Un any més la Diada dels valencians s'ha celebrat amb actes fastuosos i amb pronunciaments identitaris. Bé estan els fastos quan provenen de la tradició i no distorsionen la història. Bé estan els pronunciaments sobre la pròpia identitat si són racionals i sincers. Història, tradició... bé està que s'invoquen. Però, i la llengua que és el principal element d'identitat? Quant de valencià van utilitzar durant aquest dia els nostres governants? Doncs, una miqueta. I l'alcaldessa de València? Podíem dir que gens. I això que enguany fa vint-i-cinc anys de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Un temps durant el qual la majoria dels mandataris valencians no han aprés ni a usar la llengua ni a estimar-la. Ni han entés quina és la seua utilitat. Perquè la nostra llengua és tan útil com la que més per comunicar-nos. I és un instrument vàlid per pensar, ja que pensem amb paraules, i per això és un mitjà de desenvolupament de la intel·ligència, perquè activa capacitats intel·lectuals.
Quantes més llengües usem, començant per les pròximes, millor. A més, el valencià és vehicle de construcció de la nostra cultura i, alhora, és expressió d'aquesta cultura. És un element identitari i cohesionador que afavoreix l'autoestima col·lectiva. És herència i hauria de ser voluntat de futur.
La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, és l'instrument que podia possibilitar els aspectes positius, individuals i socials, que es deriven d'un plantejament lingüístic enriquidor. Però l'aplicació de les lleis depèn de la voluntat política, i quan hom les ignora o banalitza, tal com està fent la Generalitat Valenciana, totes les aportacions positives que es deriven del coneixement i ús de la nostra llengua es fan malbé. La valencianitat -o valenciania o valencianisme, com vulguen dir-li- dels nostres governants és només una façana.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada