La llegenda de Huascaran i Huandoy (Luis Rodríguez Ortiz, Llegenda dels yungas de Yungay -Ancash, Perú)

Al regne de la serralada dels Andes al paradís de la Vall del Callejón de Huaylas vivien els déus. El déu Suprem, Inti ( el sol), tenia una filla anomenada Huandoy.

Huandoy era tan bonica com una tendra i fresca orquídia. El seu pare pensava casar-la per a tota l'eternitat amb un déu de bellesa similar i de les mateixes virtuts. Però al cor de la vall, dins el poblat dels Yungas, Yungay, hi vivia un gentil i valent príncep mortal, anomenant Huascarán, que es va enamorar profundament de la bonica Huandoy. La Hunadoy corresponia el gran amor del príncep. Es trobaven d'amagat, eren feliços i sentien una forta passió i tendresa l' un per l'altre.

Quan el déu pare va assabentar-se dels amors entre la seva filla i el príncep mortal, li va suplicar que ho deixés, que viure amb un príncep mortal no era convenient per a una deessa. La passió dels joves prínceps era superior a les súpliques del pare als seus consells i sermons.

Tan gran va ser la ràbia que va sentir el déu suprem, Inti, davant la força d'aquest amor amb un mortal, que va maleir la parella d'amants i els va condemnar per sempre i per a l'eternitat a viure separats. Els va convertir en dues grans muntanyes de granit i els va cobrir de neus perpètues per a calmar la seva ardent passió. Entremig de les dues muntanyes va situar una vall estreta i profunda per tal que estiguessin totalment aïllats. En la seva fúria, el déu pare va elevar les muntanyes a una alçada majestuosa, per tal que els prínceps, per sempre més, es puguin veure, però mai més no es puguin arribar a tocar.

Els enamorats ploren pel seu dolor, fonen gota a gota la neu que els cobreix i els seus plors d'amor s'uneixen en un llac de color blau turquesa per tota l'eternitat. Aquest llac rep el nom de Llanganuco i el trobareu si un dia aneu al Perú, a una altitud de 3.400 metres sobre el nivell del mar. Les muntanyes, que porten el nom dels prínceps Huandoy i Huascaran, tenen una altitud de 6.560 metres i 6.768 metres, són les muntanyes més altes de la vall i de tot el país.

I llegenda contada llegenda acabada.

FI.

La filla del carboner (Conte popular magribí)

Una vegada hi havia un home anomenat Jamal, que tenia set filles i que per poder-les alimentar feia carbó al bosc i anava a vendre-se'l a la ciutat.

Totes les filles, menys la petita, sentien vergonya del seu pare perquè era pobre i perquè de tant treballar tot el dia amb el carbó sempre anava brut, ennegrit i mal vestit.

Per voler amagar que estaven en tan mala situació, les sis filles es passaven tot el dia maquillant-se i empolainant-se, sense fer res. Deixaven totes les feines de casa en mans de la seva germana petita, Fàtima, que s'ocupava d'elles de molt bon grat. A la nit, quan el seu pare arribava cansat, ella li treia les sandàlies i li rentava de seguida tota la roba, que era plena de pols negra perquè l'endemà se la pogués posar ben neta.

La Fàtima era coneguda a tot el país per la seva intel·ligència. Era capaç de comprendre les paraules més complicades i de resoldre els enigmes més difícils.

L'emir d'aquella regió, el gran Samir, també tenia fama de ser un gran afeccionat als enigmes i, com que era molt autoritari i capriciós, en proposava de ben difícils als seus súbdits, els quals els havien de resoldre ràpidament si no volien perdre la vida.

Un dia va explicar als habitants de la ciutat, entre els quals estava el carboner, aquesta endevinalla:

"Tinc un arbre amb dotze branques,
cada branca té trenta branquetes,
cada branqueta té cinc fulles".

- Teniu vuit dies per dir-me què és. Si passats aquests vuit dies no ho heu endevinat, us tallaré el cap a tots.

Els súbdits del rei se'n van anar molt abatuts i preocupats i cada dia procuraven per tots els mitjans de trobar la resposta. Ja era a prop el dia que s'havien de tornar a presentar davant de l'emir i el carboner, angoixat, va explicar l'enigma a les seves filles. Quan la petita, la Fàtima, el va sentir, va dir:

- No hi ha una cosa més fàcil de resoldre que l'enigma del rei.

En Jamal, el pare, va escoltar atentament l'explicació.

Al dia següent els homes de la ciutat van comparèixer davant del gran Samir. A cada resposta que no encertaven l'emir reia burleta i anava posant a un cantó els condemnats a mort. A la fi li va tocar al carboner.

- I tu, què has descobert? - va preguntar-li l'emir tot rient, convençut que l'home no podria triomfar en allò que els altres havien fracassat.

- Majestat! - va dir en Jamal - només Déu i vós sabeu la resposta a l'enigma. No obstant, jo em penso que l'arbre representa l'any, les branques els dotze mesos, les branquetes els dies i les fulles les cinc pregàries de la jornada.

El gran Samir va exclamar:

- Carboner, has salvat la vida i la dels teus companys, perquè aquesta resposta és la correcta.

Un murmuri de descans va recórrer el grup d'homes que ja creien que estaven condemnats.

- Però - va continuar dient l'emir -, no em puc creure que tu tot sol hagis trobat la resposta. Digues-me ara mateix qui t'ha ajudat a resoldre l'enigma.

El carboner, mort de por, va respondre:

- Una filla.

- Una filla? Doncs em vull casar amb ella.

- Però Majestat, ... és massa jove, és ... indigna de vós.

- Em vull casar amb aquesta noia que t'ha ajudat a resoldre l'enigma. Digues-li que es prepari, li dono el temps del meu arbre. D'aquí a dotze mesos els meus homes l'aniran a buscar.

El carboner va pensar que es tractava d'un caprici de l'emir i que se n'oblidaria.

Al cap de dotze mesos els homes de l'emir es varen presentar a casa del carboner amb una caravana carregada d'esplèndids regals. L'amo, l'emir, els havia encarregat que donessin tots aquests presents a la seva promesa i també que l'informessin fil per randa de la seva bellesa i sobretot que li repetissin una per una les paraules que ella els digués.

Durant el camí, els servidors varen robar una part dels presents pensant que ningú no se n'assabentaria.

Quan van arribar, van veure les set filles del carboner: sis, estaven molt ocupades empolainant-se i mirant-se al mirall; la setena, la petita, de seguida es va afanyar a rebre'ls dignament, ja que els seus pares no eren a casa en aquell moment.

Al cap d'una estona, el pare i la mare van tornar i es van sorprendre molt de veure a casa seva els homes de l'emir, perquè ja s'havien oblidat de la promesa que els havia fet.

Tots plegats van menjar el dinar que la joveneta havia preparat en honor seu.

Quan eren a punt d'acomiadar-se, la jove li va dir al cap dels servidors:

- Quan torneu al costat del vostre amo, li presenteu els meus respectes i, alhora, us prego que no oblideu dir-li justament això:

"manquen estels al cel,
aigua a la mar,
i plomissol a la perdiu".

Els servidors no entenien què els deia, però van repetir moltes vegades les paraules de la jove per retenir-les a la memòria i trametre-les a l'emir.

En arribar van trobar l'amo impacient per tornar-los a veure.

- De pressa! - va dir - Expliqueu-m'ho tot i aneu ben en compte de no oblidar-vos de res.

Els servidors van repetir una per una les estranyes paraules de la jove.

- Miserables! - va dir l'emir- Què heu fet amb els meus presents?

El cap dels servidors es va tornar pàl·lid.

- Els hi vàrem donar- va dir.

- Li vàreu donar tots els presents?- va cridar el gran Samir.

Els servidors, en veure's descoberts, es varen agenollar davant de l'emir i li varen demanar perdó.

- Traient les pedres precioses de les joies de la jove - va dir el gran Samir - heu privat al seu cel d'estels. Agafant una part dels perfums heu tret aigua a la mar. I quedant-vos amb les robes d'or i seda, li heu tret el plomissol a la perdiu. Aneu-vos-en, no us vull tornar a veure més!

Al cap de poc temps, l'emir i la jove van celebrar les seves noces. La festa va durar set dies i set nits. El carboner va veure com canviava la seva vida d'un dia per l'altre. No es podia creure el miracle que l'havia convertit de carboner a pare de la reina. L'emir estava molt content de tenir a palau una esposa que podia respondre i jugar amb les mateixes armes que ell al joc dels enigmes.

http://www.xtec.es/recursos/cultura/contes/fatima/index.htm

El bosc màgic (Alexandra Seslija, Sèrbia-Croàcia)

Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d'aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.Molt a prop d'aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d'anar a l'altra banda de la muntanya a cercar-la.
El fill era una mica mandrós i curt de gambals, i va pensar:
- Per què he d'anar a l'altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop ?
La seva mare li prohibia d'anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp.
El noi, fascinat de la seva bellesa, s'enamorà d'ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.
Mentrestant, per casa l'àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l'àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d'una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l'ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc.
En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l'havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.
Al cap d'uns quants dies l'àvia va notar que la dona tenia la llengua d'una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n'estava tan enamorat s'hi volia casar.
El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l'àvia s'havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l'estimava. Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare.
L'àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls.
Tot i amb això l'àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d'aquella dona-serp.
L'àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d'aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces. Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:
- El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu.
En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l'àvia va viatjar a l'interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si. En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre. Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:
- Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.
En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.
- Entra a l'interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família -digué el rei del bosc.
L'àvia es va posar a córrer cap a l'interior del poble i just en el moment d'entrar es va girar i va veure el seu fill. Ella va preguntar al rei:
- Què li passarà al meu fill?
- Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te'n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.En aquell moment l'àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:
- Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.
Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals... i la dona-serp es convertí en serp de debò.
L'àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l'àvia van quedar sols. Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d'aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.

FI.

El lleó i el ratolí (en deu llengües)

Conte presentat en éu llengües: Català, Castellà, Euskera, Francès, Anglès, Portuguès, Alemany, Polonès, Àrab i Xinès mandarí.

http://www.xtec.es/recursos/cultura/contes/lleo/conte.htm

La llegenda d’Isis i Osiris (Adel Ebeid, El Caire - Egipte)

Segons la tradició de l'Antic Egipte, hi va haver fa molts i molts anys uns éssers divins amb els quals va començar la vida.

La primera divinitat es deia Aton, que era el déu encarregat de fer la llum. Aton es trobava sol i per això va decidir crear de dues costelles seves una divinitat home i una divinitat dona. Shu era l'home i era el déu de l'aire i Tefenet era la deessa de l'aigua.

Shu i Tefenet es van conèixer, es van casar i van tenir dos fills, Geb i Nut. Geb era el déu de la terra i Nut era la deessa del cel. Ells també es van casar i van tenir quatre fills: Osiris, Isis, Seth i Neftis.

Osiris era un déu que representava tots els valors positius: la pau, l'amor i l'amistat; mentre Seth representava tot el contrari: l'ambició, l'enveja i la crueltat. Osiris era també el déu de la terra fèrtil i negra, mentre Seth era el déu del desert.

Osiris era molt estimat perquè representava la vida i la bondat i Seth era un déu molt temut perquè representava la mort. Seth tenia molta enveja d'Osiris i aquesta enveja el va conduir a fer una malifeta que tots els egipcis han lamentat sempre.

Seth va decidir matar Osiris, i per fer-ho va decidir organitzar una gran festa. Una nit va convidar molta gent a aquesta festa. Ell mateix va fer, en secret, una caixa molt bonica de fustes bones, d'or i joies; aquesta caixa feia la mida exacta d'Osiris. Durant la festa va dir a tothom que qui cabés dins s'enduria la caixa com a regal.

Tots els convidats a la festa van provar de ficar-se a la caixa però en va: per a uns la caixa era massa gran, per als altres massa petita. En el moment que Osiris es ficà dins, els amics de Seth el van tancar a la caixa i la van llençar al riu Nil.

La força de l'aigua empenyé la caixa riu avall i aviat va desaparèixer de la vista de Seth.

Quan Isis s'assabentà del què havien fet al seu marit es va posar molt trista i començà una recerca del cos del seu espós per tot Egipte. Isis es transformà en un ocell molt gran i volà per arreu i al final el trobà, però on? Al Líban. Com és que Osiris va arribar tan lluny? L'aigua del Nil va fer que la caixa baixés Mediterrani avall fins arribar al Líban.

Isis trobà el cos d'Osiris dins la caixa. Feliç com estava d'haver-lo trobat, el va abraçar i amb aquesta abraçada el va tornar a la vida. Isis quedà embarassada i tots dos van tornar a Egipte i van viure durant molt temps amagats prop del delta del Nil.

Però les notícies van arribar al Palau de Seth, el qual, una altra vegada, matà Osiris. Però aquesta vegada no el posà en una caixa sinó que el tallà a trocets i l'escampà per tot Egipte per tal que el seu cos no es pogués tornar a refer. Aquest és un fet molt salvatge i sempre lamentat pel poble egipci.

Isis, amb el seu petit fill Horus, van intentar recuperar les peces del cos d'Osiris, però no van trobar una part que s'havia menjat un peix. Aleshores Isis no pogué tornar la vida al cos d'Osiris, que quedà com el déu dels morts i el cementiri.

Seth va continuar com a rei d'Egipte, perquè encara que hi havia un rei legítim, que era Horus, era massa petit. Quan Horus es fa va fer gran començà a lluitar contra Seth. Horus tenia forma de falcó i Seth tenia forma de cocodril. Els egipcis sempre tenen por del cocodril perquè és l'animal de Seth. El cocodril egipci té moltes semblances amb el drac de Sant Jordi.

Al final de la lluita guanyà Horus, i Horus va començar a governar Egipte amb amor i així es va acabar la por i l'odi. Des d'aquell dia tots els homes i les dones de bé intenten que al món no hi hagi ni por ni odi.

FI.

L'indi que no complia la seva paraula (Eric Phillips, Indis oglales, EEUU)

Al començament del món, quan encara no hi havia gaire gent, el Gran Esperit podia acostar-se a cada indi i donar-li allò que necessitava. Però quan sobre la terra ja hi havia molta gent i no podia escoltar-los a tots, va col·locar a la terra dels oglales una roca en forma d'home i els va dir:

- Hi ha indis per tota la terra, així és que jo he de viatjar per tot el món. Si algú de vosaltres necessita ajuda que vingui aquí i li demani a la roca. Aquesta roca té el poder de comunicar-se amb mi.

Llavors, els oglales es van acostumar a parlar amb aquella roca i quan escassejaven els bisons o hi havia molta sequera, li demanaven ajuda i la roca resolia els seus problemes.

Hi havia un indi anomenat Ratlla Trencada a qui no li agradava caçar i vivia molt pobrament. Un dia que no tenia res per a menjar es va acostar a la roca i li va demanar:

- Sé que ets tan poderosa com el Gran Esperit, ja veus que sóc pobre i desgraciat. Em podries ajudar?

La roca va contestar:

- Des què et conec no t'he vist caçar mai.

- És que tinc un arc molt dolent, la meva llança no té punxa i he perdut la meva destral -va contestar Ratlla Trencada-. I a més, les meves cames són dèbils i no puc córrer darrere els cérvols.

- I per què no vas a pescar? -va demanar la roca.

- La darrera vegada que vaig atrapar un peix se'm va escapar i s'endugué l'arpó.

Un gos s'ha menjat els meus hams d'os i les formigues s'han instal·lat a les meves xarxes.

- Què vols, doncs? - va dir la roca.

- Voldria un cérvol, petitet, petitet. A canvi jo et taparia amb la meva manta de pell de bisó. A l'hivern les nits refresquen i deus tenir fred.

La roca li va dir que es guardés la manta, que ell miraria de concedir-li el seu desig.

- No, no, jo vull regalar-te-la -va dir Ratlla Trencada-. És segur que tu la necessites més que jo.

L'indi va tapar la roca amb la seva manta plena de forats i va marxar.Quan l'indi tornava cap a la seva tenda va ensopegar amb un cervató mort. El va agafar, li va treure la pell i el va posar al foc a coure.

Mentre el cérvol es torrava al foc, va començar a fer molt fred i Ratlla Trencada va pensar: "Per què li hauré donat la meva manta a una roca? Em sembla que he fet una estupidesa. Una roca tapada i jo passant fred!".

Deixant el cérvol torrant-se al foc, l'indi va anar fins a la roca i li va agafar la manta i se la va posar sobre les espatlles. Va marxar cap al seu tipi, va menjar part del cervató i se n'anà a dormir.

Al cap d'uns quants dies va tornar a tenir gana i va pensar: "Tornaré a la roca i li demanaré que em doni menjar."

- Tinc gana, molta gana. Podries donar-me una mica de carn? -va dir l'indi.

La roca li va respondre:

- Què has fet amb el cervató que et vaig donar?

- Era un animalet molt petit i m'ha durat molt poc temps?

- Encara no has arreglat els teus atuells de cacera? -va dir la roca.

- La corda del meu arc s'ha espatllat. Necessito pell de bisó per fer-me'n una. Si em proporciones un bisó tindràs el meu agraïment.

La roca semblava dubtar i l'indi li va dir:

- Agafa la meva manta. Aviat plourà i amb ella estaràs coberta.

L'indi tornà cap a la seva tenda i en arribar es va ensopegar amb un bisó. Ratlla Trencada va arrencar la pell al bisó, la va posar a assecar i a continuació va posar la carn a coure. Però l'indi havia agafat molt poca llenya i el foc no era suficient per coure un animal tan gros.

Al cap de poca estona va començar a ploure i a fer un temps molt fred. Calat fins al moll de l'os l'indi va dir:

- Que estúpid que he estat en donar la meva manta a la roca. La roca pot aguantar el mal temps sense cap perill, mentre jo puc morir de fred!

Amb aquest pensament, l'indi va anar cap a la roca i li prendre la manta. Després va emprendre el camí de tornada amb la manta a les espatlles. En arribar al seu tipi va veure que el bisó havia desaparegut, al foc només hi quedava una mica de llenya i a l'ambient una agradable oloreta de bisó cuit.

Ratlla Trencada va comprendre que la roca l'havia castigat per no haver complert la seva paraula.

L'indi va tornar davant de la roca i va demanar i demanar que l'ajudés. La roca no va fer-li cas i no va fer aparèixer més menjar. Llavors Ratlla Trencada va aprimar-se molt.

Des d'aquell dia, Ratlla Trencada i els indis oglales han après que per merèixer els favors del Gran Esperit, cal guanyar-se'ls amb l'esforç personal i sinó és millor no demanar res i, que, si per casualitat els regala alguna cosa, li ho agraeixen.

FI.

La llegenda de Huascaran i Huandoy (Luis Rodríguez Ortiz. Llegenda dels yungas de Yungay - Ancash, Perú)

Al regne de la serralada dels Andes al paradís de la Vall del Callejón de Huaylas vivien els déus. El déu Suprem, Inti ( el sol), tenia una filla anomenada Huandoy.

Huandoy era tan bonica com una tendra i fresca orquídia. El seu pare pensava casar-la per a tota l'eternitat amb un déu de bellesa similar i de les mateixes virtuts. Però al cor de la vall, dins el poblat dels Yungas, Yungay, hi vivia un gentil i valent príncep mortal, anomenant Huascarán, que es va enamorar profundament de la bonica Huandoy. La Hunadoy corresponia el gran amor del príncep. Es trobaven d'amagat, eren feliços i sentien una forta passió i tendresa l' un per l'altre.

Quan el déu pare va assabentar-se dels amors entre la seva filla i el príncep mortal, li va suplicar que ho deixés, que viure amb un príncep mortal no era convenient per a una deessa. La passió dels joves prínceps era superior a les súpliques del pare als seus consells i sermons.

Tan gran va ser la ràbia que va sentir el déu suprem, Inti, davant la força d'aquest amor amb un mortal, que va maleir la parella d'amants i els va condemnar per sempre i per a l'eternitat a viure separats. Els va convertir en dues grans muntanyes de granit i els va cobrir de neus perpètues per a calmar la seva ardent passió. Entremig de les dues muntanyes va situar una vall estreta i profunda per tal que estiguessin totalment aïllats. En la seva fúria, el déu pare va elevar les muntanyes a una alçada majestuosa, per tal que els prínceps, per sempre més, es puguin veure, però mai més no es puguin arribar a tocar.

Els enamorats ploren pel seu dolor, fonen gota a gota la neu que els cobreix i els seus plors d'amor s'uneixen en un llac de color blau turquesa per tota l'eternitat. Aquest llac rep el nom de Llanganuco i el trobareu si un dia aneu al Perú, a una altitud de 3.400 metres sobre el nivell del mar. Les muntanyes, que porten el nom dels prínceps Huandoy i Huascaran, tenen una altitud de 6.560 metres i 6.768 metres, són les muntanyes més altes de la vall i de tot el país.

I llegenda contada llegenda acabada.

FI.

El petit heroi de Haarlem (Antoine Tromp - Holanda)

Hola! Em dic Antoine i, com vosaltres ja sabeu, vaig néixer en un país que és molt lluny d'aquí que es diu Holanda.

Al meu país passa una cosa que no succeeix en cap altre i és que la terra està més avall que el mar. Sí, sí, els holandesos tenim un país molt petit i per això ens hem hagut d'empescar la manera de construir una espècie de grans muralles, unes parets molt altes i gruixudes per arreu on les onades podrien cobrir la terra; i aquestes muralles aturen el mar i així tenim el país una mica més gran perquè hem pres terra al mar. Aquestes grans muralles s'anomenen dics i són tan amples com una carretera.

Ja podeu comprendre que aquestes parets han d'ésser molt fortes perquè en depenen els sembrats, les masies i les vides dels habitants d'Holanda. Fins les criatures més petites saben que una esquerda als dics seria una cosa horrible.

Prop de la vila de Haarlem, tan coneguda per les seves tulipes, hi viu un noiet que es diu Hans. Un dia, amb el seu germanet se'n van anar a passejar pels dics. Van arribar molt lluny, molt lluny, tan lluny que ja no es veien cases ni masies, només camps d'ordi i flors camperoles.

En Hans estava cansat. Va enfilar-se dalt del dic i s'hi va asseure, mentre el seu germà es quedava a baix collint violetes.

Tot d'una, el germanet va cridar:

- Hans, vine! Mira quin foradet més petit! En surten unes bombolles com si fossin de sabó.

- Un forat? On? -va preguntar en Hans.

- Aquí mateix, al dic! -va fer el petit-. L'aigua hi passa.

- A veure!

- I ara! -va cridar en Hans. I deixant-se relliscar avall ho va mirar.

Era un foradet, un foradet molt petit que deixava sortir una gota d'aigua com una bombolla.

- Un forat en el dic! -va dir en Hans esglaiat-. Com ens ho farem?

Va mirar cap a la dreta: ningú; cap a l'esquerra: ningú; per totes bandes, tan lluny com li abastava la vista: no hi havia ni una ànima enlloc.

I la vila era lluny, tan lluny...

En Hans va tornar a mirar el forat; tot de gotes n'anaven sortint: glop, glop, glop!

En Hans sabia que l'aigua engrandiria ben aviat el forat si no el tapaven ràpidament. Què faria doncs? Correria cap a la vila? I mentrestant què? Ara les gotes ja eren com un filet d'aigua que rajava sense aturar-se i, al voltant del forat, el ciment s'anava humitejant. Tot d'una, Hans va tenir una idea. Va ficar l'índex al forat i el va tapar del tot. Aleshores, va dir al seu germanet:

- Corre, corre, de pressa, Dieting! Digues a la gent que hi ha un forat al dic. Digues que s'afanyin, que jo el tindré tapat mentre no arribin.

El petit, per la mirada del germà, va comprendre que la cosa era greu, i va arrencar a córrer tant com podia.

En Hans, agenollat davant el mur, i amb el dit pitjant dins el forat, mirava el seu germanet com corria i s'anava fent cada vegada més petit. Ben aviat no va fer més mota que un pollet; després, va semblar un punt fosc; després, no res; en Hans es va trobar sol tapant el forat amb el dit.

De l'altra banda, sentia el glo! glo! de l'aigua, i, de tant en tant, una onada més forta llançava unes gotes d'escuma que li esquitxaven els cabells.

De mica en mica, la seva mà s'anava enrampant; va provar de fregar-se-la amb l'altra, però cada moment es quedava més freda. Va mirar el llarg camí que menava a la vila: ni una ànima! El fred anava muntant pel braç fins a l'espatlla. Després, unes doloroses punxades i uns forts tremolors li van començar pel dit i li arribaven al colze. Li semblava que feia hores i hores que el seu germà havia marxat. Es trobava tan sol i tan cansat... va recolzar el cap contra el dic per agafar un xic de força i li va semblar que, a l'altra banda, la mar mormolava:

- Jo sóc l'oceà. Ningú no pot lluitar contra mi. Qui ets tu, espurna de minyó, per a privar-me de passar? Val més que fugis.

El cor d'en Hans bategava amb grans batecs. Que trigaven a venir! No arribarien mai?

I l'aigua xarbotava contra el dic:

- Passaré, passaré, passaré! Quedaràs ofegat, ofegat, ofegat! Fuig, mentre hi ets a temps!

En Hans va estar temptat de treure el dit. En tenia tanta de por! Però si el retirava, què? El forat s'engrandiria i esbotzaria el mur. Va estrènyer les dents i va pitjar amb el dit encara més fort.

- No fugiré, no fugiré! -va cridar-. I no et deixaré passar!

En aquell moment que es van sentir veus. Lluny, molt lluny del camí, es veia una polseguera i tot de gent que corria. Eren els homes de la vila. Molt aviat va reconèixer el seu pare i els veïns. Portaven pales i senalles. I tot corrent cridaven: "Ja venim, ja venim; aguanta fort!"

Al cap d'un moment, ja hi eren. I quan van veure el pobre Hans, pàl·lid de fred i de sofriment, van córrer a treure'l d'allí. El seu pare el va prendre en braços, va fregar-li els membres entumits i els homes li van dir que era un veritable heroi i que havia salvat el poble.

Quan el dic va quedar ben afermat, van retornar a Haarlem duent en Hans en triomf damunt les espatlles de tots. I heu de saber que aquesta història jo us l'he pogut explicar perquè visc a Haarlem i en Hans és amic meu.

FI.

La llegenda d’Isis i Osiris (Adel Ebeid - El Caire, Egipte)

Segons la tradició de l'Antic Egipte, hi va haver fa molts i molts anys uns éssers divins amb els quals va començar la vida.

La primera divinitat es deia Aton, que era el déu encarregat de fer la llum. Aton es trobava sol i per això va decidir crear de dues costelles seves una divinitat home i una divinitat dona. Shu era l'home i era el déu de l'aire i Tefenet era la deessa de l'aigua.

Shu i Tefenet es van conèixer, es van casar i van tenir dos fills, Geb i Nut. Geb era el déu de la terra i Nut era la deessa del cel. Ells també es van casar i van tenir quatre fills: Osiris, Isis, Seth i Neftis.

Osiris era un déu que representava tots els valors positius: la pau, l'amor i l'amistat; mentre Seth representava tot el contrari: l'ambició, l'enveja i la crueltat. Osiris era també el déu de la terra fèrtil i negra, mentre Seth era el déu del desert.

Osiris era molt estimat perquè representava la vida i la bondat i Seth era un déu molt temut perquè representava la mort. Seth tenia molta enveja d'Osiris i aquesta enveja el va conduir a fer una malifeta que tots els egipcis han lamentat sempre.

Seth va decidir matar Osiris, i per fer-ho va decidir organitzar una gran festa. Una nit va convidar molta gent a aquesta festa. Ell mateix va fer, en secret, una caixa molt bonica de fustes bones, d'or i joies; aquesta caixa feia la mida exacta d'Osiris. Durant la festa va dir a tothom que qui cabés dins s'enduria la caixa com a regal.

Tots els convidats a la festa van provar de ficar-se a la caixa però en va: per a uns la caixa era massa gran, per als altres massa petita. En el moment que Osiris es ficà dins, els amics de Seth el van tancar a la caixa i la van llençar al riu Nil.

La força de l'aigua empenyé la caixa riu avall i aviat va desaparèixer de la vista de Seth.

Quan Isis s'assabentà del què havien fet al seu marit es va posar molt trista i començà una recerca del cos del seu espós per tot Egipte. Isis es transformà en un ocell molt gran i volà per arreu i al final el trobà, però on? Al Líban. Com és que Osiris va arribar tan lluny? L'aigua del Nil va fer que la caixa baixés Mediterrani avall fins arribar al Líban.

Isis trobà el cos d'Osiris dins la caixa. Feliç com estava d'haver-lo trobat, el va abraçar i amb aquesta abraçada el va tornar a la vida. Isis quedà embarassada i tots dos van tornar a Egipte i van viure durant molt temps amagats prop del delta del Nil.

Però les notícies van arribar al Palau de Seth, el qual, una altra vegada, matà Osiris. Però aquesta vegada no el posà en una caixa sinó que el tallà a trocets i l'escampà per tot Egipte per tal que el seu cos no es pogués tornar a refer. Aquest és un fet molt salvatge i sempre lamentat pel poble egipci.

Isis, amb el seu petit fill Horus, van intentar recuperar les peces del cos d'Osiris, però no van trobar una part que s'havia menjat un peix. Aleshores Isis no pogué tornar la vida al cos d'Osiris, que quedà com el déu dels morts i el cementiri.

Seth va continuar com a rei d'Egipte, perquè encara que hi havia un rei legítim, que era Horus, era massa petit. Quan Horus es fa va fer gran començà a lluitar contra Seth. Horus tenia forma de falcó i Seth tenia forma de cocodril. Els egipcis sempre tenen por del cocodril perquè és l'animal de Seth. El cocodril egipci té moltes semblances amb el drac de Sant Jordi.

Al final de la lluita guanyà Horus, i Horus va començar a governar Egipte amb amor i així es va acabar la por i l'odi. Des d'aquell dia tots els homes i les dones de bé intenten que al món no hi hagi ni por ni odi.

FI.

Tula (Un conte saharià)

Conte per tal de donar a conéixer una part de la tradició oral del poble saharià, ja que el coneixement de la manera de fer i de ser d'un poble ajuda a entendre'l i, en conseqüència, ens ensenya a ser més tolerants i solidaris.

http://www.xtec.es/recursos/cultura/contes/tula/tula0.htm

L'home enamorat del planeta Venus (Jacques Salomé)

Un home s’havia enamorat del planeta Venus (alguns es detenen en el mont de Venus! ) però ell estava vertaderament enamorat, i cada nit de cel estrellat es gitava davant sa casa per a declarar el seu amor al planeta inaccessible, almenys... així ho creia ell!

Una nit que somiava, amb el cor ple d’amor i el cos ple d’efervescència, va sentir una veu dolça que li xiuxiuejava a l’orella:

−Estic commoguda del teu fervor i molt impacient per tancar-te entre els meus braços, vine a buscar-me, vine...

L’home va fer un bot, havia reconegut la veu de l’amada malgrat que no l’havia sentida mai abans.

El planeta Venus s’havia adonat del seu amor i responia a la seua flama.

−Però com puc fer per a arribar fins a tu si no sóc més que un home?

Ella murmurà molt a prop seu:

−Mira el raig de lluna que brilla fins als teus peus, acosta-t’hi, puja damunt i quan estaràs en la Lluna, trobaràs un altre raig que t’hi he deixat i que et conduirà cap a mi...

L’home muntà sobre el raig i amb facilitat s’envolà fins a la Lluna. En aquest astre va descobrir, com li havia promés, el raig de Venus i de nou començà a elevar-se cap a ella.

A mig camí va tenir de sobte aquest pensament: «Açò no és veritat, estic somiant, no és possible que un home puga caminar així sobre el raig d’un planeta...»

I amb el dubte que va nàixer en ell, trontollà, caigué... i s’estavellà a milers de quilòmetres més avall... en el planeta Mart.

Abans de morir va tenir el temps de sentir la veu de l’amada que li murmurava a cau d’orella:

−No era prou que m’estimares ni que confiares en mi, encara era necessari que pogueres creure en els teus recursos, que t’atrevires a confiar en tu mateix!

Així s’acaba el conte de l’home que no sabia que les coses possibles es troben just una miqueta després de les impossibles.

(Jacques Salomé, del llibre Contes à guérir, contes à grandir, ed. Albin Michel)

El petit heroi de Haarlem (Antoine Tromp, Holanda)

Hola! Em dic Antoine i, com vosaltres ja sabeu, vaig néixer en un país que és molt lluny d'aquí que es diu Holanda.
Al meu país passa una cosa que no succeeix en cap altre i és que la terra està més avall que el mar. Sí, sí, els holandesos tenim un país molt petit i per això ens hem hagut d'empescar la manera de construir una espècie de grans muralles, unes parets molt altes i gruixudes per arreu on les onades podrien cobrir la terra; i aquestes muralles aturen el mar i així tenim el país una mica més gran perquè hem pres terra al mar. Aquestes grans muralles s'anomenen dics i són tan amples com una carretera.
Ja podeu comprendre que aquestes parets han d'ésser molt fortes perquè en depenen els sembrats, les masies i les vides dels habitants d'Holanda. Fins les criatures més petites saben que una esquerda als dics seria una cosa horrible.
Prop de la vila de Haarlem, tan coneguda per les seves tulipes, hi viu un noiet que es diu Hans. Un dia, amb el seu germanet se'n van anar a passejar pels dics. Van arribar molt lluny, molt lluny, tan lluny que ja no es veien cases ni masies, només camps d'ordi i flors camperoles.
En Hans estava cansat. Va enfilar-se dalt del dic i s'hi va asseure, mentre el seu germà es quedava a baix collint violetes.
Tot d'una, el germanet va cridar:
- Hans, vine! Mira quin foradet més petit! En surten unes bombolles com si fossin de sabó.
- Un forat? On? -va preguntar en Hans.
- Aquí mateix, al dic! -va fer el petit-. L'aigua hi passa.
- A veure!
- I ara! -va cridar en Hans. I deixant-se relliscar avall ho va mirar.
Era un foradet, un foradet molt petit que deixava sortir una gota d'aigua com una bombolla.
- Un forat en el dic! -va dir en Hans esglaiat-. Com ens ho farem?
Va mirar cap a la dreta: ningú; cap a l'esquerra: ningú; per totes bandes, tan lluny com li abastava la vista: no hi havia ni una ànima enlloc.
I la vila era lluny, tan lluny...
En Hans va tornar a mirar el forat; tot de gotes n'anaven sortint: glop, glop, glop!
En Hans sabia que l'aigua engrandiria ben aviat el forat si no el tapaven ràpidament. Què faria doncs? Correria cap a la vila? I mentrestant què? Ara les gotes ja eren com un filet d'aigua que rajava sense aturar-se i, al voltant del forat, el ciment s'anava humitejant. Tot d'una, Hans va tenir una idea. Va ficar l'índex al forat i el va tapar del tot. Aleshores, va dir al seu germanet:
- Corre, corre, de pressa, Dieting! Digues a la gent que hi ha un forat al dic. Digues que s'afanyin, que jo el tindré tapat mentre no arribin.
El petit, per la mirada del germà, va comprendre que la cosa era greu, i va arrencar a córrer tant com podia.
En Hans, agenollat davant el mur, i amb el dit pitjant dins el forat, mirava el seu germanet com corria i s'anava fent cada vegada més petit. Ben aviat no va fer més mota que un pollet; després, va semblar un punt fosc; després, no res; en Hans es va trobar sol tapant el forat amb el dit.
De l'altra banda, sentia el glo! glo! de l'aigua, i, de tant en tant, una onada més forta llançava unes gotes d'escuma que li esquitxaven els cabells.
De mica en mica, la seva mà s'anava enrampant; va provar de fregar-se-la amb l'altra, però cada moment es quedava més freda. Va mirar el llarg camí que menava a la vila: ni una ànima! El fred anava muntant pel braç fins a l'espatlla. Després, unes doloroses punxades i uns forts tremolors li van començar pel dit i li arribaven al colze. Li semblava que feia hores i hores que el seu germà havia marxat. Es trobava tan sol i tan cansat... va recolzar el cap contra el dic per agafar un xic de força i li va semblar que, a l'altra banda, la mar mormolava:
- Jo sóc l'oceà. Ningú no pot lluitar contra mi. Qui ets tu, espurna de minyó, per a privar-me de passar? Val més que fugis.
El cor d'en Hans bategava amb grans batecs. Que trigaven a venir! No arribarien mai?
I l'aigua xarbotava contra el dic:
- Passaré, passaré, passaré! Quedaràs ofegat, ofegat, ofegat! Fuig, mentre hi ets a temps!
En Hans va estar temptat de treure el dit. En tenia tanta de por! Però si el retirava, què? El forat s'engrandiria i esbotzaria el mur. Va estrènyer les dents i va pitjar amb el dit encara més fort.
- No fugiré, no fugiré! -va cridar-. I no et deixaré passar!
En aquell moment que es van sentir veus. Lluny, molt lluny del camí, es veia una polseguera i tot de gent que corria. Eren els homes de la vila. Molt aviat va reconèixer el seu pare i els veïns. Portaven pales i senalles. I tot corrent cridaven: "Ja venim, ja venim; aguanta fort!"
Al cap d'un moment, ja hi eren. I quan van veure el pobre Hans, pàl·lid de fred i de sofriment, van córrer a treure'l d'allí. El seu pare el va prendre en braços, va fregar-li els membres entumits i els homes li van dir que era un veritable heroi i que havia salvat el poble.
Quan el dic va quedar ben afermat, van retornar a Haarlem duent en Hans en triomf damunt les espatlles de tots. I heu de saber que aquesta història jo us l'he pogut explicar perquè visc a Haarlem i en Hans és amic meu.

FI.

Yosaku i l’ocell màgic (Tsuyoki Yama, Japó)

Fa molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d'un bosc. Aquest noi s'anomenava Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per després vendre-la a la ciutat.
Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners de la venda es comprà menjar. Pel camí de tornada sentí uns sorolls estranys. S'hi acostà i va veure un ocell en una trampa.
- Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t'ajudaré.
El deslligà de la trampa. L'ocell va marxar volant, content, fent vols d'alegria pel cel i donant-li les gràcies a Yosaku.
Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se'n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar de foc, van trucar a la porta.
-Qui deu ser ? -es preguntà Yosaku.
Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt de fred. Yosaku, que era bo, li va dir:
-Passa i escalfa't.
Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop d'aquell camí.
-És de nit- va dir Yosaku.
I ella li va demanar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda.
- Sí, m'agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar.
- No em cal, gràcies.
- Doncs bé, pots quedar-te - va dir Yosaku.
Durant la nit la noia va fer tota la feina de la casa.
Quan Yosaku, al matí, es va despertar i va veure tot tan net i ordenat es va posar molt content.
Va continuar nevant un dia i un altre.
I ella li va preguntar:
- Puc quedar-me fins que acabi de nevar?
- És clar que sí -va dir Yosaku.
Passaven els dies i no parava de nevar.
Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku:
- Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts.
- Sí -va contestar Yosaku.
- A partir d'avui em pots dir Otsuru -va dir la noia.
Després de casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.
Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li demanà que comprés fils. Otsuru preparà mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va demanar a Yosaku que no entrés a l'habitació mentre ella estigués teixint la roba.Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir de l'habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar de teixir va sortir de l'habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat:
- Quina roba més bonica!
- Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru.
Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI.
Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d' AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar. Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic.
Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia més AYANISHIKI.
- Ja en faré més -va contestar Otsuru.
Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va sortir de l'habitació.
Ella va dir:
- He acabat de fer-lo però és l'última vegada que ho faig.
-Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt.
Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners.
- Però per fer el quimono de la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit.Yosaku li va dir que ja no se'n podia fer més, que era impossible; però davant l'amenaça del rei que, si no ho feia, el degollaria, Yosaku va haver de cedir a la força.
Yosaku li va dir a Otsuru que hauria de teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vegades.
-Estic molt preocupat, triga molt a sortir de l'habitació; cada vegada s'aprima més.Com que ell estava tan trist, volia mirar com es trobava Otsuru.
Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins de l'habitació.Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l'ocell es va girar i va veure Yosaku i es transformà en Otsuru.
-Al final m'has descobert el secret. Jo sóc l'ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però he de marxar perquè ja saps el meu secret!! -Otsuru li va dir.
-Perdona'm! No marxis! -li va dir Yosaku.
Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se'n va anar.
Yosaku va cridar plorant:
- Espera'm si et plau, torna aquí!
L'ocell es va enlairar fent uns sons de tristesa.

FI.

El germanet i la germaneta (Beatrice Nyffenegger, Suïssa del cantó alemany)

El germanet agafà la seva germaneta de la mà i li digué:
- D'ençà que la mare és morta no tenim ni una bona hora, la madrastra ens pega cada dia i si ens acostem, ens aparta a puntades de peu. El nostre menjar són dures crostes de pa. Fins i tot està molt millor el gosset sota la taula: li tira de tant en tant una cosa bona. Que Déu tingui pietat de nosaltres! Si això ho sabés la nostra mare... Vine, anirem tots dos a conèixer món.
Caminaven tot el dia pels prats, per camps i pedres, i, quan plovia, la germaneta deia:
- Déu i els nostres cors ploren plegats.
Al capvespre arribaren a un gran bosc i estaven tan cansats de gemegar, de gana i del llarg camí, que varen asseure's dins d'un arbre buit i quedaren adormits.L'endemà al matí, quan es despertaren, el sol ja havia pujat molt amunt, i dintre l'arbre hi feia calor. Aleshores el germanet digué:
- Germaneta, tinc set; si sabés on hi ha una font petita, hi aniria i beuria; em sembla sentir murmurejar-ne una.
S'aixecà el germanet, agafà la germaneta de la mà i començaren a buscar la font. Però la madrastra dolenta era una bruixa i ella havia vist que els dos infants havien marxat, els havia anat seguint de puntetes, d'amagat, com solen fer les bruixes, i havia maleït totes les fonts del bosc. Trobaren una font que saltava espurnejant per damunt de les pedres i el germanet volgué beure aigua. Però la germaneta sentia com parlava, tot mormolant:
- Qui begui de mi, es convertirà en un tigre.
I la germaneta exclamà:
- Si et plau, germanet, no beguis, perquè et convertiràs en una fera i em destrossaràs.
El germanet no va beure, tot i que tenia moltíssima set, i digué:
- Vull esperar fins arribar a la propera font.
Quan varen trobar la segona font, la germaneta s'adonà que també aquesta deia:
- El qui begui de mi serà un llop, el qui begui de mi serà un llop".
Aleshores la germaneta cridà:
- Germanet, si et plau, no beguis, ja que si ho fas, el convertiràs en un llop i em devoraràs.
El germanet no va beure i digué:
- Vull esperar fins arribar a la font següent, però llavors haig de beure, diguis el que vulguis, perquè ja tinc massa set.
I quan varen arribar a la tercera font, la germaneta sentí com deia:
- El qui begui de mi, es convertirà en un cabirol.

La germaneta suplicà:
- Oh, germanet, no beguis, altrament et convertiràs en un cabirol i t'escaparàs.
Però el germanet tot seguit s'havia agenollat a la vora de la font, s'havia inclinat i havia begut aigua. Quan les primeres gotes havien tocat els seus llavis, ja jeia allà, convertit en cabirolet. La germaneta plorava veient el seu pobre germanet encantat i el cabirolet també plorava i jeia tristament al seu costat. A la fi, la nena digué:
- Calla, estimat cabirolet, jo mai no t'abandonaré.
Aleshores es va treure la lligacama daurada i la posà al coll del cabirolet, arrencà joncs per trenar un cordill ben flonjo, lligà l'animalet i l'anà conduint bosc endins. Al cap de molta, molta estona varen arribar a una caseta. La nena entrà a mirar-la, i com que era buida, pensà:
- Aquí ens podem quedar a viure.
Buscà tot seguit fulles seques i molsa per fer un llitet tou per al cabirolet i cada matí sortia a cercar arrels, baies i nous, i herba tendra. L 'animalet li ho menjava de les mans, alegre i enjogassat. Al vespre, quan la germaneta estava cansada i havia recitat la seva pregària, posava el cap damunt de l'esquena del cabirolet, que li feia de coixí, i s'hi adormia dolçament. Al germanet tan sols li hauria mancat el seu cos humà: haurien tingut una vida meravellosa.
Durant un temps, doncs, visqueren ben sols en aquest bosc. Però aleshores va passar que el rei d'aquest país celebrà una gran cacera al bosc. A través dels arbres ressonaren les trompes de caça, els lladrucs dels gossos i els crits alegres dels caçadors. El cabirolet ho sentia i tenia moltes ganes d'anar-hi també.
- Ai -es queixà- germaneta, deixa'm sortir i participar en la cacera, no puc resistir més.
I tant li ho demanà, que ella finalment li donà permís.
- Però -li digué- no deixis de tornar al vespre. Jo, als caçadors salvatges, els tanco la meva porteta. Perquè et conegui, truca i digues: Germaneta meva, deixa'm entrar. Si no ho dius d'aquesta manera, no obriré la porteta.
Aleshores el cabirolet sortí fora i es trobà molt bé i content a l'aire lliure.El rei i els seus caçadors van veure l'animal gallard i el varen perseguir, però no varen pas ésser capaços d'atrapar-lo. I quan pensaren que ja el tenien, ell saltà per damunt de la bardissa i desaparegué. Quan ja fosquejava, anà corrents cap a la caseta, trucà i digué:
- Germaneta meva, deixa'm entrar.
S'obrí la porteta, i ell entrà per descansar tota la nit sobre el seu llit pla. L'endemà continuà la caça i quan el cabirol tornà a sentir les trompetes i el "ho, ho!" dels caçadors, se sentí desassossegat i pregà:
- Germaneta, obre'm, haig de marxar.
La germaneta li obrí la porta tot dient:
- Però al capvespre has de tornar i has de dir les paraules convingudes.
Quan el rei i els caçadors tornaren a veure el cabirolet amb el collaret daurat, tots l'empaitaren, però era massa ràpid i àgil. La persecució durà tot el dia i a la fi els caçadors l'encerclaren i un d'ells li ferí un xic el peu; així que anava coix i s'allunyà a poc a poc. Un dels caçadors el seguí fins arribar a la caseta i escoltà com deia:
- Germaneta meva, deixa'm entrar.
Veié com s'obria la porta i com tot seguit es tornava a tancar. El caçador es fixà en tot, anà a trobar el rei i li contà què havia vist i sentit. I el rei digué:
- Demà ha d'ésser una altre dia de caça.
La germaneta es va espantar molt quan va veure que el seu cabirolet estava ferit.

Li netejà la sang, li posà herba i li va dir:
- Fica't al teu llit, estimat cabirolet, així et posaràs bo.
Però la ferida era tan poca cosa, que l'endemà ja no notava res. I quan tornà a sentir la gresca de la caça digué:
- No puc aguantar-ho, haig de participar-hi; a mi no m'atraparan pas.
La germaneta exclamà plorant:
- Ara et mataran i jo em quedaré sola, aquí al bosc, oblidada del món. No et deixo marxar.
- Doncs em moriré de tristor -respongué el cabirolet.- Quan sento les trompes de caça, em sembla que haig de sortir de fogó.
La germaneta li obrí la porta amb el cor trist i el petit cabirol corregué content i alegre bosc endins. Quan el rei el veié, manà als seus homes:
- Perseguiu-lo durant tot el dia fins que es faci de nit, però que ningú no el toqui.
Després de la posta de sol, el rei digué al caçador:
- Vine, ensenya'm la caseta del bosc.
I quan es trobà davant la porteta, trucà i cridà:
- Germaneta estimada, deixa'm entrar.
Aleshores s'obrí la porta i el rei entrà i trobà una donzella tan bonica com mai no n'havia vist cap. La noia s'espantà quan s'adonà que no havia entrat el cabirolet, sinó un home, que portava una corona d'or al cap. Però el rei la mirà amb benevolença, li donà la mà i féu:
- Vols venir amb mi cap al meu castell, i ésser la meva estimada esposa?
- Oh sí! -va respondre la noia- però el cabirolet m'ha d'acompanyar, no el vull pas abandonar.
I el rei digué:
- Pot quedar-se amb tu, mentre visquis; no li faltarà mai res.
En aquest moment arribà el cabirolet, la germaneta el tornà a lligar amb el cordill de joncs, l'agafà i sortí de la caseta del bosc. El rei muntà la donzella formosa damunt del seu cavall i la conduí al seu castell.
Amb gran esplendor se celebrà el casament. Ella fou la reina i visqueren feliços durant molt de temps. Tenien cura del cabirolet que saltava alegrement pels jardins del castell.
Però la madrastra dolenta, que era la culpable que els nens haguessin fugit de casa, estava ben convençuda que la germaneta havia estat destrossada per les feres del bosc i que el germanet, com a cabirolet que era, l'havien matat els caçadors. Quan es va assabentar que estaven tan benaurats i que s'ho passaven tan bé, l'enveja no la deixava en pau i només pensava com podia destruir la ventura de tots dos. La seva pròpia filla, lletja com un pecat i tan sols amb un ull, li feia retret que aquesta sort no hagués estat per a ella:
- Jo hauria hagut d'ésser una reina!
- Estigues tranquil·la -deia la vella, i la consolava- Quan hagi arribat el moment oportú, ja tindré alguna cosa a l'abast de la mà.
Passava el temps i la reina havia portat al món un fill preciós. Com que el rei havia anat a caçar, la vella bruixa es transformà en una cambrereta, entrà a l'habitació on es trobava la reina i li digué:
- Veniu, el bany està preparat; us anirà bé i us donarà noves forces. De pressa, abans que es refredi.
També hi havia la seva filla i entre totes dues portaren la feble reina a la cambra de bany i l'estiraren dins la banyera. Aleshores tancaren la porta i s'escaparen corrents. I vet aquí que a la cambra de bany havien encès un foc infernal, així que la jove i bonica reina s'ofegà en poc temps. Portat a terme això, la vella agafà la seva filla, li col·locà una còfia i la posà al llit de la reina. També li donà el cos i l'aparença de la reina. Únicament no li fou possible de tornar-li l'ull perdut. Per tal que el rei no se n'adonés, ella s'havia de girar del costat on li faltava l'ull. Al vespre, quan el rei tornà i s'assabentà que li havia nascut un fillet, se n'alegrà molt i va voler anar a veure la seva estimada esposa. Però la vella cridà ràpidament:
- De cap manera! Deixeu tancada la cortina, no és convenient que la reina vegi la llum. Encara ha de reposar.
El rei retrocedí i no s'adonà que en el llit reposava una reina falsa.Però quan tocaren les dotze de la nit i tothom dormia, la mainadera, que es trobava a l'habitació del nen, al costat del bressol, veié com s'obria la porta i entrava la reina vertadera, la qual agafà el nen del bressol, el tingué en braços i li donà el pit. Llavors li arreglà el coixinet, el tornà a posar al llitet i l'acotxà amb un edredó. Es recordà també del cabirolet, anà al racó on descansava i li acaronà el llom. Aleshores tornà a sortir silenciosament. L'endemà al matí la mainadera preguntà als guardians si havia entrat algú al castell durant la nit. Però ells contestaren:
- No, no hem vist pas ningú.
I d'aquesta manera la reina venia moltes nits, sense dir mai cap paraula. La mainadera la veia sempre, però no gosava dir res. Quan ja havia passat un temps, la reina començà a parlar durant la visita nocturna dient:
- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?
Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més.
La mainadera no li va tornar contesta; però quan ja havia desaparegut, anà a trobar el rei i li ho contà tot. El rei digué:
- Déu meu, què és això? La nit que ve jo vetllaré prop del meu fill.
Al vespre anà a l'habitació del nen i a mitjanit tornà a aparèixer la reina, que digué:
- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?
Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més.
Aleshores amoixà el nen com ho feia sempre, abans d'anar-se'n.El rei no gosava dirigir-li la paraula, però es quedà a vigilar també durant la nit següent.
Ella tornà a dir:
- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?
Dues vegades vindré tan sols i llavors ja mai més.
El rei no va poder aguantar-se més. Se li acostà i digué:
- No pots ésser una altra que la meva estimada esposa.
I ella li contestà:
- Sí, sóc la teva estimada esposa -i en aquest moment recobrà la vida per la gràcia de Déu, i tornà a estar sana i eixerida.
Tot seguit contà al rei el delicte que havien comès la bruixa malvada i la seva filla, i del qual ella havia estat la víctima. El rei les féu portar totes dues al tribunal i foren sentenciades. La filla fou conduïda al bosc, on les feres la destrossaren. La bruixa la van tirar a una foguera, on es cremà deplorablement. I quan ja només hi havia una mica de cendra, el cabirolet tornà a tenir el seu cos humà. La germaneta i el germanet varen viure molt feliços, fins a la fi de llurs dies.
FI.

La caseta de l'eriçó (Jovan Trísic, Sèrbia)

L'eriçó, eriçonet, sempre passeja pel bosc, sense carreteres ni camins. L'eriçó es dedica a la caça i sempre se'l pot veure amb tres-centes punxes, preparat per atacar al llop, l'ós i fins i tot l'ovella. Tots els animals del bosc coneixen el gloriós caçador... Les àligues l'aprecien, el llop s'amaga d'ell, la serp té malsons al vespre per culpa seva. Davant d'ell el dia avança i el terror es fa més i més gran per on va passant.
Un dia l'eriçó va rebre una carta, una carta molt dolça. La carta deia així:Per a l'amic eriçó, eriçonet.
Eriçó, germà.
Somio amb tu molt sovint i penso moltíssim en tu.
Ara t'escric des del pedregar, amb una ploma d'oca. Que bé que escriu.
Vine a dinar amb mi a casa meva. Vine, no et faci mandra.
T'espero amb la cassola plena i la boca feta aigua, vine corrent.
Una abraçada afectuosa i una dolça salutació.
La signava la guineu, guineueta.
L'eriçó digué:
- Amb el menjar no es pot fer broma. Vaig a preparar-me per anar a dinar a casa la guineu.
L'eriçó, eriçonet, s'examinà les punxes i les afinà una a una mentre pensava:
-Que content que estic que la guineu m'hagi convidat a dinar.
Quan el sol ja era al cel, l'eriçó va arribar a casa la guineu.
Davant la llodriguera de la guineu, feta amb parets de pedra, l'eriçó es tragué el barret i li va fer una reverència somrient. Era un veritable cavaller, saludà la guineu molt amablement:
-Bon dia guineu virtuosa, et saludo amb les meves tres-centes punxes, et desitjo que la ploma de gall decori casa teva i que la treva cassola estigui plena de gallina. Que visquis eternament en pau i alegria i que mai no sentis bordar el gos. T'agraeixo molt que m'hagis convidat perquè tinc l'estómac buit.La guineu ja ho tenia tot a punt i van començar a menjar, un àpat boníssim i fantàstic. Els plats s'anaven succeint, un darrere els altres.L'eriçó brindava sovint per la salut de la guineu i per la seva casa. A la quarta hora de menjar, la panxa ja estava estirada com una pell de tambor.En arribar la nit, va aparèixer la primera foscor i el cel era morat, sortien les papallones i bufà un vent suau de nit que feia sonar les fulles, callava el bosc, ja no hi havia sorolls i els ulls dels gats salvatges brillaven, les cuques de llum encenien els seus lots amb una llum meravellosa ensenyant la direcció als animals. El senyor mussol feu el seu crit de guerra. Alerta ocells, ha començat la cacera!
L'eriçó s'aixecà i es va rentar la boca:
- He d'anar a casa, ja és tard, tot era molt bo, deixem-nos ja de menjar. Ja estic molt, molt tip. Moltes gràcies afectuosa guineu!
La guineu va respondre:
- Queda't avui a dormir a casa meva.
- No, no puc, he d'anar a casa meva perquè ja és molt tard.
La guineu insistia, insistia, li pregava i li agafava la mà , però l'eriçó no canvià d'opinió.
- Estic molt agraït per la teva invitació, però prefereixo la meva humil casa.La guineu va quedar sorpresa i va deixar marxar l'eriçó. Però va tenir curiositat per conèixer la casa de l'eriçó.
- La casa de l'eriçó deu tenir de tot en abundància. Vaig a veure-la en secret.La guineu va marxar com una ombra silenciosa. Les seves potes semblen d'escuma i corrent, així, molt silenciosa i calladeta, de sobte es trobà el llop.
- On vas? Digues-m'ho a mi que sóc caçador, és que potser has trobat alguna ovella en algun lloc? Ho sabré en olorar-te.
La guineu va dir:
-Segueixo l'eriçó perquè vull saber perquè estima tant la seva casa.Digué el llop:
- Ah!, cases, punyeteres. Jo, la meva, per una mica de menjar la donaria. Saps què? Vinc amb tu, ja que m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.
Mentre corrien ràpids com fletxes, es van trobar l'ós, amic de les abelles, que els estava observant.
- Presa sospitosa -l'ós els mirà-. Potser heu trobat una mica de mel?
Mentrestant l 'eriçó caminava pel bosc i es guiava per les branques i la lluna groga li ensenyava el camí.
L'eriçó parlà per a ell mateix mentre els estels brillaven:

- Caseta meva, paradís formós.
L'ós va dir:
- Llar?, bestieses! La meva donaria per peres podrides; per un gerro de mel, a qualsevol li donaria -deia l'ós, que li agrada menjar-. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.
Tots tres corrien com un riu desbordat. De sobte es van trobar en el fang on hi havia el porc senglar banyant-se, els mirava amb els ulls mig tancats i somiant en menjar.
- Amics, tinc els meus dubtes, on anem?
Sembla que en algun lloc hi ha d' haver un menjar meravellós.El porc senglar sortí amb molt soroll i el llop li va respondre:
- Estem buscant el motiu pel qual l'eriçó estima tant el seu niu.
- El propi niu? -respongué sorprès el porc senglar-. Si et plau! Per la meva mantega, no m'ho puc creure. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.
Tots quatre corrien junts cap al seu objectiu; per on passaven ho destrossaven tot com si fossin una tempesta. Van arribar a casa de l'eriçó i es van quedar observant.
L'eriçó passà pel costat d'un vell tronc d'olivera i sota el tronc hi havia un forat fosc i silenciós amb una catifa feta de fulles seques. L'eriçó hi entrà saltant d'alegria, va tocar i fent soroll amb les fulles mentre buscava un lloc on dormir, es va fer el llit, badallà i es posà a dormir, estirà les cames mentre, molt tranquil i alegre, parlava sense parar.
- Caseta bonica, la meva llibertat, palau diví de sostre de fusta, llit suau amb terra de fulles, sempre et seré fidel; per res del món no et canviaria, visc en tu sense preocupacions ni por. Sempre et defensaré, fins l'últim moment.
L'ós, el porc senglar i el llop cridaren alhora fort:
- Eriçó beneit, espècie amb punxes! Així valores la teva barraca vella? Amb un sostre podrit i un terra dèbil, és una casa de gossos, estreta i sòrdida. Segur que hi ha fins i tot puces. Per ella, nosaltres acceptaríem qualsevol cosa sense pensar-nos-hi gaire. D'aquesta casa no tindríem motius per sentir-nos orgullosos.
Això digueren tots tres molt enfadats mentre la guineu, llesta, era a casa molt silenciosa.
L'Eriçó es va llevar amb els ulls molt brillants i respongué així a uns convidats tan estranys:
- Sigui quin el meu naixement, pobre o ric, l'estimo i m'agrada. És senzill i pobre però és meu i aquí sóc lliure i en sóc l'amo.

Sóc treballador, m'esforço molt i em dedico a caçar. Visc tranquil sota el meu sostre.
Solament els pidolaires canviaríeu la vostra llar per menjar, només per això, beneits tots tres, no teniu llar pròpia i viviu de la mendicitat i dels robatoris, i acabareu malament.
Tot això ho escoltava la guineu i jutjava que eren unes paraules molt sàvies.
- Ara veig que l'eriçó té raó.
Va dir això i marxà, i tots tres, tant l'ós, com el llop, com el porc senglar tornaren a cridar l'eriçó.
- No te raó, i tu guineu beneita deixa't de bromes.
Però va passar el temps i vet-ho aquí que tot va anar de la manera que tot seguit us explico:
El llop torturador -pobra de la seva mare- el varen matar molt aviat, en una cacera.
L'ós barroer, pobret, fins a la mort el picaren les abelles.
El porc senglar, va caure com un gos. Durant l'hivern el matà un caçador.
Ara, en el bosc sense camí, l'eriçó, eriçonet, passeja i caça, mentre hàbil en el seu treball té la pròpia llar per viure feliç per sempre.

FI.

Alí Babà (Saïd Ghoulabzouri - Marroc)

Això passava en una vila de l'allunyada Pèrsia, quan el temps caminava a poc a poc, sense presses.
Càssim i Alí Babà eren dos germans que acabaven de perdre el pare. El vell havia estat sempre tan pobre que només els va deixar una miserable herència. Però Càssim de seguida va saber-se'n sortir i es va casar amb una dona rica, de manera que després de quatre dies s'havia convertit en un dels veïns més rics del poble.
En canvi, Alí Babà va casar-se amb una dona senzilla i amb l'herència del pare només va poder comprar-se un parell de rucs i una destral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia, mentre era al bosc fent llenya, Alí Babà va sentir una mena de remor de cavalls que semblava arribar de lluny. Va alçar els ulls cap a l'horitzó i va descobrir un núvol de pols que venia cap on ell estava treballant. Alí Babà es va a enfilar dalt d'un arbre. I sort en va tenir perquè a mida que el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alí Babà va adonar-se que allò era una colla de lladres de camí ral, armats fins a les dents i amb poca cara de poc amics.
Els lladres es van anar acostant, i en ser a sota l'arbre d'Alí Babà van descavalcar i van lligar els cavalls al tronc. En acabat, van anar cap a una gran rocassa que hi havia allí a prop i el capità dels lladregots va dir:
- Sèsam, obre't!
I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. Aleshores, d'un a un, els bandolers van anar-hi entrant carregats amb el botí de l'últim robatori, i Alí Babà, des de dalt de l'arbre, els anava comptant. Fins a quaranta va comptar-ne! Quan van ser tots quaranta a dins, la roca es va tancar un altre cop, i Alí Babà va continuar enfilat, mig mort de por.
Al cap d'una estona, la roca es va tornar a obrir, amb un esgarrifós soroll. Els lladregots van anar sortint, amb les bosses buides, i van muntar a cavall, per arrencar a córrer bosc enllà, enmig d'un núvol de polseguera.
Alí Babà no va gosar baixar de l'arbre, fins que no els va veure ben lluny, ben lluny. Però llavors sí, va baixar i va córrer a mirar de prop aquella estranya roca màgica.
- Potser també s'obriria si ho digués jo, això de "Sèsam, obre't!" -va exclamar en veu alta. I al punt, la roca es va migpartir com una porta.
- Ospa! -va fer Alí Babà en adonar-se de les immenses riqueses que es veien a través de la roca oberta.
Enlluernat va entrar a la cova per veure-les més bé, i, en ser dins, la roca es va tornar a tancar. De moment va espantar-se'n, però de seguida es va dir:
- Ara rai, que sé com s'obre!
I va començar a remenar aquells tresors impressionants que semblava que no s'havien d'acabar mai.
- I si m'endugués alguna d'aquestes coses? -va pensar-. Els lladres ni se n'adonarien, i a nosaltres prou que ens ajudarien a viure més bé. Vinga!
Alí Babà, doncs, va triar unes quantes d'aquelles meravelles i es va carregar al coll un sac de monedes d'or.
Com sabia la fórmula màgica de la porta, va sortir a fora i va omplir les sàrries dels seus ruquets, que pasturaven per allí a prop. En acabat, les va tapar amb una mica de llenya, i cap a casa falta gent!
En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir:
- Vet aquí, dona meva, que se'ns han acabat els maldecaps.
- I això com és?
Alí Babà va obrir els sacs i va treure'n tot aquell bé de Déu de riqueses.
- D'on ho has tret, això? -va demanar la dona, esfereïda.
- No t'espantis, dona, que no ho he malaguanyat.
I li va explicar, fil per randa, tota la història. Quan va haver acabat, van decidir de comptar-ho i de guardar-ho ben amagat, en secret, perquè no ho sabessin els lladres.
Però hi havia tanta moneda que van tenir por de descomptar-se i van pensar que seria millor mesurar-ho amb una mesura de gra. I dit i fet, la dona va anar a casa de Càssim, que vivia costat per costat de casa d'ells, a manllevar una mesura a la seva cunyada.
La dona de Càssim es va estranyar que a casa d'Alí Babà, tan pobres, tinguessin alguna cosa per mesurar. I, tafanera de mena, va voler saber de què es tractava: així, abans de deixar la mesura la va ben untar amb llard.
Amb aquella mesura, Alí Babà i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que tenien vint-i-quatre mesures d'or. Un cop feta la feina, la dona va tornar la mesura a la seva cunyada sense adonar-se que al cul de la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada amb el greix.
Quan la dona de Càssim va veure aquella moneda d'or al cul de la mesura es va quedar glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar:
- Mira, Càssim, si n'ets de beneit! Resulta que Alí Babà es fa el pobre davant teu, i a l'hora de la veritat ell mesura els diners com si fossin blat, mentre tu, que te les dónes de ric, no en pots omplir ni dues mesures i mitja! No et fa vergonya, desgraciat? Quina mena de ric ets tu, al seu costat?
Tant va rondinar, que Càssim va acabar prometent que ho investigaria.
L'endemà mateix Càssim es va presentar a casa d'Alí Babà i va començar a burxar-lo:
- Quina cara de salut que fas! Es nota que totes et ponen, eh? -va fer. Però Alí Babà, dissimulant, va contestar:
- I ara!, Càssim, ja saps com anem de justos. Que vols riure't de nosaltres?
- Au, vinga, germanet, no et facis el distret que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi ja m'ho pots dir, que sóc de casa.
I Alí Babà, sentint-se atrapat, ho va contar tot al seu germà.
- I on cau, aquesta cova meravellosa? -va preguntar Càssim, al final.
- Val més que no ho sàpigues, Càssim. Em fa por que no et passi alguna desgràcia, si els lladres t'hi troben.
- Au, deixa't de romanços. On és la cova?
Alí Babà, que era bo com el pa tou, va acabar explicant-li on queia.
A Càssim li va faltar temps per anar-se-n'hi amb totes les mules que tenia.
En arribar davant la cova, Càssim va pronunciar les paraules màgiques, i la roca es va obrir. Corrents, va entrar-hi com un esbojarrat, sense adonar-se que la porta es tornava a tancar darrera seu. Davant aquella meravella d'or, de plata, de pedres precioses, Càssim va perdre el nord. Anava d'un cantó a l'altre, i tot li feia peça. S'ho hauria emportat tot.
- Avui m'enduré el que pugui, i demà tornaré a venir.
Així, doncs, va carregar tants sacs com va poder i va anar per sortir. Però la porta era tancada: calia tornar a dir la fórmula. Ara bé, amb l'entusiasme de la descoberta, Càssim havia oblidat del tot les paraules correctes. Va dir:
- Blat, obre la porta!
I la porta com si res.
- Ordi, obre la porta!
I la porta com si sentís ploure.
- Arròs, obre la porta!
I la porta com si fos una paret.
No hi havia manera de recordar-se'n. Càssim es va adonar del perill que corria, i va arrencar a plorar de pànic.
- Si em troben els lladres, estic perdut!
Tanmateix, com que la fórmula no sortia, es va determinar a esperar-se darrere la porta per poder fugir així que algú l'obrís.
Després d'una estona llarga va sentir soroll fora: els bandolers tornaven a la cova! Càssim es va preparar per escapolir-se corrents i, així, tan bon punt es va obrir la roca, va sortir esperitat com un coet. Al principi, va poder esquivar els set primers lladregots, però darrera n'hi havia trenta-tres més, ferotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un ocellet.
- Així, tu ets qui ens robaves, oi? -va fer el capità dels lladres.- Doncs te'n penediràs! -i d'un sol cop d'espasa li va traspassar el cor. A continuació, van agafar el cos de Càssim i el van penjar a l'entrada de la cova, per la part de dins, amb la intenció d'espantar qualsevol altre possible xafarder.
I un cop feta la feina, van arrencar a córrer bosc enllà, amb les mules de Càssim i tot.
Mentrestant, a la vila, la dona passava ànsia de veure que Càssim no tornava. Es va esperar fins a mitja tarda i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a Alí Babà. El pobre Alí Babà de seguida va pensar en una desgràcia i, sense rumiar-s'ho ni una mica, va marxar amb els seus ruquets cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s'havia post, però encara quedava la claror del capvespre. Va dir la fórmula i la roca es va obrir: el cos de Càssim penjava esgarrifosament davant els ulls d'Alí Babà. El pobre Alí Babà va fer el cor fort i va despenjar el seu germà. Però abans de carregar-lo al cim d'un dels rucs, va tornar a omplir les sàrries d'or.
Va arribar a la vila que ja era negra nit, i gràcies a això, va poder arribar a casa sense que el veiés ningú. La dona de Càssim, en veure el cos del seu home, es va desfer en plors. Alí Babà no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir:
- Mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem de sortir-nos-en tan bé com puguem. I si vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts.
A la pobra vídua va venir-hi bé, però encara va demanar:
- I què farem del cos de Càssim?
- Tu no t'hi amoïnis. D'això se n'encarregarà la teva esclava Marxana, que és llesta com una mostela.
De manera que va encarregar aquesta feina a Marxana.
La noia, que era de veritat molt viva, va anar a la farmàcia a demanar medecines, dient que el seu amo es trobava molt malament. I l'endemà va tornar-hi a demanar-ne més, com si l'amo estigués molt greu. Tota la vila ja sabia que el pobre Càssim estava molt malalt. L'endemà següent, Marxana va fer córrer la notícia que Càssim havia mort. Gràcies a la llestesa de la noia tot el poble es va pensar que Càssim havia mort de malaltia. Ningú no sospitava que hagués estat assassinat. I així, doncs, l'endemà el van enterrar enmig de tota la tristesa del poble.
Mentrestant, la casa d'Alí Babà i la del seu difunt germà s'havien convertit en una de sola. Vivien plegats i vivien bé.
Els lladres, pel seu cantó, s'havien adonat de la desaparició del cos de Càssim.
- Això vol dir que hi ha algú més que coneix el nostre secret, i vol dir que l'hem de trobar sigui com sigui! -va fer el capità de la colla, enfurismat.
Ell mateix s'encarregaria de trobar-lo. Va disfressar-se de marxant i va anar cap al mercat de la vila. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric de cop i volta, o si algú havia mort tot d'una. Ja se sap que a mercat hi ha sempre molts xerraires, i el bandoler, que era un murri, els va saber trobar i els va saber estirar la llengua. El mateix dia ja sabia el que volia saber. Va tornar-se'n cap a la cova, on l'esperaven els altres trenta-nou, i van començar a rumiar un pla de venjança.
Al cap d'una setmana justa, ja ho tenien tot a punt.
Un dia, doncs, a l'hora del capvespre, va arribar a la vila un marxant amb vint mules, carregada cadascuna amb dos barrils d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant de la casa d'Alí Babà. Allí va aturar-se i va trucar. Va demanar per l'amo i Alí Babà va sortir.
- Seríeu tan amable de donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us destorbaré gaire.
Alí Babà li va donar hostalatge amb molt de gust. Van baixar els quaranta barrils al celler, van dur les vint mules a l'estable i van convidar el marxant a sopar. Però abans de pujar a la casa el marxant va voler acabar d'arreglar els barrils i es va quedar sol al celler. Aleshores va tustar un barril i en va sortir la veu d'un dels lladres.

Tots els barrils amagaven un lladre amb un ganivet a la mà! És a dir, tots menys un, que era l'únic ple d'oli.
- Ja és hora? -va preguntar el lladre.
- No encara -va explicar el capità.- Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us adormiu.
El capità va pujar cap a sopar.
Mentrestant, a la cuina, Marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli.
- Això rai! -va pensar.- Avui en tenim el celler ple!
I va baixar al celler a agafar una mica de l'oli del marxant per acabar el sopar. Ara bé, en sentir soroll de passos, els lladregots es van pensar que devia ser el capità que els venia a avisar, i el primer lladre va demanar, de dins el barril estant:
- Ja és hora?
Marxana es va quedar glaçada. Però era eixerida com una espurna, va reaccionar de seguida i va comprendre el que passava. Va contestar, doncs, en veu baixa:
- No, no encara.
Aleshores va anar tustant barril per barril i donant la mateixa resposta. Fins que va arribar al barril ple d'oli i se'l va endur, tot rodolant. Un cop a la cuina, va acabar el sopar, i després va omplir una grossa caldera amb l'oli del barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullent, va tornar a baixar al celler amb la caldera i va anar-la buidant una mica a cada barril, de manera que els lladres, desprevinguts, anaven quedant rostits un a un. Tots trenta-nou!
En acabat, Marxana es va amagar per veure què faria el capità.
Quan tothom era a dormir, el capità va baixar de puntetes i va tustar els barrils. Però veient que no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit i els va destapar. I llavors se'ls va trobar tots trenta-nou cuits com un ou ferrat! Desesperat, va fugir corrents d'aquella casa maleïda.
Marxana va sortir del seu amagatall i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'endemà ho va explicar tot a Alí Babà, que es va quedar de pedra. L'home, agraït, va omplir Marxana d'abraçades. Aquell dia van fer festa grossa.
Però el capità de lladres encara era viu no estava gens disposat a oblidar les fetes d'Alí Babà. De manera que al cap de dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, va tornar a la vila. S'havia afaitat la barba i el bigoti, i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli.
Aquesta vegada el capità va venir carregat de tresors de la cova. Va comprar una gran casa a la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar-se guanyant l'amistat dels veïns, que es creien molt honorats de convidar-lo a sopar i de tenir-lo entre ells.
Al cap de pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor. Tothom, tret d'Alí Babà. Fins que també Alí Babà es va creure amb l'obligació de ser cortès i hospitalari amb el nou veí. I, doncs, un dia el van convidar a sopar.
Es van asseure a taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar. En entrar amb el menjar, Marxana va reconèixer immediatament la mirada del capità de lladres, i es va esgarrifar. Fins i tot va semblar-li veure el pom d'un punyal traient el cap per entre la roba del convidat. Però ella com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar.
A l'hora de les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa i va entrar al menjador disposada a ballar una dansa en honor del convidat il·lustre.
- Has tingut una idea esplèndida, Marxana! -la va felicitar Alí Babà.
I la noia va començar la dansa. Girava per tota la sala, i ara s'acostava a Alí Babà, ara al capità de lladres, com si tot fos cosa de la dansa. Una de les vegades que s'acostava al convidat, va fer veure que li volia fer una festa, però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes d'una festa li va enfonsar el ganivet al coll.
- Què has fet, desgraciada? -va cridar Alí Babà, esfereït.
Però la noia no el va deixar acabar i li va fer reconèixer la cara del bandoler. Quan Alí Babà es va adonar del perill que havia corregut, es va adreçar a Marxana i va dir-li:
- Marxana, has salvat dos cops aquesta casa. Sense tu no hi seríem pas. És just, doncs, que en siguis tan mestressa com jo mateix.
I a partir d'aquell dia, Marxana va ser tan mestressa de la casa com el mateix Alí Babà.

FI.

Els gegants Finn i Micconigle (Bryant Keogh, Irlanda)

Finn era el gegant més gran i més valent de tot Irlanda. Les seves accions eren conegudes per arreu. Finn tenia un polze que ho sabia tot: quan el xuclava, podia dir què estava passant a qualsevol lloc d'Irlanda i predeia el futur.
Hi havia un gegant a Escòcia que era igual que Finn. Es deia McConigle. McConigle era un gegant ferotge, i quan pujava dalt d'un turó, la terra tremolava sota els seus peus. Un dia va aplanar un llamp d'un sol cop de puny, li va donar la forma d'una crep i se'l va ficar a la butxaca com a record. També es posava el dit del mig a la boca i el xuclava i era capaç de veure que passava. Fins aleshores els dos gegants no s'havien trobat mai, però McConigle tenia la intenció de visitar Irlanda per lluitar amb Finn i vence'l.
Un dia que Finn era lluny de casa, en la distància va veure un missatger que galopava en direcció a ell. El missatger va anunciar que Finn havia de tornar a casa de seguida, i després li va xiuxiuejar a l'orella alguna cosa que el va fer estremir de ràbia.
Finn es va aixecar i va arrencar un gran avet, el va sacsejar per treure'n l'argila i amb el ganivet li va donar forma de bastó per caminar. Veure caminar Finn era com veure moure's una muntanya, i en un tres i no res ja havia travessat un comtat i anava de dret a casa seva. Quan pujava pel vessant d'un turó, va veure en el fang petjades tan grans com les seves. De fet, tenien exactament la mateixa forma que les seves. Finn va exclamar "Ja és aquí!", i per primera vegada va tenir por i va dubtar. Mai no havia trobat un gegant de peus tan enormement llargs i amples com els seus.
El palau de Finn era situat al cim d'un turó que es deia Mardemans, un turó que estava de cara a una altra muntanya, anomenada Culamore, i enmig de totes dues hi havia una gorja fonda. Finn havia col·locat allí el palau per poder veure els seus enemics a molta distància.
- Oh, gerdera de bosc meva -va dir Finn en veure la seva dona Oonagh, que s'havia trenat el cabell i s'havia posat un vestit de seda molt bonic. Finn va preguntar-li de seguida si la raó per la qual ella l'havia fet anar a buscar era certa.
- Sí, Finn -va dir Oonagh, i va començar a explicar-li que McConigle havia plantat les tendes de campanya a l'altre extrem de la província, que tenia aquell famós llamp a la butxaca, i que s'anomenava a si mateix l'Invencible. Finn es va ficar el polze a la boca per verificar totes aquestes coses i va comprovar que eren veritat.
- Finn, estimat, no et mosseguis el dit! - va dir-li Oonagh ben suaument mentre el feia entrar a la casa, on ja hi havia el dinar preparat. Finn va començar menjant-se setze ous d'ànec, vuit costelles de porc i tres cebes crues d'aperitiu. El plat principal era una cuixa de cérvol rostit molt calent ofegat amb baies i amb tota mena d'herbes. Però tant era el que mengés o begués: a causa de la preocupació, Finn tenia les celles arrugades i una arruga al nas, gran com una esquerda del pont.
- Amor meu -va dir Oonagh- el guanyaràs, sempre ho fas.
Però Finn va fer que no amb el cap i va contestar que allò era molt arriscat perquè, d'acord amb el seu polze, ell i McConigle tenien la mateixa força, menjaven la mateixa quantitat de menjar, pesaven igual i eren idèntics en gosadia, saviesa i astúcia.
- Què més et diu? -va preguntar-li Oonagh; Finn es va ficar el polze dret a la boca i va tancar els ulls per tal de concentrar-se.
- Ja ve -va dir Finn-: és a baix, a Dungannon- i aleshores es va aixecar d'un salt.- Quan arribarà? -va preguntar Oonagh.
- Serà aquí ben aviat -va dir Finn, començant-se a posar la samarreta i la jaqueta.
Va mirar la seva dona, i per primer cop ella va veure-li por i recel als ulls. Va decidir que hauria d'ajudar-lo fent ús dels seus propis encanteris. Oonagh també tenia poders màgics. Va dir a Finn que l'ajudaria perquè vencés.
Oonagh se'n va anar corrents cap al portal per donar un missatge a la seva germana, que vivia a la muntanya d'enfront, Culamore.
- Grània -va dir Oonagh-, ets a casa?
- Sóc a l'hort -va dir Grània-; estic collint baies per fer-ne un pastís.
- Corre al cim del turó i mira al teu voltant, i digue'ns si veus res de dolent -va dir-li Oonagh. Van esperar uns minuts, mentre Finn es passejava amunt i avall i els criats el ventaven amb unes fulles enormes.
- Ja hi sóc -va dir Grània.
- Què veus? -va preguntar-li Oonagh.
- Oh, no m'ho puc creure -va exclamar Grània-. Veig el gegant més gran que he vist mai sortint del poble de Dungannon.
- Com és? -va preguntar Oonagh.
- És una cosa terrible de mirar -va dir Grània, i va descriure un gegant d'uns dotze peus d'alçada, amb uns cabells que li arribaven per sota la cintura, la cara rubicunda com la de qualsevol gegant, excepte que ell la tenia tacada de sang, i el més esfereïdor de tot, els seus tres ulls. Tenia un ull al mig del cap que rodava com les agulles d'un rellotge. No solament era la terra que s'estremia sota els seus peus, sinó que també els ocells dels arbres es morien de terror-. Ve per apallissar en Finn -va dir Oonagh a la seva germana.
- Estic amb en Finn -va respondre Grània, i aleshores va explicar que el gegant havia agafat un boc blanc i li estava retorçant el coll, i evidentment anava a menjar-se'l cru.
- Et diré què pots fer -va dir-li Oonagh-: crida'l i digue-li que pugi on ets a fer una queixalada.
- I per què?- va preguntar Finn, incapaç de seguir la velocitat de pensament de la seva dona.
- Estratègia- va contestar Oonagh-, estratègia.
Grània els va dir que estaria contenta d'ajudar i que entretindria el monstre, però que només tenia una miqueta de cansalada i mantega.- Tant és -va dir Grània-, li donaré sopa de bruc i hi ficaré escorça tallada perquè s'indigesti.
- Bona sort -li va dir Oonagh, fent l'ullet a Finn.
- M'enfilarà amb l'ast i em rostirà -va dir Finn.
- No diguis bestieses! -li va contestar Oonagh, encara que, per dir-vos la veritat, la geganta es veia en una situació on ella mateixa podria ser una deliciosa queixalada, un petit bunyol pel sopar del gegant.
- Estic perdent el coratge. Perdré l'honor -va dir Finn.
- Dos caps són millor que no pas un de sol -va dir Oonagh mentre es dirigia cap al lloc on guardava els fils màgics. Va arrancar nou fils de llana de diferents colors i els va trenar en tres trenes, amb tres colors a cada una; es va posar una trena al braç dret, una altra al voltant del turmell dret, una tercera al voltant del cor, i d'aquesta manera va quedar protegida. Després es va posar en marxa. Va demanar als criats que pugessin a les golfes i li baixessin graelles i un bressol. Les graelles les tenia per fer pastissos, però va amagar-les dintre dels pastissos i després els va posar al foc de la manera habitual. Quan estaven fets, els va enfarinar de manera que quedés amagada qualsevol protuberància, i els va posar a refredar a la finestra. Després va posar llet dintre d'un gran pot, i més tard va convertir la llet en mató i xerigot, i va ensenyar a Finn com agafar el mató amb la mà i fer-lo llis com una pedra. Després va agafar una camisa de dormir i un xal per vestir Finn, i li va posar una gorra de dormir al cap. Li va dir que s'hauria de posar dins el bressol i cobrir-se completament amb els llençols, i treure només els ulls per fora.
- No hi cabo, jo, al bressol -va dir Finn.
- Doncs t'hauràs d'arronsar -li va contestar Oohagh-; has de fer veure que ets el nostre fill.
- Però si jo no sóc cap nen -va protestar Finn, i va tenir por d'haver portat la covardia massa lluny. Oonagh no va fer cas dels seus murmuris: el va ficar dintre del bressol i el va cobrir amb grans mantes de llana i camusses vermelles.
- I ara què faig? -va preguntar Finn.
- Txxx -va fer Oonagh perquè se sentia el gegant, que pujava el turó amenaçant els gossos amb la destral perquè callessin. Va travessar el pati ben tibat i, en arribar a la porta, va agafar un dels suports de roure i va bramar: "Hi ha algú?"
Oonagh va anar a obrir amb molta por i va veure en McConigle, que duia pells de rata i pells d'esquirol penjades de les orelles, i el tercer ull li rodava com una baldufa.
- Sou la senyora Finn, suposo -va dir el gegant.
- Sí -va contestar Oonagh-, i estic molt orgullosa de ser la seva dona.
- Es pensa que és el gegant més fort d'Irlanda -va dir McConigle.
- Això és un fet demostrat -va contestar la dona amb orgull.
- Hi ha un home davant vostre que té moltes ganes de tenir-hi una baralla -va dir McConigle, mirant al voltant per veure si ensumava el seu rival-. Què potser s'amaga de mi?
- Amagar-se? -va fer Oonagh-. Ha marxat llançant escuma per la boca. Ha sortit a buscar-vos, i teniu sort que no us hagi trobat, o ara ja seríeu home mort: tindria el vostre cap a la pica com a ornament.
- Sou una guilla -va dir McConigle bramant de ràbia, però Oonagh no es va alarmar en absolut.
- En fa dos com vós d'alçada, i està molt més ben fet -va replicar.
- No coneixeu la meva força -va dir McConigle.
- Si és així, aixequeu la casa i gireu-la -va dir Oonagh.
El gegant es va aixecar, es va ficar el dit del mig a la boca, va pensar un moment, després va sortir fora, va envoltar la casa amb els braços, la va aixecar i la va posar mirant cap una altra banda. Finn, al seu bressol, estava ara de cara a una altra direcció; allà es trobava, suant com un condemnat de calor i de nervis.
- Sou un gegant destre -va dir Oonagh, i després li va dir que s'havia quedat sense aigua, però que hi havia un rierol d'aigua transparent sota unes roques, i que si pogués esquerdar les roques li quedaria molt agraïda. McConigle es va treure la destral de sota l'abric de pell, va picar les roques i va obrir una esquerda que feia centenars de peus de fondària. Oonagh va començar a tenir dubtes.
- Entrem a menjar -va dir-li, afegint-hi que, tot i que el seu marit el faria miques, cal observar sempre les lleis de l'hospitalitat.
Li va posar al davant sis pastissos de pa i una pila de mantega acabada de batre, i es va asseure mirant de ser educada. Ell es va ficar un dels pastissos a la boca, va fer una mossegada i va deixar anar un crit terrible.
- Però quina mena de pa és aquest? -va dir feroçment.
- Pa tou -va dir Oonagh, fresca com el vent.
- Doncs aquí hi ha dues dents que m'han saltat -va dir McConigle, traient-se dos grans molars de color gris amb forma de corns.
- Com! -va fer Oonagh-, doncs aquest és el pa de Finn, l'únic pa que menja, ell i el nen, que és allà.
I, dient això, li va oferir un altre pastís. Tan aviat com se'l va ficar a la boca es va sentir un altre cruixit, i el gegant va llançar un altre esgarip encara més feroç que el primer, de manera que el nen petit es va posar a ploriquejar.
- Per tots els dimonis! -va exclamar mentre es treia dues altres dents, amb trossets de geniva i tot.
- Vaja, senyor McConigle -va dir Oonagh-, si no us podeu menjar el pa, deixeu-ho estar, però no em molesteu el nen.
- Mama, mama, vull una mica de pa -va dir el nen petit des del bressol, i la seva veu va sobresaltar McConigle. Oonagh, hàbilment, li va allargar un pastís que a dintre no tenia graella, i McConigle va quedar parat en veure que el nen l'endrapava com si res.
- M'agradaria donar un cop d'ull a aquest xiquet -va dir.
- I tant -va contestar Oonagh, i va dir al nen que s'aixequés i que demostrés que era digne del seu pare. El nen es va alçar, va mirar McConigle i li va dir:
- Sou tan fort com jo?
- Per tots els dimonis! -va exclamar McConigle-, com t'atreveixes a insultar-me?
- Podeu esprémer una pedra fins treure'n aigua? -va dir el nen, i va ficar una pedra dins la mà de McConigle.
McConigle va esprémer i esprémer, però no en va sortir ni una gota.
- Mireu-me -va dir el nen, i va posar les mans sota els llençols, va treure un tros de mató que era exacte que una pedra, i va esprémer fins que li va sortir un petit raig de líquid de les mans.
- El papa m'està entrenant -va dir-, però encara tinc molt per aprendre.
McConigle estava bocabadat.
- Ara me'n torno a dormir -va dir el nen-; no m'agrada perdre el temps amb ningú que no tingui la força del papa, que no pugui menjar el pa del papa ni treure aigua d'una pedra.
Llavors es va tornar a acotxar, i, mentre Oonagh el cobria amb els llençols, va alçar el dit índex i va dir unes paraules d'advertiment a McConigle.
- Al vostre lloc, jo marxaria d'aquí abans no vingués el meu pare.
- Això que diu és veritat -va dir Oonagh, mentre entatxonava Finn dintre del bressol i l'acaronava per demostrar que orgullosa que s'estava.
- Em sembla que teniu raó -va dir McConigle.
- No sou en absolut de la seva classe -va dir Oonaghm i va recordar a McConigle que, si el nen era així de fort, tan sols podia imaginar-se vagament la immensitat del pare.
- Em deixareu tocar les dents d'aquest infant? -va preguntar McConigle, encara ple de dubtes.
- Naturalment -va respondre Oonagh, i li va agafar la mà, ficant-la de dret a la boca de Finn i explicant-li que el nen tenia les millors dents al clatell. McConigle va quedar admirat de trobar un nen petit amb una filera sencera de queixals, i més admirat encara quan va sentir que petava alguna cosa. Aleshores va notar que el seu dit es desenganxava, i, quan va treure la mà, hi havia una gran ferida allà on havia tingut el dit que ho sabia tot. Finn se l'havia menjat. McConigle estava tan commocionat, i tan horroritzat, que va caure. Aleshores Finn va sortir del bressol i es va abalançar decididament contra el monstre només amb les mans. El podia haver matat fàcilment amb l'espasa, però McConigle li va suplicar que el deixés viure, i Finn, fent d'heroi cavallerós, hi va accedir. Després d'això, McConigle va demanar la pau, va recollir les dents i les seves coses i va prometre que se'n tornava a casa seva, a Escòcia, i que mai més no tornaria a trepitjar Irlanda.

FI.