(Publicat en el diari Levante-EMV divendres 21 de novembre del 2008)
A propòsit de la llei d´ús (Carme Miquel, mestra i escriptora)
A la ciutat d'Alacant, fa vint-i-cinc anys, les Corts valencianes van aprovar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Amb aquella aprovació, la nostra llengua eixia de l'ostracisme centenari i s'aproximava a la condició d'oficial, la qual cosa permetria estudiar-la a tots els nivells i usar-la en tots els àmbits. Alhora, començava a reparar-se una gran injustícia, la d'haver mantingut els valencians analfabets en el propi idioma durant segles. En conseqüència, aquell 23 de novembre va ser un gran dia. La llei era només un instrument, era el primer pas però ens possibilitava avançar en la recuperació oficial de l'element més important de la nostra identitat col·lectiva.
Tants anys de menyspreu de la nostra llengua no havien sigut innocents. Després de penetrar el castellà en la societat valenciana, una gran part dels propis valencians havien arribat a avergonyir-se de la llengua pròpia, a considerar-la vulgar, a pensar que només servia per al món familiar, que per a les coses importants únicament valia el castellà. I alguns, fins i tot, la van deixar d'usar. Les conseqüències d'eixa situació d'abandó d'una llengua per una altra, no han sigut gens positives ni a nivell individual ni a nivell col·lectiu. Perdent el valencià es perdia un mitjà per a l'expressió i la comunicació i, sobretot, es perdia un instrument de desenvolupament intel·lectual. Perquè les llengües estan íntimament relacionades amb el pensament, ja que les persones pensem amb paraules i construïm les idees amb el llenguatge. Eliminant del nostre coneixement una llengua, eliminem una part dels instruments que tenim per a pensar. I no és vàlid dir «ja tenim el castellà per a això». És com si posseint dos braços útils, ens oblidàrem d'un o ens negàrem a usar-lo amb l'argument que amb l'altre ja n'hi ha prou. En qüestió de llengües, tot consolidant la pròpia, és millor sumar que no restar.
D'altra banda, cada llengua expressa les vivències col·lectives dels seus parlants perquè és el resultat de la interrelació entre una col·lectivitat i el món que l'envolta. Els grups humans, amb les llengües respectives, han posat nom a les coses del seu voltant, han dit com són, què representen, quins sentiments els provoquen, quines sensacions els aporten. En la història de la humanitat, per a viure i expressar realitats diferents, han aparegut llengües diferents. Un exemple clàssic d'aquest fet és el dels esquimals, que tenen molts noms per designar la neu perquè el contacte intens amb aquest element els crea la necessitat de nomenar-la de diferents maneres. Nosaltres amb neu i algun adjectiu ja en tenim prou. En canvi tenim noms diferents per als vents: brisa, ventijol, marinada, huracà, ponent, garbí, llebeig..., perquè el vent sí que forma part del nostre món quotidià i necessitem identificar les diferents formes en què s'hi manifesta. Com a resultat d'eixa interrelació amb el medi, les llengües contenen la saviesa del poble que les ha construïdes i les ha utilitzades al llarg dels temps. I per això, el conjunt de totes les llengües del món és una mostra de biodiversitat cultural
Però a més, una llengua és element d'identitat col·lectiva. Ajuda a saber d'on venim i reconéixer-nos i identificar-nos com a grup enmig dels altres grups. Ens ajuda a ser autèntics. Perdent la pròpia llengua es fa malbé la pròpia identitat. Les societats que perden les llengües pròpies esdevenen pobres culturalment i socialment.
La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià va proclamar l'oficialitat del valencià juntament amb el castellà i ens va retornar la possibilitat d'usar el valencià en tots els àmbits de la vida. I també proporionà la possibilitat que els escolars valencians s'enriquiren estudiant en el model d'educació bilingüe que suposa aprendre en la llengua pròpia. Perquè, està demostrat que només estudiant en valencià hi ha la garantia d'aprendre bé aquesta llengua i el castellà i d'adquirir posteriorment altres llengües.
Però una llei és només un instrument. Cal acomplir-la i cal millorar-la i és molt important la voluntat política i la implicació social per tal de fer efectiva la seua implantació. Calen normes positives i bons exemples. I en aquests aspectes ens hem quedat a mitjan camí. Perquè, com respecten la LUEV i quin exemple donen els molts governants que no usen mai el valencià? Quin exemple dóna la televisió valenciana? Són mals exemples que amb la seua actitud menyspreen el nostre patrimoni lingüístic que tant ens ha costat recuperar.
Parlar, llegir i escriure en valencià és un goig. Retrobar la saviesa dels avantpassats en les paraules de sempre i projectar-les cap a un futur, que podem construir en valencià, és possible. Recordar i homenatjar la Llei d'Ús ens ajuda a autoestimar-nos i ens obliga a complir-la i millorar-la. Perquè viure en valencià és útil i és positiu.
A propòsit de la llei d´ús (Carme Miquel, mestra i escriptora)
A la ciutat d'Alacant, fa vint-i-cinc anys, les Corts valencianes van aprovar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Amb aquella aprovació, la nostra llengua eixia de l'ostracisme centenari i s'aproximava a la condició d'oficial, la qual cosa permetria estudiar-la a tots els nivells i usar-la en tots els àmbits. Alhora, començava a reparar-se una gran injustícia, la d'haver mantingut els valencians analfabets en el propi idioma durant segles. En conseqüència, aquell 23 de novembre va ser un gran dia. La llei era només un instrument, era el primer pas però ens possibilitava avançar en la recuperació oficial de l'element més important de la nostra identitat col·lectiva.
Tants anys de menyspreu de la nostra llengua no havien sigut innocents. Després de penetrar el castellà en la societat valenciana, una gran part dels propis valencians havien arribat a avergonyir-se de la llengua pròpia, a considerar-la vulgar, a pensar que només servia per al món familiar, que per a les coses importants únicament valia el castellà. I alguns, fins i tot, la van deixar d'usar. Les conseqüències d'eixa situació d'abandó d'una llengua per una altra, no han sigut gens positives ni a nivell individual ni a nivell col·lectiu. Perdent el valencià es perdia un mitjà per a l'expressió i la comunicació i, sobretot, es perdia un instrument de desenvolupament intel·lectual. Perquè les llengües estan íntimament relacionades amb el pensament, ja que les persones pensem amb paraules i construïm les idees amb el llenguatge. Eliminant del nostre coneixement una llengua, eliminem una part dels instruments que tenim per a pensar. I no és vàlid dir «ja tenim el castellà per a això». És com si posseint dos braços útils, ens oblidàrem d'un o ens negàrem a usar-lo amb l'argument que amb l'altre ja n'hi ha prou. En qüestió de llengües, tot consolidant la pròpia, és millor sumar que no restar.
D'altra banda, cada llengua expressa les vivències col·lectives dels seus parlants perquè és el resultat de la interrelació entre una col·lectivitat i el món que l'envolta. Els grups humans, amb les llengües respectives, han posat nom a les coses del seu voltant, han dit com són, què representen, quins sentiments els provoquen, quines sensacions els aporten. En la història de la humanitat, per a viure i expressar realitats diferents, han aparegut llengües diferents. Un exemple clàssic d'aquest fet és el dels esquimals, que tenen molts noms per designar la neu perquè el contacte intens amb aquest element els crea la necessitat de nomenar-la de diferents maneres. Nosaltres amb neu i algun adjectiu ja en tenim prou. En canvi tenim noms diferents per als vents: brisa, ventijol, marinada, huracà, ponent, garbí, llebeig..., perquè el vent sí que forma part del nostre món quotidià i necessitem identificar les diferents formes en què s'hi manifesta. Com a resultat d'eixa interrelació amb el medi, les llengües contenen la saviesa del poble que les ha construïdes i les ha utilitzades al llarg dels temps. I per això, el conjunt de totes les llengües del món és una mostra de biodiversitat cultural
Però a més, una llengua és element d'identitat col·lectiva. Ajuda a saber d'on venim i reconéixer-nos i identificar-nos com a grup enmig dels altres grups. Ens ajuda a ser autèntics. Perdent la pròpia llengua es fa malbé la pròpia identitat. Les societats que perden les llengües pròpies esdevenen pobres culturalment i socialment.
La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià va proclamar l'oficialitat del valencià juntament amb el castellà i ens va retornar la possibilitat d'usar el valencià en tots els àmbits de la vida. I també proporionà la possibilitat que els escolars valencians s'enriquiren estudiant en el model d'educació bilingüe que suposa aprendre en la llengua pròpia. Perquè, està demostrat que només estudiant en valencià hi ha la garantia d'aprendre bé aquesta llengua i el castellà i d'adquirir posteriorment altres llengües.
Però una llei és només un instrument. Cal acomplir-la i cal millorar-la i és molt important la voluntat política i la implicació social per tal de fer efectiva la seua implantació. Calen normes positives i bons exemples. I en aquests aspectes ens hem quedat a mitjan camí. Perquè, com respecten la LUEV i quin exemple donen els molts governants que no usen mai el valencià? Quin exemple dóna la televisió valenciana? Són mals exemples que amb la seua actitud menyspreen el nostre patrimoni lingüístic que tant ens ha costat recuperar.
Parlar, llegir i escriure en valencià és un goig. Retrobar la saviesa dels avantpassats en les paraules de sempre i projectar-les cap a un futur, que podem construir en valencià, és possible. Recordar i homenatjar la Llei d'Ús ens ajuda a autoestimar-nos i ens obliga a complir-la i millorar-la. Perquè viure en valencià és útil i és positiu.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada