Les Constitucions més liberals van ser les de 1812, 1869 i 1873, i fins i tot s'hi podria incluir la de 1876. Aquestes constitucions promulgaven un ampli dret de llibertats, encara que també hi havia diferències entre elles. Totes proclamaven la religió Catòlica com l’única religió de l’Estat espanyol, és a dir, com la religió oficial, però només la de 1812 i la de 1876 prohibien qualsevol altra religió, encara que aquesta darrera hi oferia una certa tolerància.
Les constitucions de 1812 i de 1837 proclamaven una sobirania nacional; en canvi, la de 1845 i la de 1876 proclamaven una sobirania compartida, que requeia en el rei i en les Corts. A més, aquestes dues constitucions van crear dues cambres parlamentàries, el Congrés i el Senat, fet que no va passar a la resta de constitucions. Però el que sí que proclamava la Constitució de 1812, “La Pepa”, era una divisió de poders: el poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts, i el judicial en els jutges professionals i independents.
També hi havia diferències a l’hora de poder ser senador. La Constitució de 1837 deia que només podia ser-ho un espanyol, major de 40 anys i que tingués les circumstàncies que determinés la llei; la Constitució de 1845 deia que ho podia ser qui fos espanyol, tingués més de 30 anys i pertanyés a una classe en la qual la seva renda fos superior a 30.000 reals; la Constitució de 1869 demanava que el senador havia de ser espanyol, de més de 40 anys i haver estat en uns dels següents càrrecs alguna vegada: president del Congrés, ministre, diputat, ambaixador, rector d’Universitat, president d’alts tribunals, capità general o almirant, alcalde de pobles de més de 30.000 habitants, etc.; i per últim, la Constitució de 1873 deia que només podia ser senador un ciutadà espanyol de més de 40 anys.
La Constitució de 1837 i la de 1845 proclamaven que cada província havia de nomenar un diputat almenys per cada 50.000 habitants de la seva població; la Constitució de 1869 deia que havia de ser per cada 40.000 habitants, i triat per la llei electoral; i la Constitució de 1873 proclamava que havia de ser per cada 50.000 habitants, però havia de ser triat per sufragi universal.
La Constitució de 1812
La Constitució de 1812 va ser anomenada “La Pepa”. Va ser la primera Constitució de l’Estat espanyol i va ser aprovada per les Corts de Cadis sota el regnat de Josep I. Aquesta Constitució establia un sistema de govern molt liberal: proclamava un ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional, sufragi universal i divisió de poders. El poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts; el judicial residia en els jutges professionals i independents. També proclamava el catolicisme com la religió oficial de l’Estat i restringia i castigava la llibertat d’opinió religiosa.
Les constitucions de 1812 i de 1837 proclamaven una sobirania nacional; en canvi, la de 1845 i la de 1876 proclamaven una sobirania compartida, que requeia en el rei i en les Corts. A més, aquestes dues constitucions van crear dues cambres parlamentàries, el Congrés i el Senat, fet que no va passar a la resta de constitucions. Però el que sí que proclamava la Constitució de 1812, “La Pepa”, era una divisió de poders: el poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts, i el judicial en els jutges professionals i independents.
També hi havia diferències a l’hora de poder ser senador. La Constitució de 1837 deia que només podia ser-ho un espanyol, major de 40 anys i que tingués les circumstàncies que determinés la llei; la Constitució de 1845 deia que ho podia ser qui fos espanyol, tingués més de 30 anys i pertanyés a una classe en la qual la seva renda fos superior a 30.000 reals; la Constitució de 1869 demanava que el senador havia de ser espanyol, de més de 40 anys i haver estat en uns dels següents càrrecs alguna vegada: president del Congrés, ministre, diputat, ambaixador, rector d’Universitat, president d’alts tribunals, capità general o almirant, alcalde de pobles de més de 30.000 habitants, etc.; i per últim, la Constitució de 1873 deia que només podia ser senador un ciutadà espanyol de més de 40 anys.
La Constitució de 1837 i la de 1845 proclamaven que cada província havia de nomenar un diputat almenys per cada 50.000 habitants de la seva població; la Constitució de 1869 deia que havia de ser per cada 40.000 habitants, i triat per la llei electoral; i la Constitució de 1873 proclamava que havia de ser per cada 50.000 habitants, però havia de ser triat per sufragi universal.
La Constitució de 1812
La Constitució de 1812 va ser anomenada “La Pepa”. Va ser la primera Constitució de l’Estat espanyol i va ser aprovada per les Corts de Cadis sota el regnat de Josep I. Aquesta Constitució establia un sistema de govern molt liberal: proclamava un ampli règim de drets i de llibertats personals, sobirania nacional, sufragi universal i divisió de poders. El poder executiu residia en el rei; el legislatiu residia en les Corts; el judicial residia en els jutges professionals i independents. També proclamava el catolicisme com la religió oficial de l’Estat i restringia i castigava la llibertat d’opinió religiosa.
La Constitució de 1837
La Constitució de 1837 va ser aprovada quan els progressistes van arribar al poder, amb Juan Álvarez Mendizábal com a capdavanter, i van fer una sèrie de canvis. Van aprovar la Constitució de 1837, però també van decretar la desamortització dels béns de l’Església. Aquesta Constitució proclamava la sobirania nacional, la separació de l’Estat i l’Església, el sufragi censatari i la creació de dues cambres legislatives: el Congrés i el Senat. Aquests canvis van consolidar el règim liberal a Espanya, cosa que va afavorir una nova classe de propietaris.
La Constitució de 1845
La Constitució de 1845 va ser aprovada sota el regnat d’Isabel II, amb el suport dels liberals moderats, encapçalats pel general Ramon Maria Narváez. Aquesta Constitució tenia un caire molt més conservador i proclamava una doble sobirania, és a dir, una sobirania compartida, que requeia en dues institucions històriques: la Corona i les Corts. Aquestes es dividien en dues cambres: Congrés i Senat. També es va reduir molt el nombre de ciutadans amb dret a vot, gairebé només podien votar els grans propietaris, i la reina podia nomenar un nombre il·limitat de senadors de designació reial.
La Constitució de 1869
La Constitució de 1869 va ser proclamada per l’Assemblea Constituent quan els lliberals tenien el poder, és a dir, sota la coalició d’unionistes, progressistes i demòcrates, que disposaven d’una àmplia majoria parlamentària. En canvi, a la dreta hi havia el partit carlista i a l’esquerra els republicans federals, que van aprovar la Constitució de 1873.
En aquesta Constitució s’hi proclamava el sufragi universal masculí i un ampli marc de drets i llibertats, inclosa la llibertat religiosa, i es va decantar per una monarquia constitucional.
La Constitució de 1873
La Constitució de 1873 va ser aprovada durant la República federal, amb el català Francesc Pi i Margall com a president, encara que, en realitat, el projecte de Constitució mai va ser aprovat, ja que la República federal no es va arribar a consolidar, per diverses raons: en primer lloc, els republicans van arribar al poder profundament dividits i sense cap projecte clar d’Estat; i en segon lloc, sota el mateix concepte de “República federal” hi havia dos models polítics diferents: el d’una confederació d’estats i el d’un estat federal. Aquesta Constitució preveia la formació de 15 estats federats, als quals s’hi afegirien amb igualtat de drets les colònies.
La Constitució de 1876
La Constitució de 1876 va ser aprovada per les Corts Constituents, que havien estat triades en unes eleccions per sufragi universal masculí convocades pel govern de Cànovas, que tenia el poder i era de signe conservador. Aquesta Constitució proclamava la sobirania conjunta de les Corts i del rei, i dotava el monarca d’àmplies atribucions. Va crear dues cambres parlamentàries, com la Constitució de 1845, que eren el Congrés i el Senat, i que van ser elegides per sufragi censatari. També promulgava una àmplia declaració de drets individuals, proclamava la religió Catòlica com a religió oficial i oferia tolerància als altres cultes, però no plena llibertat.
Entrades
