Genocidis culturals (Sico Fons)

Publicat en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (pàgina 7) diumenge 16 de novembre del 2008

Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint anecdòtic i folklòric. Això hom pot percebre fàcilment observant la poca vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana al Rosselló (tot i que cal dir que sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el basc a Iparralde, l’alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a Còrcega i, sobretot, l’occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací, prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec– que l’occità o llengua d’Oc és un parlar de vells sense prestigi ni utilitat. Conclusió: l’estat francés, model i exemple des de fa molt de temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla estar en l’essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber, uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta és d’anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la governabilitat d’una nació.

França, com ja hem dit, ha estat sempre, com a bon estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es podria considerar com l’estat precursor i modèlic del centralisme. Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d’Isabel II i els seus liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses bé –o millor– i a l’hora d’uniformar (o si sou poc amics dels eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una pedra sana. Si observem atentament la història de l’anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s’hi ha seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del poble dominador és una llengua culta i digna d’una nació civilitzada, poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes arrels, és el missatge subliminal que se’n desprén, abraceu la nostra causa i formareu part també d’aquest club de privilegiats. Vosaltres sou quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els francesos han practicat aquesta política genocida d’una forma tan hàbil i subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de l’antiga Gàl·lia que parle habitualment la llengua dels seus avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu, però a l’hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i folklòrica d’una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora del sud de França. En definitiva, allò és tan irrenunciablement francés com ho puga ser Normandia, l’Orleanès o Borgonya. I potser tan políticament nacionalista com la "Feria de Abril" de Sevilla a Espanya –des d’un punt de vista andalusista, volem dir..

Espanya, com ja s’ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva. Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret que l’estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent aquella vella màxima de "divideix el teu enemic i el venceràs", s’hi ha parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics territoris de la Corona d’Aragó –no debades, el territori per extensió i economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d’Espanya. Es tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l’amenaça d’una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós seria per a Madrid el sorgiment d’una veritable consciència d’unitat nacional als territoris de parla catalana?

Això no obstant, fins ara ens ha salvat d’una total extinció –als catalanoparlants, volem dir– la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles, però tot observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del Mar Bonet: "Què volen aquesta gent, que truquen de matinada". Sabem massa bé què volen; esperem, però, que ens conscienciem d’una vegada del que som i volem ser, i que l’estat espanyol no seguesca agafant com a model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans. Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.

Sico Fons

Víctimes per botxins (Marc Adell)

1a part. Publicada en el número 511 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià), pàgina 22, diumenge 16 de novembre del 2008


De cap manera és qüestionable el dret d’un grup de castellanoparlants -catedràtics, acadèmics i escriptors, bé que acompanyats d’un bufó que ha renegat dels seus orígens, Boadella- a expressar la seua ideologia, en l’anomenat "Manifiesto por la lengua común". El que sí resulta qüestionable és l’alarma infundada que "manifesten" els tals signataris, en relació a què la presència de la llengua pròpia de cada territori, ho és "…en detrimento del castellano" (punt núm. 2) i encara s’afegeix, bé que entre parèntesi però amb un vocabulari pujat de to: "…y mucho menos se puede llamar a semejante atropello ‘normalización lingüística’ ".

Perquè -que se sàpiga- tots els parlants d’aquelles llengües saben el castellà raonablement bé i els escolars d’aquells territoris el cursen amb normalitat, a les escoles. Més encara, segons les dades disponibles del ministeri d’Educació i de les autoritats acadèmiques respectives, es constata, una vegada més, que el coneixement del castellà per part de l’alumnat no castellanoparlant d’origen, es equivalent al dels monolingües del propi territori i el de les zones monolingües de l’Estat, quan no superior. No s’entén, per tant, una tal lamentació —"…en detrimento del castellano"— del tot infundada, a la vista de les dades contrastades. I ens costa de creure que els signataris semblen ignorar-ho.

Altrament, el que se suposa que a les famílies monolingües, residents en territoris "bilingües" —en expressió dels propis signataris, al punt núm. 3 i següents, eufemisme que amaga que el castellà allà no és la llengua originària i pròpia—, els hauria de preocupar és que la seua llengua d’origen —el castellà— siga ensenyada als seus fills, als centres escolars —cosa que és així— y, finalment, coneguda amb suficiència —cosa que també és així—. Pot ser caldria afegir que —més enllà de per a "…convivir cortesmente con los demás…" (punt núm. 3)— a les tals famílies monolingües residents en territoris "bilingües", els hauria també de preocupar què els seus fills coneguen la llengua pròpia del territori suficientment, como per a no només "…disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales…"(mateix punt núm. 3), sinó per a exercir de ciutadans —inclòs l’accés a l’activitat laboral—, en igualtat de condicions que els de llengua autòctona que, a més, coneixen el castellà: heus ací una "asimetría" —referència utilitzada freqüentment en el "Manifiesto", per defensar la superioritat del castellà— que es produiria, inevitablement, si uns —els bilingües— es troben millor dotats —lingüísticament, però no només— que els monolingües. I ja sabem cóm funciona el mercat laboral: els millor preparats passen al davant i s’emporten el lloc de treball.

Pot ser caldrà recordar, als il·lustres "manifestants", que les investigacions dels psicolingüistes i sociolingüistes, en tot el món, abonen el bilingüisme com a garantia de domini alternatiu, suficient i paral·lel de dues llengües —en el nostre cas el català i el castellà— i facilitadora d’un millor aprenentatge de les llengües estrangeres. És possible que uns tals intel·lectuals ignoren els estudis i investigacions dels últims anys al respecte? Com ara els de Peal i Lambert, 1962; Anisfeld, 1964; Torrance a Singapur, 1970; Balkan a Ginebra, 1970; Ianco-Worral a Sudáfrica, 1972; Ben-Zeev a Israel i Nova York, 1972; Cummins i Gulustan al Canadá, 1973; Scott al mateix Montreal, 1973; Balkan, 1979 i, finalment, W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980). I, entre nosaltres, K. Atutxa al País Basc, 1976; O. Mestres, 1972 i J. Arnau, 1976, a Catalunya; J. L. Doménech, 1990, a València i, des de 1970 en tot l’Estat, Siguán. Tots han constatat, reiteradament, l’extraordinària facilitat dels subjectes bilingües en el processament, emmagatzemament i reacció —testing— de les dades lingüístiques, la major intel·ligència verbal i no verbal, la flexibilitat de pensament d’estructures cognitives més diversificades, operacionals i concretes, però també creatives i divergents. No concebem, doncs, que se siga defensant el dret dels pares a condemnar als seus fills —en un territori "bilingüe"— al monolingüisme asimètric i s’intente manipular els sectors socials més desinformats, amb uns tals despropòsits.

O sí, perquè ja en l’encapçalament, s’apunta que –amb la signatura del Manifiesto, s’expressa "... una inquietud estrictamente política…" i com volent suavitzar la mala consciència de fer política —també amb la llengua—, es recorre a referents com la democràcia i la Constitució (?!) No sembla raonable, però, "argumentar" que el castellà per ser la llengua "principal" (introducció al "Manifiesto"), ho siga de "comunicació democràtica"... Més bé s’entendria que allò democràtic es respectar la llengua del territori, en el propi territori, si més no. També se’ns fa difícil d’entendre la referència a "lo democrático", quan es pretén justificar que la famosa "asimetría" "…no implica injusticia de ningún tipo…en nuestro Estado democrático…" Alguns pensem que si la qualitat de la democràcia de "nuestro Estado democrático" es tal, amb llibertats i drets il·limitats per a alguns ciutadans —els monolingües castellans—, en tot el territori de l’Estat, i amb limitacions i deures permanents per a uns altres —els bilingües dels territoris amb llengua pròpia—, fins i tot en el seu propi territori, poc democràtic és el nostre país i poc consistent, madura i de majoria d’edat és la democràcia de què ens hem dotat.

Tampoc, en les referències a la Constitució, els "manifestants" han estat inspirats, amén de patir una desinformació més que notable, quan afirmen que, respecte a l’apartat 3 del art. tercer de la Carta Magna —"Las distintas modalidades lingüísticas de España…serán objeto de especial respeto y protección…"—, aquell objectiu està "cumplido sobradamente" (punt núm. 4). No al País Valencià, on la bel·ligerància dels "populars", en relació a la llengua del territori és palesa.

Així, dons, una vegada més es vol fer passar a les víctimes per botxins.