El vigilant en el camp de sègol (J. D. Salinger, Ed. Empúries)

El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger està considerada una de les millors novel·les del segle XX. Fins aquí bé, però s’ha de dir que part de la seva popularitat i que sigui un dels llibres més llegits (sense treure-li el seu mèrit literari en cap moment) es deu també, baix el meu punt de vista, a la morbositat que desperta la seva lectura. M’explico: El vigilant en el camp de sègol, a part dels elements que escandalitzaren en el seu moment a la societat, com els insults que apareixen reiteradament pàgina rere pàgina i les contínues referències a l’alcohol, les drogues i el sexe (elements pels quals molts es sentiren atrets per la novel·la en qüestió), és un llibre que agafà molta força i més fama de la que ja gaudia degut a l’assassinat de John Lennon. El seu assassí, Mark David Chapman, confessà que sentia una especial predilecció per aquesta obra de Salinger. Assegurà que s’havia comprat una edició aquell dia mateix abans de matar a Lennon i que l’havia estat llegint mentre esperava que la policia el detingués. Qui no es sentiria doncs temptat a llegir-lo?

Anècdotes a part, he dir que és una novel·la que no m’ha entusiasmat. La història que narra Salinger no ha aconseguit atrapar-me. És simple, massa senzilla, però com a crítica a la societat i la forma en que tracta el tema de la solitud reconec que està força, tot i que a mi no m’ha acabat de convèncer. D’aquesta temàtica he llegit molts altres llibres i al meu parer millors. A més a més, algun cop a la vida crec que tots ens em sentit més o menys sols, per les circumstàncies que siguin. Jo mateixa, sense anar més lluny. Malgrat tot, aquest fet no ha aconseguit que m’identifiqui amb el protagonista, en Holden Caulfield, sinó més aviat el contrari. En tot moment he sentit una gran antipatia cap a ell i l’odi que demostra constantment cap a tot allò que l’envolta m’ha arribat a cansar, perquè estar sol o sentir-se sol, diferent als demés, necessàriament no és, que jo sàpiga, sinònim d’odi, tal com li passa a en Holden, un odi que no entenc. Per què quan es parla d’adolescents sempre es té tendència a perfilar-los com si tots fossin iguals? No crec pas que sigui així.

Pocs clàssics m’han decebut. El vigilant en el camp de sègol ha estat una de les poques excepcions. Em fa l’afecte que és una d’aquestes obres que estan massa sobrevalorades.

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/segol/index.htm