Per poc que hi pensem, ens adonarem que resulta positiu i encertat que les persones de llengua inicial o habitual catalana mantinguin el català en les converses amb interlocutors que se’ls adrecen en altres llengües, generalment el castellà. Anomenarem aquest comportament lingüístic norma de manteniment del català (NMC). Ho trobem -senzillament- lògic, raonable i just, i sabem que és molt efectiu amb vista a garantir un futur col·lectiu digne als parlants del català. Tanmateix, per diverses raons, moltes persones que voldrien adoptar aquesta nova conducta, la NMC, no se senten capaces de canviar el seu hàbit en la relació social. A totes aquestes persones els volem proposar unes quantes idees que els poden ajudar a escurçar la distància entre allò que els agradaria fer, o troben que haurien de fer, i allò que realment encara fan.
1. Quan seguim la NMC fem una proposta personal, cordial i integradora als nostres interlocutors, una proposta en positiu, que comporta un tracte igualitari i que fa possible un progrés personal i social conjunt; a més, transmetem als nostres infants un bon hàbit. Mantenint el català obtenim la satisfacció personal d’actuar d’acord amb allò que ens sembla més convenient, raonable i just. Alhora, obrim a l’altre espais de relació i contacte amb la nostra llengua que li permetran fer-la seva, apropiar-se-la. El nostre interlocutor obté facilitats en el seu progrés cap a l’adquisició de la llengua del país, i també la satisfacció de veure’s tractat com un igual, com un més de la colla, del grup, de la comunitat a què pertany. En canvi, s’ha d’evitar la sensació que mantenim el català perquè hi tenim dret. És clar que n’hi tenim, però convé defugir qualsevol actitud que pugui semblar reivindicativa o desafiant, perquè és completament fora de lloc en les relacions interpersonals. Les actituds d’aquesta mena i els plantejaments basats en drets són adequats per a les situacions i actuacions col·lectives, socials o polítiques, o bé per a casos extrems d’intolerància.
2. La decisió d’aplicar la NMC es pot modular, no s’ha de seguir necessàriament de manera total i inflexible. No ens hem d’amoïnar pensant que ens demana d’un dia per l’altre un canvi radical en absolutament totes les situacions de comunicació, en qualsevol context, amb tothom, per un temps indefinit o per sempre. És cert que el més senzill és habituar-se a seguir sempre la NMC, i modificar-la només si algú no ens entén o hi ha alguna situació que ho aconsella. Però també és cert que, mentre s’adquireix aquest nou hàbit, hi ha contextos que faciliten la superació de l’hàbit anterior. Podem tenir-los en compte per modular la nostra decisió d’adoptar la NMC. Sigui quin sigui el grau d’aplicació que en fem, en cada ocasió concreta que mantinguem el català obtindrem un efecte positiu apreciable en el nostre entorn. Aquesta modulació depèn de la nostra decisió i, també, de cada interlocutor: de la mena de relació que hi tinguem i de la seva biografia lingüística; i, a partir del moment que adoptem la NMC amb algú, també depèn de la mateixa història lingüística de la relació.
L’aplicació de la NMC depèn de la mena de relació que tinguem amb la persona amb qui parlem. És més fàcil seguir-la amb una persona amb qui iniciem un contacte, i encara més si aquest contacte és ocasional o esporàdic. En aquest cas ni tan sols es tracta de mantenir el català, sinó d’iniciar la conversa, la relació, en català: es tracta, senzillament, de proposar-li el català. Si es tracta d’una relació que es mantindrà en el temps (una nova feina, una nova colla, una nova amistat, etc.), els moments inicials, els dies o setmanes inicials són molt importants. Canviar la llengua de relació amb les persones amb qui hi ha una llarga coneixença prèvia és possible però costa més.
També podem tenir en compte la "biografia lingüística" del nostre interlocutor, si la sabem o la podem imaginar: no és el mateix una persona amb un baix nivell cultural o que viu en un barri sense gens de presència del català que una persona amb un cert nivell d’estudis o una trama de relació social en què el català és llengua habitual. El factor edat també és molt important. Qualsevol persona jove que no ha immigrat recentment ha passat pel sistema educatiu i escolar en català i, per tant, l’entén, molt probablement el sap parlar i no tindrà inconvenient a fer-ho..., si li ho proposem parlant-hi en català.
La "història lingüística" de la relació. Pot ser una història tot just començada, d’uns quants segons, o pot ser molt més llarga. Si nosaltres d’entrada proposem a una persona el català, pot ser que ens hi correspongui des del primer moment; provem-ho i ens trobarem que això passa en molts més casos que no ens pensem. Sovint es tracta de persones que en el nostre àmbit hem percebut com a no-catalanoparlants, però que poden usar el català, i de fet ja ho fan en altres àmbits.
Si inicialment no ens corresponen en català, llavors ja podem parlar pròpiament de mantenir el català. És possible que l’interlocutor, que potser hi està poc habituat, comenci a parlar en català en un moment més o menys inicial de la conversa (o de la relació). Tots dos interlocutors (no solament el que parla català) poden sentir una certa incomoditat pel fet de no parlar una mateixa llengua. Però ara ja hi ha les condicions socials per fer jugar a favor del català aquest factor, que fins ara gairebé sempre hi havia jugat en contra.
Si la conversa s’instal·la (de moment?) en una situació en què cada interlocutor fa servir un idioma diferent, ens podem posar un termini (uns minuts, unes quants dies, unes quantes setmanes; o bé uns quants intercanvis comunicatius cada vegada que ens retrobem amb aquesta persona, etc.). Si finalment, passat un termini que ens haguem proposat, la nostra proposta cordial no és atesa, sempre podem decidir de deixar-ho córrer si no ens és còmode o si no ens veiem capaços o no tenim ganes de mantenir la situació indefinidament. Però en molts casos, la nostra proposta haurà obtingut resposta positiva.
3. Hem de tenir clar que la NMC sempre produeix efectes positius, encara que (de moment?) no obtinguem resposta en català: si més no, el fet encara poc habitual de mantenir el català planteja la qüestió (en comptes d’esquivar-la) de quina relació té el nostre interlocutor amb la llengua del país. A partir d’aquí hi pot haver una certa incomoditat, que pot influir en l’actitud de l’interlocutor amb vista a resoldre-la (per ell mateix, potser en altres àmbits o relacions, per evitar aquesta situació als seus fills, etc.). Alhora, és una situació dinàmica, que pot progressar, ja que facilita un context que interpel·la la persona que tenim davant i afavoreix el seu procés d’interiorització emotiva i de coneixement passiu, que és sempre previ (i simultani) al procés d’apropiació activa d’una llengua.
1. Quan seguim la NMC fem una proposta personal, cordial i integradora als nostres interlocutors, una proposta en positiu, que comporta un tracte igualitari i que fa possible un progrés personal i social conjunt; a més, transmetem als nostres infants un bon hàbit. Mantenint el català obtenim la satisfacció personal d’actuar d’acord amb allò que ens sembla més convenient, raonable i just. Alhora, obrim a l’altre espais de relació i contacte amb la nostra llengua que li permetran fer-la seva, apropiar-se-la. El nostre interlocutor obté facilitats en el seu progrés cap a l’adquisició de la llengua del país, i també la satisfacció de veure’s tractat com un igual, com un més de la colla, del grup, de la comunitat a què pertany. En canvi, s’ha d’evitar la sensació que mantenim el català perquè hi tenim dret. És clar que n’hi tenim, però convé defugir qualsevol actitud que pugui semblar reivindicativa o desafiant, perquè és completament fora de lloc en les relacions interpersonals. Les actituds d’aquesta mena i els plantejaments basats en drets són adequats per a les situacions i actuacions col·lectives, socials o polítiques, o bé per a casos extrems d’intolerància.
2. La decisió d’aplicar la NMC es pot modular, no s’ha de seguir necessàriament de manera total i inflexible. No ens hem d’amoïnar pensant que ens demana d’un dia per l’altre un canvi radical en absolutament totes les situacions de comunicació, en qualsevol context, amb tothom, per un temps indefinit o per sempre. És cert que el més senzill és habituar-se a seguir sempre la NMC, i modificar-la només si algú no ens entén o hi ha alguna situació que ho aconsella. Però també és cert que, mentre s’adquireix aquest nou hàbit, hi ha contextos que faciliten la superació de l’hàbit anterior. Podem tenir-los en compte per modular la nostra decisió d’adoptar la NMC. Sigui quin sigui el grau d’aplicació que en fem, en cada ocasió concreta que mantinguem el català obtindrem un efecte positiu apreciable en el nostre entorn. Aquesta modulació depèn de la nostra decisió i, també, de cada interlocutor: de la mena de relació que hi tinguem i de la seva biografia lingüística; i, a partir del moment que adoptem la NMC amb algú, també depèn de la mateixa història lingüística de la relació.
L’aplicació de la NMC depèn de la mena de relació que tinguem amb la persona amb qui parlem. És més fàcil seguir-la amb una persona amb qui iniciem un contacte, i encara més si aquest contacte és ocasional o esporàdic. En aquest cas ni tan sols es tracta de mantenir el català, sinó d’iniciar la conversa, la relació, en català: es tracta, senzillament, de proposar-li el català. Si es tracta d’una relació que es mantindrà en el temps (una nova feina, una nova colla, una nova amistat, etc.), els moments inicials, els dies o setmanes inicials són molt importants. Canviar la llengua de relació amb les persones amb qui hi ha una llarga coneixença prèvia és possible però costa més.
També podem tenir en compte la "biografia lingüística" del nostre interlocutor, si la sabem o la podem imaginar: no és el mateix una persona amb un baix nivell cultural o que viu en un barri sense gens de presència del català que una persona amb un cert nivell d’estudis o una trama de relació social en què el català és llengua habitual. El factor edat també és molt important. Qualsevol persona jove que no ha immigrat recentment ha passat pel sistema educatiu i escolar en català i, per tant, l’entén, molt probablement el sap parlar i no tindrà inconvenient a fer-ho..., si li ho proposem parlant-hi en català.
La "història lingüística" de la relació. Pot ser una història tot just començada, d’uns quants segons, o pot ser molt més llarga. Si nosaltres d’entrada proposem a una persona el català, pot ser que ens hi correspongui des del primer moment; provem-ho i ens trobarem que això passa en molts més casos que no ens pensem. Sovint es tracta de persones que en el nostre àmbit hem percebut com a no-catalanoparlants, però que poden usar el català, i de fet ja ho fan en altres àmbits.
Si inicialment no ens corresponen en català, llavors ja podem parlar pròpiament de mantenir el català. És possible que l’interlocutor, que potser hi està poc habituat, comenci a parlar en català en un moment més o menys inicial de la conversa (o de la relació). Tots dos interlocutors (no solament el que parla català) poden sentir una certa incomoditat pel fet de no parlar una mateixa llengua. Però ara ja hi ha les condicions socials per fer jugar a favor del català aquest factor, que fins ara gairebé sempre hi havia jugat en contra.
Si la conversa s’instal·la (de moment?) en una situació en què cada interlocutor fa servir un idioma diferent, ens podem posar un termini (uns minuts, unes quants dies, unes quantes setmanes; o bé uns quants intercanvis comunicatius cada vegada que ens retrobem amb aquesta persona, etc.). Si finalment, passat un termini que ens haguem proposat, la nostra proposta cordial no és atesa, sempre podem decidir de deixar-ho córrer si no ens és còmode o si no ens veiem capaços o no tenim ganes de mantenir la situació indefinidament. Però en molts casos, la nostra proposta haurà obtingut resposta positiva.
3. Hem de tenir clar que la NMC sempre produeix efectes positius, encara que (de moment?) no obtinguem resposta en català: si més no, el fet encara poc habitual de mantenir el català planteja la qüestió (en comptes d’esquivar-la) de quina relació té el nostre interlocutor amb la llengua del país. A partir d’aquí hi pot haver una certa incomoditat, que pot influir en l’actitud de l’interlocutor amb vista a resoldre-la (per ell mateix, potser en altres àmbits o relacions, per evitar aquesta situació als seus fills, etc.). Alhora, és una situació dinàmica, que pot progressar, ja que facilita un context que interpel·la la persona que tenim davant i afavoreix el seu procés d’interiorització emotiva i de coneixement passiu, que és sempre previ (i simultani) al procés d’apropiació activa d’una llengua.
Fins i tot en el cas que la comprensió no sigui total, el manteniment del català produeix efectes positius pels mateixos motius esmentats al punt anterior: planteja al nostre interlocutor la conveniència o necessitat de millorar en la comprensió, que ja és un primer pas per a, més endavant, iniciar-se en l’expressió.
4. Un altre factor positiu és que la NMC no discrimina els nostres interlocutors per raó de llengua, i això produeix uns efectes d’acolliment, de tracte igualitari i de valoració de la seva capacitat d’aprenentatge que poden ser molt apreciats pels que són de llengua inicial no catalana.
5. Finalment, per als escassíssims casos de rebuig explícit, frontal i agressiu amb què ens puguem trobar, n’hi ha prou d’haver pensat abans en aquesta possibilitat per reaccionar adequadament, sense fer-ne gaire cas ni deixar que ens afecti emotivament; i potser també convé que ens plantegem si relacionar-los amb persones així, que no ens respecten gens, ens aporta res de positiu.
En resum: us proposem de mantenir el català i us animem a fer-ho per un munt de motius: perquè és natural, perquè ens convé, perquè així transmetem un bon hàbit als nostres fills, perquè és raonable i just, perquè ens resulta satisfactori, perquè és molt efectiu per a fer aflorar la gran quantitat de català "ocult" que hi ha en el nostre entorn, perquè és una proposta cordial i en positiu que socialment és integradora i personalment planteja una relació entre iguals, perquè és una situació dinàmica, en què hi ha un progrés personal i social dels interlocutors...; i també per respecte a tanta gent que ha lluitat i ha patit per defensar aquesta llengua.
I llavors, quan ens proposem de fer-ho, ens hi pot ajudar el fet de saber que molt sovint es tracta d’una situació momentània o transitòria, fins que l’interlocutor comença a parlar en català (o, si no, fins que ens sembli convenient), i també que podem modular l’aplicació del nou comportament de manteniment del català com ens sembli més adequat segons els casos (segons la mena de relació amb l’interlocutor, la seva biografia lingüística, etc.).
L’experiència viscuda per molta gent ens mostra que, una vegada superada la rutina que ens impulsa a adaptar-nos innecessàriament al castellà, es pot practicar el manteniment del català en quasi tots els casos, de manera automàtica i natural; i se’n pot prescindir de manera també natural però ben conscient en les escasses situacions en què ho considerem convenient.
Rafel TornerMembre del Cercle XXI
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada