ENTREVISTA A L’ESCRIPTOR FRANCESC MOMPÓ I VALLS
(Treball de l'assignatura de "Recursos, procediments i tècniques del periodisme cultural", del "Màster d'Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: aplicacions al context valencià", itinerari Empreses Editorials, de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València).
(Treball de l'assignatura de "Recursos, procediments i tècniques del periodisme cultural", del "Màster d'Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: aplicacions al context valencià", itinerari Empreses Editorials, de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València).
Francesc Mompó publica Amable en l’Editorial Tabarca,
obra guanyadora del VII Premi de Novel·la Juvenil
“Ciutat de Torrent”
Francesc Mompó i Valls (1955, l’Olleria, Vall d’Albaida), llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, graduat en psicologia i Mestre de Valencià, exerceix com a professor de valencià a l’Educació Secundària. Ha estat coautor de diversos llibres de text orientats a l’ESO.
Ha publicat articles de crítica literària a la revista Arana, i llibres d’homenatges a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà publicats per la Forest d’Arana, així com poemes en revistes del País com ara Tendur o On brama la tonyina. Ha participat en les tertúlies poètiques de la Forest d’Arana; en actes organitzats pel col·lectiu l’Olla; en homenatges a Fuster, Estellés, Brossa o Joan Valls i en actes organitzats per la Reial Societat Econòmica d’Amics del País. També ha estat conferenciant en temes d’animació lectora en diversos instituts de secundària.
La literatura de creació ocupa una part essencial de la seua vocació, on podem inventariar obres com el poemari Viàtic marí, amb què guanyà el premi La Forest d’Arana (1994), o la trilogia formada per les novel·les Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus. Les novel·les L’elegit (finalista Premi “Ciutat de Torrent” 2003), Els greixets (finalista Premi Novel·la Juvenil “Ciutat de Burriana” 2005) i Amable (Premi Narrativa Juvenil “Ciutat de Torrent” 2005) són altres de les seues novel·les més reeixides. En literatura per a adults, és autor de la novel·la L’esparver, que de moment roman inèdita. Actualment, a més de l’obligació professional, l’ocupa la tasca d’enllestir nous projectes literaris.
Amable conta la història vital d'un alumne de quart curs de l'ESO, anomenat Amable Boix, i les circumstàncies que l'enfrontaran amb un entorn no tan afable com el seu nom.
Amable ha passat la infantesa protegit per sa mare, Roser Boix, que va tenir cura d’ell sense l’ajuda d’un pare que sols existí una nit. Tanmateix, arribat ara el moment de l’adolescència, Amable no voldrà ja aquest suport sinó que buscarà enfrontar-se tot sol a una realitat que sovint confon amb els seus desigs. Els malentesos i els anhels frustrats en la relació amb l’única persona de l’institut que li és simpàtica, Teresa, les burles i bromes d’alguns companys, com Sergi, o la incomprensió dels professors de l’institut, com la seua tutora, entrebancaran el camí d’Amable. Les nits sense èxit pels locals de la ciutat, els vexatoris jocs dels companys que deriven en violència i les injustícies rebudes que no sap denunciar, augmentaran el cúmul de tristeses d’Amable. Així, assistim al periple d’un heroi tràgic, Amable, en el recorregut d’una sèrie d’etapes que el menaran fins un desenllaç sorprenent i colpidor. Com un gat insegur i encara xicotet, Amable es disposa a travessar la via difícil i transitada de l’adolescència. Aquesta marxa accidentada cap a l’altra vorera serà una marxa per l’infern de l’assetjament escolar. Una marxa al llarg de la qual sabrem si Amable aconsegueix de reeixir i travessar la via o pel contrari s’enfonsa en un infern que pot més que ell.
L'entrevista
Hem concertat una entrevista amb l’autor ressenyat, guardonat amb el VII Premi de Novel·la Juvenil “Ciutat de Torrent”, perquè ens faça cinc cèntims del seu tarannà com a escriptor, l’estructura conceptual profunda de l’obra, i les motivacions que l’han dut a tractar un tema tan d’actualitat en un sector social d’un tram d’edat i una problemàtica específica, de la qual és coneixedor per la seua faceta de psicopedagog, educador en un institut de l’Horta de València.
- La novel·la Amable ha guanyat el Premi Ciutat de Torrent. Què significa per a un autor obtenir un guardó literari?
- Bé, és un reconeixement important. L’escriptor està moltes hores en solitari solcant els misteris del blanc. Hi aboca ànsies i sensacions, fa nàixer personatges i els amolla en un món fet a la seva mesura, crea històries i les viu amb ells. I tot això ho fa sol, sense tenir la seguretat que no està errant. La por que tot siga un desgavell sempre està present. Si a la fi, un jurat, un grup de gent entesa, et diu que el que has fet té un mínim de dignitat i arrisca per tu i et guardona, doncs és un esperó per continuar. I si, a més a més, aquesta corona d’olivera va acompanyada d’un pessiguet d’argent, doncs tant millor. No hem d’oblidar que l’escriptor també té, com qualsevol altre mortal, un seguit de misèries que ha d’assaciar.
- Al fil de la resposta anterior, en aquest País es pot viure de l’escriptura? És a dir, la “professionalització de l’escriptor” s’hi pot donar.
- Rotundament i redona no. El mite de la professionalització de l’escriptor solament es dóna en uns pocs casos i sempre va lligat als interessos de les editorials potents. I, ni el nostre País té editorials tan potents, ni existeix un públic lector tan extens que puga segregar la independència professional d’un escriptor. Almenys, en català. Vaja... de ser que alguna editorial multinacional li pegara per descobrir entre alguna obra d’un escriptor nostrat un Harry Potter. Bé, aquestes coses són com descobrir un Ronaldinho entre els ravals de València, o canviar el signe de la batalla d’Almansa tres-cents anys després.
- Quins reptes ha d’acarar un lletraferit de novel·la juvenil en la nostra societat?
- Pense que el repte és més desafiant que per a la novel·la dita d’adults. I crec que ho és solament per la variable adequació, que en aquest cas és bastant determinant. M’explique: una vegada s’ha decidit el tema que es vol treballar, com en qualsevol obra, se’t planteja una aporia, que per definició no té solució. El destinatari de la novel·la juvenil és principalment el jovent, és clar. I aquest, ho fa majoritàriament dintre del programa de lectures de l’institut. Aleshores l’obra l’ha de posar el professor. I és ací on ve el dilema: a qui ha d’agradar l’obra, al professor o a l’alumne? Per deformació professional –jo també sóc professor– tenim tendència els docents a traure-li el major suc possible a les lectures que posem a l’alumnat; la qual cosa ens duu a cercar obres que nosaltres creiem que tenen molt de nivell (estructural, registre lingüístic, literari, educatiu...) i moltes vegades fem tries que als alumnes els resulten avorrides. D’altra banda, aquelles que són del gust de molts alumnes, pensem que són massa superficials o fóra de context per a posar-les. Aquesta dicotomia també la tenim els escriptors quan estem creant-les i, li ho assegure, no és gens fàcil trobar una fórmula adequada. A més a més, en aquest beneït País encara estem menjant-nos entre nosaltres sobre quin estàndard utilitzar i buscant fantasmes nòrdics sense veure el gran perill lingüicida que ens ve de ponent.
- La novel·la Amable ha guanyat el Premi Ciutat de Torrent. Què significa per a un autor obtenir un guardó literari?
- Bé, és un reconeixement important. L’escriptor està moltes hores en solitari solcant els misteris del blanc. Hi aboca ànsies i sensacions, fa nàixer personatges i els amolla en un món fet a la seva mesura, crea històries i les viu amb ells. I tot això ho fa sol, sense tenir la seguretat que no està errant. La por que tot siga un desgavell sempre està present. Si a la fi, un jurat, un grup de gent entesa, et diu que el que has fet té un mínim de dignitat i arrisca per tu i et guardona, doncs és un esperó per continuar. I si, a més a més, aquesta corona d’olivera va acompanyada d’un pessiguet d’argent, doncs tant millor. No hem d’oblidar que l’escriptor també té, com qualsevol altre mortal, un seguit de misèries que ha d’assaciar.
- Al fil de la resposta anterior, en aquest País es pot viure de l’escriptura? És a dir, la “professionalització de l’escriptor” s’hi pot donar.
- Rotundament i redona no. El mite de la professionalització de l’escriptor solament es dóna en uns pocs casos i sempre va lligat als interessos de les editorials potents. I, ni el nostre País té editorials tan potents, ni existeix un públic lector tan extens que puga segregar la independència professional d’un escriptor. Almenys, en català. Vaja... de ser que alguna editorial multinacional li pegara per descobrir entre alguna obra d’un escriptor nostrat un Harry Potter. Bé, aquestes coses són com descobrir un Ronaldinho entre els ravals de València, o canviar el signe de la batalla d’Almansa tres-cents anys després.
- Quins reptes ha d’acarar un lletraferit de novel·la juvenil en la nostra societat?
- Pense que el repte és més desafiant que per a la novel·la dita d’adults. I crec que ho és solament per la variable adequació, que en aquest cas és bastant determinant. M’explique: una vegada s’ha decidit el tema que es vol treballar, com en qualsevol obra, se’t planteja una aporia, que per definició no té solució. El destinatari de la novel·la juvenil és principalment el jovent, és clar. I aquest, ho fa majoritàriament dintre del programa de lectures de l’institut. Aleshores l’obra l’ha de posar el professor. I és ací on ve el dilema: a qui ha d’agradar l’obra, al professor o a l’alumne? Per deformació professional –jo també sóc professor– tenim tendència els docents a traure-li el major suc possible a les lectures que posem a l’alumnat; la qual cosa ens duu a cercar obres que nosaltres creiem que tenen molt de nivell (estructural, registre lingüístic, literari, educatiu...) i moltes vegades fem tries que als alumnes els resulten avorrides. D’altra banda, aquelles que són del gust de molts alumnes, pensem que són massa superficials o fóra de context per a posar-les. Aquesta dicotomia també la tenim els escriptors quan estem creant-les i, li ho assegure, no és gens fàcil trobar una fórmula adequada. A més a més, en aquest beneït País encara estem menjant-nos entre nosaltres sobre quin estàndard utilitzar i buscant fantasmes nòrdics sense veure el gran perill lingüicida que ens ve de ponent.
- Centrem-nos en la novel·la que ens ocupa. Per què Amable? Vull dir, per què aquest nom per al personatge?
- Sí, millor. Amable és un nom rotund. Dic rotund per la seva polisèmia. És evident que tant com a qualificatiu com a substantiu ens ve de seguida al cap la seva significança; però no com a nom de persona, ja que és bastant escàs. I hi rau la seva contundència. T’estranya quan comences a llegir-la que hi haja un personatge que es diga “Amable” i que a més a més siga l’antiheroi d’una història tan poc amable. Amable, com el seu nom indica, es fa d’amar, però també d’odiar per ser com és. I d’ací trau força suficient per a convertir-se en un arquetip. Són uns quants els amables que hi ha a tots els centres. Evidentment, espere que no amb la planeta que li espera al nostre personatge.
- I ja posats, per què el tema de l’assetjament escolar?
- Bé, com ja crec que he indicat adés, quan comences a escriure, millor dit, en la gènesi primigènia, sols vogir uns quants temes fins que et decideixes per un. I aquest, per desgràcia està sent de massa volada darrerament. Vaig pensar que era un tema suficientment proteic per a esfilagarsar una novel·la. I, a més a més, reunia un bon grapat de valors educatius.
- Més preguntes directes: per què un final tan fort?
- Me’l vaig pensar molt. Cosa no molt habitual en mi perquè sóc més escriptor d’intuïció que de planificació excessiva. Però en aquest cas sí que escrivia amb mi el psicopedagog que porte darrere, i va ser un final ben meditat. Si jo haguera pres la decisió de fer-li un final “amable”, el lector model, el jovent que està veient o participant en casos semblants, acabaria de llegir l’obra, la deixaria al prestatge corresponent i seria una novel·la més que havia llegit. Tanmateix, amb un final com aquest –i ho he comprovat amb molts alumnes– la història no se’ls acaba de desenganxar dels dits; cosa que obliga a continuar parlant-ne i a acarar el tema de l’assetjament des de la seva individualitat.
- Com pot un individu, com li passa al personatge, esgolar-se per un procés de degradació tan greu?
- Com podem veure al llarg de l’obra, des del mateix engendrament que el veiem mamprendre el rol d’antiheroi. Immediatament, com les mosques a la mel, la vida se li tira al damunt. Tots som culpables. En major o menor mesura, tots som culpables.
- Vol dir això que hi ha gent que pot nàixer predestinada a ser víctima de l’assetjament?
- Pense que sí. Tots hem estat un poc víctimes d’aquest concepte. Qui no ha rebut pressions més o menys fortes en el nostre procés educatiu? Tots n’hem rebudes, però la immensa majoria desenvolupàrem mecanismes d’autodefensa i de fuita que feren deixatar les pressions. Ara bé, hi ha individus, que per diverses raons no en són capaços. I això sembla que és una ença, un reclam per a alguns, i en són víctimes. En aquests casos, la societat en general i el sistema educatiu en particular, tenen -tenim- una tasca a resoldre.
- Bé, aprofitant que hem barrejat alguns enfocaments en aquesta entrevista, provem de posar-hi llum: un autor de novel·la juvenil, en aquest cas vosté, escriu per transmetre uns valors? O senzillament ho fa per crear bellesa en el llenguatge, que seria una definició primigènia de la literatura?
- És una pregunta molt bona. Més enllà de la meua tasca professional com a professor, més enllà del rol d’escriptor de novel·les juvenils, em considere escriptor i no em concep dintre d’una carcassa que em limite excessivament. Sí, és la creació de bellesa amb el llenguatge la que m’enamora. Tot i que no sempre ho aconseguesca, és clar.
- Per acabar, quina resposta li agradaria donar a una pregunta que no li haja formulat?
- Sí, hi ha un enfocament que m’agradaria comentar. És un tema que pense que els professors estem errant bastant. La literatura és art, i l’art és plaer. Quan fem llegir una obra als alumnes oblidem aquesta màxima moltes vegades i els posem un fum de treball sobre ella (exàmens, anàlisis, ressenyes, entrevistes, comentaris...). Amb això crec que estem aconseguint el contrari del que cerquem, que és que l’alumnat s’afeccione a la lectura i els agrade. Sé que ho fem perquè creiem que pedagògicament aprendran més, però crec que errem. Que l’alumnat llija, però que llija per gaudir-ne. Fa el mateix si un alumne li ha tret més suc i un altre menys; tots dos han passat una bona estona gaudint de la lectura i amb això han complit. La resta de treballs ja els faran del llibre de text. Jo, com a escriptor, vull que els joves s’ho passen bé llegint-me; no vull que maleïsquen les meues novel·les perquè s’hi hagen d’examinar.
Antoni Teruel i Barberà
(Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.
Departament de Filologia Catalana)
- Sí, millor. Amable és un nom rotund. Dic rotund per la seva polisèmia. És evident que tant com a qualificatiu com a substantiu ens ve de seguida al cap la seva significança; però no com a nom de persona, ja que és bastant escàs. I hi rau la seva contundència. T’estranya quan comences a llegir-la que hi haja un personatge que es diga “Amable” i que a més a més siga l’antiheroi d’una història tan poc amable. Amable, com el seu nom indica, es fa d’amar, però també d’odiar per ser com és. I d’ací trau força suficient per a convertir-se en un arquetip. Són uns quants els amables que hi ha a tots els centres. Evidentment, espere que no amb la planeta que li espera al nostre personatge.
- I ja posats, per què el tema de l’assetjament escolar?
- Bé, com ja crec que he indicat adés, quan comences a escriure, millor dit, en la gènesi primigènia, sols vogir uns quants temes fins que et decideixes per un. I aquest, per desgràcia està sent de massa volada darrerament. Vaig pensar que era un tema suficientment proteic per a esfilagarsar una novel·la. I, a més a més, reunia un bon grapat de valors educatius.
- Més preguntes directes: per què un final tan fort?
- Me’l vaig pensar molt. Cosa no molt habitual en mi perquè sóc més escriptor d’intuïció que de planificació excessiva. Però en aquest cas sí que escrivia amb mi el psicopedagog que porte darrere, i va ser un final ben meditat. Si jo haguera pres la decisió de fer-li un final “amable”, el lector model, el jovent que està veient o participant en casos semblants, acabaria de llegir l’obra, la deixaria al prestatge corresponent i seria una novel·la més que havia llegit. Tanmateix, amb un final com aquest –i ho he comprovat amb molts alumnes– la història no se’ls acaba de desenganxar dels dits; cosa que obliga a continuar parlant-ne i a acarar el tema de l’assetjament des de la seva individualitat.
- Com pot un individu, com li passa al personatge, esgolar-se per un procés de degradació tan greu?
- Com podem veure al llarg de l’obra, des del mateix engendrament que el veiem mamprendre el rol d’antiheroi. Immediatament, com les mosques a la mel, la vida se li tira al damunt. Tots som culpables. En major o menor mesura, tots som culpables.
- Vol dir això que hi ha gent que pot nàixer predestinada a ser víctima de l’assetjament?
- Pense que sí. Tots hem estat un poc víctimes d’aquest concepte. Qui no ha rebut pressions més o menys fortes en el nostre procés educatiu? Tots n’hem rebudes, però la immensa majoria desenvolupàrem mecanismes d’autodefensa i de fuita que feren deixatar les pressions. Ara bé, hi ha individus, que per diverses raons no en són capaços. I això sembla que és una ença, un reclam per a alguns, i en són víctimes. En aquests casos, la societat en general i el sistema educatiu en particular, tenen -tenim- una tasca a resoldre.
- Bé, aprofitant que hem barrejat alguns enfocaments en aquesta entrevista, provem de posar-hi llum: un autor de novel·la juvenil, en aquest cas vosté, escriu per transmetre uns valors? O senzillament ho fa per crear bellesa en el llenguatge, que seria una definició primigènia de la literatura?
- És una pregunta molt bona. Més enllà de la meua tasca professional com a professor, més enllà del rol d’escriptor de novel·les juvenils, em considere escriptor i no em concep dintre d’una carcassa que em limite excessivament. Sí, és la creació de bellesa amb el llenguatge la que m’enamora. Tot i que no sempre ho aconseguesca, és clar.
- Per acabar, quina resposta li agradaria donar a una pregunta que no li haja formulat?
- Sí, hi ha un enfocament que m’agradaria comentar. És un tema que pense que els professors estem errant bastant. La literatura és art, i l’art és plaer. Quan fem llegir una obra als alumnes oblidem aquesta màxima moltes vegades i els posem un fum de treball sobre ella (exàmens, anàlisis, ressenyes, entrevistes, comentaris...). Amb això crec que estem aconseguint el contrari del que cerquem, que és que l’alumnat s’afeccione a la lectura i els agrade. Sé que ho fem perquè creiem que pedagògicament aprendran més, però crec que errem. Que l’alumnat llija, però que llija per gaudir-ne. Fa el mateix si un alumne li ha tret més suc i un altre menys; tots dos han passat una bona estona gaudint de la lectura i amb això han complit. La resta de treballs ja els faran del llibre de text. Jo, com a escriptor, vull que els joves s’ho passen bé llegint-me; no vull que maleïsquen les meues novel·les perquè s’hi hagen d’examinar.
Antoni Teruel i Barberà
(Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.
Departament de Filologia Catalana)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada