Avui es commemora el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans que va ser proclamada per l'Assemblea de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948
La declaració proclama la voluntat de la comunitat internacional per defensar els drets humans com un ideal comú pel qual els pobles i les persones han de treballar per implantar-lo. Aquesta declaració és universal perquè va ser fruit del consens de la majoria dels estats membres de Nacions Unides en aquell moment. Aquest consens fou alhora un triomf i una debilitat. Un triomf, en acordar-se els drets que havien de ser garantits a tot ésser humà; una debilitat perquè en buscar aquest consens general la declaració no va ser dotada de cap força vinculant ni coercitiva a nivell internacional.
Tot i així, la declaració té avui una vigència absoluta, ja que continua resumint de forma clara allò que totes les persones necessiten per dur una vida digna i poder desenvolupar-se en llibertat. Seixanta anys després, milions de persones del planeta encara no gaudeixen dels drets més elementals, ja que són molts els estats que els vulneren de manera impune. I si el respecte al contingut de la declaració és vulnerable a l'acció dels estats i dels governs, és en bona part pel desconeixement generalitzat del seu contingut profund entre la major part de la ciutadania.
Tenir consciència de drets humans significa canviar actituds i exigeix compromís. Treballar perquè tots i totes coneguem millor i difonguem aquest drets, els nostres i els dels altres, cada dia, a tot arreu, és comprometre's amb una actitud individual i col·lectiva, i fer-ho necessàriament implica convicció i esperança.
En aquests seixanta anys també hem avançat molt, tant en l’àmbit nacional com en l’estatal, europeu i mundial: el nombre de disposicions i de reglamentacions que tendeixen a protegir les persones ha augmentat al llarg d’aquests anys. La capacitat de denúncia i d’actuació a tots els nivells també ho ha fet. No obstant això, els reptes són molts. Encara no s’han eradicat ni les mentalitats ni els comportaments que provoquen les violacions dels drets humans. De fet, en l’era del capitalisme global que tot ho accepta i tot ho emmascara, és més necessari que mai reivindicar el reconeixement i el ple respecte als drets humans arreu del món.
I més enllà dels drets humans bàsics, cal tenir en compte l’aparició gradual dels drets anomenats emergents que les societats més avançades han començat a proposar . Valors com ara la dignitat, la igualtat, la convivència, la llibertat, la pau o el coneixement donen lloc a l’aparició d’aquests nous drets del segle XXI.
La societat catalana ha arribat a un grau de maduresa que va més enllà de la clara assumpció dels drets bàsics de l’ésser humà. Avui la societat civil catalana ja comença a proposar a les administracions que donin resposta a la nova generació de drets: el dret a l’existència en condicions de dignitat, el dret a la pau, el dret a habitar el planeta i el dret al medi ambient, el dret a la igualtat de drets plena i efectiva, el dret a la democràcia plural, participativa i paritària, etc.
En aquest marc, el Govern de Catalunya té una clara voluntat política de treballar en la defensa dels drets humans, al costat de les persones, entitats i institucions compromeses en aquesta feina. Mostra d’això és la creació d’una Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans per part d’aquest govern, o l’assumpció dels Drets Humans com un eix transversal de la seva política de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, tal i com preveu el Pla Director 2007-2010.
Perquè no podem parlar d’eradicació de la pobresa, de la lluita contra les desigualtats o de crear desenvolupament humà sostenible sense parlar en primer lloc de drets humans. El desenvolupament humà de qualsevol país exigeix unes condicions de partida mínimes. La generació sostinguda i equitativa de benestar requereix, en primer terme, un entorn sense conflicte armat i, en segon terme, disposar de les capacitats sociopolítiques per adreçar positivament els reptes que planteja el desenvolupament. L’enfortiment d’aquestes capacitats requerirà l’apoderament dels actors més desfavorits i haurà de redundar, entre d’altres, en l’acompliment efectiu de tots els drets humans i les llibertats fonamentals individuals i col·lectives.
Per això és necessària la incorporació de la promoció del respecte i la consolidació dels drets humans com a objectiu transversal de la cooperació al desenvolupament, tal i com fa la Cooperació Catalana. I adoptar aquest objectiu transversal implica que qualsevol actuació de desenvolupament ha de tenir un potencial de transformació de les relacions de poder a través d’un sistema de drets i exigibilitat. Perquè només amb la transformació d’aquestes relacions de poder injustes generarem un veritable desenvolupament. Per això hem de defensar els drets humans aquí i arreu.
La declaració proclama la voluntat de la comunitat internacional per defensar els drets humans com un ideal comú pel qual els pobles i les persones han de treballar per implantar-lo. Aquesta declaració és universal perquè va ser fruit del consens de la majoria dels estats membres de Nacions Unides en aquell moment. Aquest consens fou alhora un triomf i una debilitat. Un triomf, en acordar-se els drets que havien de ser garantits a tot ésser humà; una debilitat perquè en buscar aquest consens general la declaració no va ser dotada de cap força vinculant ni coercitiva a nivell internacional.
Tot i així, la declaració té avui una vigència absoluta, ja que continua resumint de forma clara allò que totes les persones necessiten per dur una vida digna i poder desenvolupar-se en llibertat. Seixanta anys després, milions de persones del planeta encara no gaudeixen dels drets més elementals, ja que són molts els estats que els vulneren de manera impune. I si el respecte al contingut de la declaració és vulnerable a l'acció dels estats i dels governs, és en bona part pel desconeixement generalitzat del seu contingut profund entre la major part de la ciutadania.
Tenir consciència de drets humans significa canviar actituds i exigeix compromís. Treballar perquè tots i totes coneguem millor i difonguem aquest drets, els nostres i els dels altres, cada dia, a tot arreu, és comprometre's amb una actitud individual i col·lectiva, i fer-ho necessàriament implica convicció i esperança.
En aquests seixanta anys també hem avançat molt, tant en l’àmbit nacional com en l’estatal, europeu i mundial: el nombre de disposicions i de reglamentacions que tendeixen a protegir les persones ha augmentat al llarg d’aquests anys. La capacitat de denúncia i d’actuació a tots els nivells també ho ha fet. No obstant això, els reptes són molts. Encara no s’han eradicat ni les mentalitats ni els comportaments que provoquen les violacions dels drets humans. De fet, en l’era del capitalisme global que tot ho accepta i tot ho emmascara, és més necessari que mai reivindicar el reconeixement i el ple respecte als drets humans arreu del món.
I més enllà dels drets humans bàsics, cal tenir en compte l’aparició gradual dels drets anomenats emergents que les societats més avançades han començat a proposar . Valors com ara la dignitat, la igualtat, la convivència, la llibertat, la pau o el coneixement donen lloc a l’aparició d’aquests nous drets del segle XXI.
La societat catalana ha arribat a un grau de maduresa que va més enllà de la clara assumpció dels drets bàsics de l’ésser humà. Avui la societat civil catalana ja comença a proposar a les administracions que donin resposta a la nova generació de drets: el dret a l’existència en condicions de dignitat, el dret a la pau, el dret a habitar el planeta i el dret al medi ambient, el dret a la igualtat de drets plena i efectiva, el dret a la democràcia plural, participativa i paritària, etc.
En aquest marc, el Govern de Catalunya té una clara voluntat política de treballar en la defensa dels drets humans, al costat de les persones, entitats i institucions compromeses en aquesta feina. Mostra d’això és la creació d’una Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans per part d’aquest govern, o l’assumpció dels Drets Humans com un eix transversal de la seva política de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, tal i com preveu el Pla Director 2007-2010.
Perquè no podem parlar d’eradicació de la pobresa, de la lluita contra les desigualtats o de crear desenvolupament humà sostenible sense parlar en primer lloc de drets humans. El desenvolupament humà de qualsevol país exigeix unes condicions de partida mínimes. La generació sostinguda i equitativa de benestar requereix, en primer terme, un entorn sense conflicte armat i, en segon terme, disposar de les capacitats sociopolítiques per adreçar positivament els reptes que planteja el desenvolupament. L’enfortiment d’aquestes capacitats requerirà l’apoderament dels actors més desfavorits i haurà de redundar, entre d’altres, en l’acompliment efectiu de tots els drets humans i les llibertats fonamentals individuals i col·lectives.
Per això és necessària la incorporació de la promoció del respecte i la consolidació dels drets humans com a objectiu transversal de la cooperació al desenvolupament, tal i com fa la Cooperació Catalana. I adoptar aquest objectiu transversal implica que qualsevol actuació de desenvolupament ha de tenir un potencial de transformació de les relacions de poder a través d’un sistema de drets i exigibilitat. Perquè només amb la transformació d’aquestes relacions de poder injustes generarem un veritable desenvolupament. Per això hem de defensar els drets humans aquí i arreu.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada