Els malnoms de Torrent (Marisol Herreros)

“El meu nom és Josep Górriz i Marí, encara que al meu poble tots em coneixen com el Caragol; ací les famílies tenen un malnom”. Esta frase podem escoltar-la en qualsevol dels nostres pobles.

El costum d’emprar els malnoms per a referir-nos a les persones o a les seues famílies pertany a la nostra cultura tradicional. Des de sempre, de tota la vida, des que l’home viu en societat ha tingut la necessitat d’identificar-se, i sobretot de diferenciar-se dels altres. Fins que arribaren els noms i els cognoms va haver de transcórrer un llarg període, en el qual els veïns d’un mateix nucli de població es referien els uns als altres emprant mots o sons que identificaven una persona concreta.

Tots hem jugat a endevinar personatges fent-nos valdre tan sols de gestos, dient quin és el seu ofici o treball, o posant de relleu algun defecte personal o vici que el caracteritza.

Els malnoms són propis de les societats tradicionals, no tant per ser rurals sinó perquè són, o almenys han estat, societats menudes, on tots es coneixen i, lògicament, tots poden tenir un coneixement dels trets o dels fets que són característics d’una família o d’un individu.

El foraster, en arribar a un poble, desconeixedor de les expressions col·loquials pròpies, pot confondre perfectament un malnom amb un cognom. Recorde que en un poble menut de parla castellana, on passava llargues temporades, hi havia una família que per tots era coneguda com Magro; tota la gent en referir-se a qualsevol dels seus membres ho feia amb el nom propi i li afegia Magro. Un bon dia, per raons que a hores d’ara no fan al cas, vaig haver de telefonar al metge d’urgències per a dir-li que una de les xiquetes estava malalta. La infermera, com és lògic, em va demanar el seu nom i els seus cognoms; jo li’ls vaig dir: “Eva Magro”. De sobte, la mare, que la tenia ben a prop, em va dir: “Magro, no!, li diuen Martínez”. Jo em vaig quedar molt avergonyit, perquè... encara era foraster. Després vaig saber que este malnom li venia perquè algun dels seus avantpassats sempre demanava als seus pares per a esmorzar i berenar “magro”.

Els malnoms, per sort o per desgràcia, s’hereten. Són el segell familiar... “vosté, no em coneix, però jo encara sóc família dels Herbassers... si ho hagueres dit des del principi ens haguérem estalviat les preguntes, però, en este poble, pels cognoms no coneixem a ningú”. Els malnoms poden amagar històries econòmiques, psicològiques, de rancúnies, enveges de veïnat, tota classe d’anècdotes.

Marisol HERREROS, Els malnoms de Torrent, Ajuntament de Torrent, 2000