Del coneixement a l'ús, un pas imprescindible

Del coneixement a l’ús, un pas imprescindible
Per David Vila Ros

En l’actual escenari de mundialització, les comunitats lingüístiques minorades han de prendre consciència que només podran assolir la plena normalitat si són capaces de fer que les seves llengües ocupin de forma natural els espais públics dels territoris on són pròpies. Altrament, la presència aclaparadora d’una altra llengua en aquests espais acabarà significant l’arraconament de la pròpia a un àmbit estrictament privat i, a la llarga, la substitució definitiva d’aquesta per la dominant o socialment majoritària.

Així doncs, i partint de la constatació que als Països Catalans s’hi parlen prop de 300 llengües (un factor de riquesa cultural, tinguem-ho en compte), es fa absolutament necessari que el català adopti la funció de llengua comuna, és a dir, de punt de trobada -i, per tant, d’element cohesionador- d’aquesta gran diversitat de comunitats lingüístiques. Per a assolir-ho, cal garantir-ne el coneixement i, simultàniament, fomentar-ne l’ús social. Pel que fa al coneixement, està garantit -almenys en teoria- pel sistema educatiu (amb l’excepció de Catalunya Nord i de la Franja de Ponent) i pel Consorci per a la Normalització Lingüística (només al Principat de Catalunya), si bé en funció del territori en què ens fixem hi trobarem diferències molt notables.

Tanmateix, és en l’ús social on la nostra llengua mostra, de forma generalitzada arreu del país, unes mancances constatables. I és que a banda de campanyes benintencionades però de repercussió difícilment quantificable, com ara El català és cosa de tots o Tu ets mestre, al Principat, o En valencià, naturalment i Trau la llengua al País Valencià, es fa difícil trobar iniciatives de caire institucional que hagin potenciat, per damunt de tot, l’adopció d’uns hàbits lingüístics dignes i desacomplexats per part dels catalanoparlants, uns hàbits que es fan imprescindibles per a poder mostrar el català com a quelcom necessari i atractiu per a les persones nouvingudes (la fórmula del programa Voluntaris per la llengua n’és una bona excepció).

De fet, les dades estadístiques són prou reveladores: malgrat que és innegable que el nombre de persones que saben parlar el català creix, també és evident que aquest increment no va acompanyat del corresponent augment en l’ús social de la llengua. Aquesta situació és conseqüència, sens dubte, d’un marc legal que supedita el català a l’espanyol, fins i tot al Principat, però conseqüència també d’uns hàbits de submissió lingüística practicats de forma inconscient per una abassegadora majoria de catalanoparlants. I aquest comportament submís és fruit, a la vegada, de les polítiques de repressió lingüística a què hem estat sotmesos durant segles i els quals es mantenen per imitació o per costum, fonamentats en creences i prejudicis profundament arrelats. Per tant, una prioritat en les accions que s’emprenguin per a potenciar l’ús social de la nostra llengua ha de ser incidir en aquests hàbits, tot aportant arguments concisos i recursos pràctics per a fer el pas d’una conducta lingüísticament submisa a una conducta de fidelitat lingüística.

Aquesta és la finalitat de Tallers per la Llengua, una entitat que, recollint aportacions de la pedagogia i de la psicologia, vol ajudar a despertar la consciència lingüística de les persones catalanoparlants i afavorir el pas d’aquesta consciència a una conducta lingüísticament assertiva. Fer que els catalanoparlants utilitzem la nostra llengua amb la mateixa comoditat, naturalitat i normalitat amb què un holandès fa servir el neerlandès als Països Baixos o amb què un quebequès s’expressa en francès a Quebec. Comoditat, naturalitat i normalitat.