscs de la muntanya,
desguarniu de vells troncs els flancs d'Espanya;
que les pluges descarnen llur entranya...,
aplaneu... preparant la invasió estranya!...

Això voldria el vàndal a cavall:
terra llisa i sense arbres, ben avall...
Per detindre'l, què feu? Jo, a colps de mall,
estos versos ferrenys forgí de quall.

Versos de ferro que voldrien ser
com la cera i com l’oli llumener;
ciri i llàntia que ardira un any sencer
davant i als peus de Sant Vicent Ferrer.

Quan ell anava per lo món, amb pressa
d’il·luminar-lo amb sa paraula encesa,
l’arbre de nostra llengua, què gran fon!
Ses branques s’eixamplaven a mig món.

En sos ramatges era etern l’estiu:
les aus del cel en ells feien son niu,
i els omplien de càntics matinals,
de les que treia el Sant lliçons morals.

Tot era en sa paraula clar espill:
la merla empapussant el tendre fill,
el negre corb, la terrerola fina,
l’apòleg del falcó i de la gallina...

I entre eixos càntics matinals i alegres
sa veu, niu feia en la lluntana orella;

i era un pardalet més: una oronella
lluint junt al pit blanc les ales negres...

En suggestiva conjunció barroca

de signe migeval, bé se diria
que la Creació sencera se’n venia
cridà pel Sant, en torn de l’ampla soca.

Allí la font i el riu, l’aire i la vela,
el sol, la Lluna, el núvol i l’estrela;
raboses, sagrantanes i formigues;
perfums de roses i picors d’ortigues...

Els reptils que fan llit en terra molsa,
els peixetsde la mar o d’aigua dolça;
els crims, les rinyes o les obres bones,
les subtils galindaines de les dones...
La Mort, pont de la Vida i el Juí:
Infern o Glòria per a sempre al fi.

Terra i Cel, tot cabia en nostre idioma...
era bram i festeig; bou i coloma.
L’arbre creixia... El bon Sant, tots els dies,
l’orejava en un vol d’Ave-Maries.

Cavallers, capitans, frares, notaris,
de doctes proses i de versos varis
engarlandaren l’arbre, al sol naixent
de l’Humanisme i el Renaixement.

De Jordi de Sant Jordi el dolç plany llarg,
i el líric, ample i gloriosíssim arc
de Jaume, Pere, Arnau i Ausiàs March.

La Crònica immortal, blava i vermella,

de Muntaner, senyor de Xirivella;
el gentil vers de Roïç de Corella...

“Espill” de Jaume Roig, càustic tonell
gotejant sempre un agre vi novell;

“Tirant lo Blanc”, de Galba i Martorell...

“Olives” picantoses que recull
Fenollar en s’almàssera, a crumull,
“Somni” en que es mou febrós Jaume Gaçull...

Al llatí clàssic trau Canals son grill;
Andreu Febrer, al Dante son espill;
i al mateix Kempis greu, sec i senzill,
dels vergers, Miquel Pérez, el fa fill.

Amant la gentilesa valenciana
de bat a bat li obrí sa castellana
finestra, lo Marqués de Santillana...
I l’ornaren de seda llevantina
Manrique, Garcilaso i De Cetina.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

A les mil veus que en l’arbre gegant sonen,
altres moltes en nostre temps responen:
veus de la Renaixença i dels moderns
que arrere deixen els més durs hiverns.

I per damunt de tot, queda la veu
viva del poble pla, filla de Déu.
Borbolla el valencià pertot arreu:
d’Elx al Maestrat, d’Alcoi a Vinaròs:
cast en Morella, altiu en Guadalest,
fort en Biar..., anacreòntic, llest,
enmig dels tarongers i els camps d’arròs.

I sona més enllà, va fent son niu
en els pobles lluntans on l’aigua riu...,

idioma ritual del regadiu!
Sentint-se bon germà, mai foraster,

sona en Provença, on l’arròs es cria,
bull en les almarjals d’Andalusia
i els verds tarongerals ompli e Alger.

Encara el cor dels espanyols alegra
–portat pels hòmens de la brusa negra–
quan se l’ou ressonar, humil i llis,
guaitant del dia les clarors primeres,
en els mercats de Liverpool i Amberes,
d’Hamburgo, de Ginebra o de París.

Vui te estén el Comerç, l’Agricultura,
ahir, les nobles vies cortesanes...
Mentres la Cort Papal dels Borges dura,
decores les estàncies Vaticanes;
i com gesmil que al tronc més gros s’enrosca,
de “Sant Angelo” fas, la mola fosca,
florir per finestrals i barbacanes.

Rampant gerani que en el mur s’enredra,
de “Castel Nuovo” i de Sant Elm la pedra
engarlandares, dut per les famílies
dels cavallers d’Anfós, a les Sicílies.

Son cavil diví-humà l’altre Ferrer
per Avinyó i Grenoble amb ton fil llaura,
i en sa casa de Bruges, matiner,
Vives et parla espai amb sa muller,
la dolça Margarida de Valldaura...

Als Reis Catòlics o Carles V fas via
de l’Embaixador Vich en companyia
o en les lletres del Sant Duc de Gandia...
_______

Llengua de Sant Vicent, de gràcia plena,

de la que el Sant fon làmpara i antena...:
en nostre món amarg, per dolces vies,
com d’eixa antena amplificada ona,

et porten, comerciant ses llepolies,
per Espanya i el món, els de Xixona.

Casi sense cultiu, advers l’oratge,
l’estral fent llenya en son millor ramatge...
valencians! ací està, viu i sencer,
l’arbre immortal de Sant Vicent Ferrer.


III

Recordeu el miracle de Morella?
Una mare enfollida i borbollant,
matà a son fill per obsequiar al Sant.
Quan el dinar esplèndid s’escudella,
Sant Vicent, percatant-se, es posa dret:
invoca a Déu, amb fèrvida paraula,
alça la mà..., i al beneir la taula,
dels trossos fumejants, surt el xiquet.

Ai, València, que com la mare aquella,
destrosses de ta parla el tendre fill!
Sant Vicent va lliurant-te del perill
i te’l torna sencer, com en Morella.
Promet-li al Sant deixar vanes follies
i mare ser, de vui en avant, com toca:
apreta’t de son arbre a l’ampla soca
i deixa, als ulls de Déu, córrer tos dies.

MARTÍ DOMÍNGUEZ i BARBERÀ